La biografia del sacerdot i poeta Jacint Verdaguer és novel·lesca. Ho és en el sentit que se sol donar a aquest terme, com a sinònim d’existència singular i fora del comú, agitada, plena de camins i de replecs, carregada de tensions, marcada per pujades i baixades vitals, matisada i enriquida per múltiples i significatives coneixences personals i emmarcada en diversitat d’escenaris i recorreguts. Jacint Verdaguer, el poeta nacional del XIX, el màxim cim de la Renaixença, el creador de la llengua literària contemporània, viu una existència novel·lesca, iniciada en el món pagès de la plana de Vic i culminada en el llit de mort a Vil·la Joana, la torre de Vallvidrera on l’acull el potentat Ramon Miralles en el darrer tram de vida.
Foto: CCMA
Entremig, Verdaguer ha cultivat amb passió la seva vocació literària i ha triomfat en els Jocs Florals i ha escrit grans llibres de poesia (L’Atlàntida, Canigó…); també s’ha guanyat la vida com a modest capellà rural i com a servidor espiritual de la fortuna més gran d’Espanya, el marquès de Comillas, a bord dels vaixells del qual Verdaguer s’ha embarcat per guarir-se de la mala salut que l’amenaça; ha trepitjat el país i s’ha encimbellat dalt les muntanyes més altes del Pirineu, sovint en solitari i només equipat amb una maleta i un paraigua, ensotanat i calçat amb sabata de ciutat; ha esdevingut un poeta premiat, reconegut i venerat per les multituds populars. Verdaguer ha assolit la glòria i ha esdevingut mite vivent.
Però l’estimbada és terrible: el viatge a Terra Santa el sacseja espiritualment i el fa de cada vegada més exigent amb ell mateix i l’aboca a una vida sacerdotal intensa. Verdaguer cerca pràctiques pietoses marcades pel rigor, i fins i tot practica exorcismes. El seu bon nom se’n veu afectat, sobretot entre els sectors que abans l’aviciaven: el mecenes el foragita de palau; el bisbe de Vic el castiga, el reclou i li pren la facultat de dir missa; els amics i parents se’n distancien mentre l’acull gent pobra i mal vista pels poderosos. Mossèn Cinto s’ha de defensar a través d’articles de premsa escrits amb tremp reivindicatiu: són els que recull amb el títol En defensa pròpia, avui considerats un clàssic del periodisme d’opinió en català. Verdaguer ha caigut a l’infern.
El tram final de la seva vida transcorre entre un pis modest del barceloní carrer d’Aragó i la cambra de Vil·la Joana. En aquest indret muntanyenc en tenen cura els millors metges i servidors fidels; cada dia la població està informada de l’evolució del malalt amb un comunicat que s’exposa a la Casa de la Ciutat; les visites dels personatges més diversos i variats se succeeixen i són ateses en la mesura de les forces del pacient…
Verdaguer s’acosta a la mort i esclata una guerra entre dos bàndols: el catalanisme catòlic i el republicà, els burgesos i els homes i dones d’extracció popular, la família que li queda i els amics fidels. L’edició de l’obra, el testament, el sepeli… enfronten uns i altres.
Tot plegat és la matèria d’una magna novel·la –més de mil pàgines– que ha escrit el periodista i narrador Àlvar Valls (Barcelona, 1947). És una obra amb una estructura rodona: amb salts cap al passat i cap als darrers mesos de vida del poeta. És una obra escrita en una llengua rica i variada, que incorpora fragments de poemes i proses verdaguerians ben inserits en la trama. És una obra que, sense abandonar la tensió novel·lesca, permet una lectura àgil i didàctica de la trajectòria biogràfica, la producció literària, la posició ideològica i la passió vital de Verdaguer, i tot emmarcat en el seu context històric i cultural.
El llibre és llarg i demana temps. Però s’ho paga dedicar-n’hi, perquè està molt ben escrit i ensenya alhora que adelita.
Àlvar Valls.
Entre l’infern i la glòria.
Barcelona: 2020.
Ediciones de 1984.. Col·lecció Mirmanda.
