…per a la darrera revista d’aquest any; en això pensava, potser algunes recomanacions, alguns dels llibres que m’han acompanyat aquesta tardor. Després vaig pensar que qui era jo per recomanar lectures si tothom té les seves i això de les lectures és un tema com molt personal; però després m’he dit que sigui com sigui aquestes propostes podrien ser d’utilitat perquè en aquest món de les literatures alguns ens obrim pas a cop de recomanació i pal de cec, així que…anem allà:
El contrari de la mort és el desig, afirma Blanche, una de les protagonistes d’Un Tramvia anomenat Desig i aquesta idea és una de les línies de força que atravessa l’obra de Tennessee Williams. La realitat indefugible del desig a les nostres vides, l’honradesa, el compromís amb el desig, les seves conseqüències, la lluita per l’estima… i a l’altre costat la hipocresia, el menyspreu, la superficialitat i el xafardeig implacable fins enfonsar l’altre.
L’hem llegida en la proposta editorial d’Adesiara de desembre de l’any passat i en una més que excel·lent traducció de Joan Sallent.
Literatura en estat pur; capbussada a les profunditats de l’ànima humana i de la societat nordamericana de l’època (l’obra és de 1947). Segurament l’haureu vist a la pantalla però jo recomanaria llegir-la o tornar-la a llegir perquè acabant de fer-ho un se n’adona que això és literatura d’altíssima qualitat/densitat i al cap et ve la idea -segurament absurda- de què una obra així és impossible de representar, que a l’escenari es perdrien intensitats, modulacions, emocions…mirades. És com si la realitat literària, impressa fos superior a l’encarnació dels personatges damunt d’un escenari o davant d’una pantalla.
La Vida Material de Marguerite Duras (1914-1996), aquesta és la proposta de lectura que Club Editor ens ha fet el setembre d’enguany. L’obra va ser escrita de “principis de tardor a finals d’hivern” de 1986 i publicada durant 1987.
Diu l’autora que “el llibre només representa a tot estirar el que penso algunes vegades, alguns dies, d’algunes coses […] En aquesta espècie de llibre que no és un llibre m’hauria agradat parlar de qualsevol cosa, com un dia qualsevol, banal. Agafar la gran autopista, el carrer ample de la paraula, no entretenir-me en res de particular. És impossible, abandonar el sentit, no anar enlloc, parlar sense partir d’un punt concret de coneixement o d’ignorància i arribar on digui l’atzar dins l’esvalot de les paraules. No es pot. No es pot saber i no saber a la vegada. Per tant aquest llibre, que m’hauria agradat que fos com una autopista en entredit, que hauria hagut d’anar a tot arreu alhora, no passarà de ser un llibre que vol anar a tot arreu i només va a un lloc cada vegada i tornarà a marxar, com tothom, com tots els llibres…”
Una escriptura densa, profunda, serena. Tot un conjunt de reflexions sobre la seva obra, sobre la seva vida i els seus amors, el seu alcoholisme, sobre el fet d’escriure, els seus personatges, les seves cases…Aquest llibre que no és un llibre deixa en el lector un profund efecte evocador, el commou. Molt recomanable en ell mateix i com a provocació per tornar a llegir alguns dels seus títols més emblemàtics.
La Jaima de Mohamed Chukri (1935-2003). Diu Bernardo Atxa
ga, ho va dir fa ja alguns anys que molts escriptors han escrit i continuen escrivint sobre la pobresa però que Mohamed Chukri escriu des de la pobresa. Des de la pobresa, la fam, el maltractament familiar escrivia M. Chukri de qui Cabaret Voltaire acaba de treure un conjunt de relats amb el títol de La Jaima. Aquesta editorial ha publicat un bon grapat dels seus llibres, destacarem especialmente la seva trilogia autobiogràfica: El Pan a Secas, Tiempo de Errores i Rostros, Amores, Maldiciones, escrits entre el 1973 i 1996.
Chukri és un escriptor marroquí però la ciutat que apareix al fons de la seva narrativa és Tànger, hi va arribar fugint d’una situació familiar insostenible quan encara era un nin i va sobreviure en condicions de pobresa extrema. Chukri va aprendre a llegir i escriure quan ja tenia vint anys. Va conèixer la Tànger internacional i cosmopolita, la Tànger espanyola i la marroquina després de la independència; allà es va trobar amb Jean Genet, Paul Bowles o Tennessee Williams, entre altres.
A Tiempo de Errores, l’autor parla del sentit de la seva literatura: “Mohamed Sebagh […] me corrige mis textos; sus expresiones son esculpidas y límpidas. Pero no estamos hechos del mismo barro. Él no se ha alimentado de las basuras de los afortunados, no ha tenido piojos ni grietas sangrantes en los talones. ¡Yo no sé escribir sobre la leche de los pájaros, ni sobre el delicado abrazo de la belleza angelical, los racimos de rocío, las manadas de leones y los cantos del ruiseñor! no sé escribir teniendo en la mente un pincel de cristal. El pincel ha de ser protesta y no adorno.”
La traductora d’aquest recull de contes és Rajae Boumediane El Metni, excel·lent coneixedora de l’obra de Chukri i guanyadora el 2016 del Premi Nacional del Marroc a la millor traducció de l’àrab a una llengua estrangera amb un altre llibre de Chukri, El Loco de las Rosas també editat a Cabaret Voltaire.
La Ciudad Latente de Shaun Tan, 2018, Barbara Fiore Editora. Visc a un barri de Palma habitat també per molts gats. Els moixos malviuen entre els cotxes, sota els cotxes, refugiats en
alguns solars sense edificar -ja en queden ben pocs- i és un miracle la seva supervivència a la qual contribueix alguna que altra ànima caritativa. Quan passes caminant, la majoria de vegades et miren amb por i acaben fugint però a voltes no ho fan i et contemplen des de la seva indolència i el seu orgull. D’alguna manera, d’això i de molt més que això va el darrer llibre de l’escriptor i artista australià Shaun Tan; d’animals i d’humans…i de la ciutat. D’allò que els humans -és un dir- estem fent amb els animals, metàfora macabre del que fem amb tres quartes parts de la humanitat. Tota una sèrie d’històries sobre els rinoceronts, els taurons, les guineus, els coloms, els gats…els homes i la ciutat. Magnífiques les il·lustracions i els texts, Si d’un cas trobo a faltar una traducció com més plena, com més rodona i poètica que arribi al mateix nivell de la part gràfica.
El llibre acaba amb aquestes paraules: ”Sólo ahora, cuando es demasiado tarde, recordamos en silencio las cosas que unen a todos los hermanos y hermanas en el sedimento, cada esqueleto y huesos con el mismo carbono que cualquier otro: tiburón, oso, cocodrilo, búho, cerdo, dipnoos, pez luna, loro, mariposa, abeja, hipopótamo, tigre, perro, caracol, gato, oveja, caballo, yak, orca, rinoceronte, zorro…Al menos les dimos nuestras palabras más hermosas.”
Roxana i Fedora són les amants boreals, filles de l’alta burgesia russa, expulsades de l’Escola Imperial de Ballet de San Petesburg, són enviades per les seves families a l’internat de Palastnovo, cap al Nord, al llac Ladoga, a les Illes Valaam.
Al seu voltant s’anirà desplegant tot un estrany univers. Els boscos, determinats personatges misteriosos que habiten prop de l’internat, el monestir amb les seves cúpules blaves. La vida a l’internat s’anirà conformant en un doble pla, el superficial amb la rigidesa i la disciplina pròpia de la institució i un altre, del tot secret, on habiten els camins més foscos del desig, la prostitució i la dominació de les joves alumnes, també la mort.
De fons, la lluita de Roxana i Fedora per ser el que volen ser i per escapar a les exigències dels altres sobre les seves vides: “…y me doy cuenta de que en mi vida no ha habido destino personal. Sólo he sido el dibujo que trazaban los otros; sólo he sido una vaga sombra de mí misma.”
Quan el camí que altres ens marquen apareix com el nostre destí: “Sólo algunas veces, en noches muy abiertas y días muy inesperados, el alma se abre entera a moradas donde la vida se presenta como un universo ajeno a toda determinación, ajeno a toda imposición de los otros”.Las Amantes Boreales d’Irene Gracia. 2018, Siruela. Una recomanació de Gustavo Martín Garzo, un autor que sempre m’ha agradat. Crec que la novel·la funciona molt millor quan s’aixeca en la creació del clima màgic de misteri i terror en què viuen les dues protagonistes que quan baixa a la realitat més concreta, l’empresonament d’una de les protagonistes, els dies en què esclata la revolució d’octubre o la fugida a París. El creuament d’aquests dos plànols no acaba de funcionar però sigui com sigui hi ha molta literatura a les seves pàgines.o sóc bon lector de poesia, em falta sensibilitat i paciència, per tant aquesta darrera recomanació serà la més aleatòria de totes. Però crec que L’Ordre de les Coses de Carles M. Sanuy, Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover, 2017 és un excel·lent poemari.
Demostració escrita que claredat, bellesa i compromís poden perfectament caminar juntes. Realitat aquesta que es desplega en un ampli ventall de registres, des dels més íntims fins als més socials, passant per la serena nostàlgia que provoca la desaparició dels amics o les rialles incontenibles del lector davant poemes com Sala Europa o De la Inconveniència de menjar gaspatxo a Cadaqués.
I tot això passa :
“Mentre engreixem el cul immaculat
dels sàtrapes, que entenen dels secrets
del govern de la gent i de les coses,
i el déu que a tots plegats els va parir!”
P.D.: 1998-2018, vintè aniversari de la mort de la poetessa catalana Maria-Mercè Marçal. El mateix any de la seva mort, el Comitè d’Escriptores del Centre Català del Pen Club editava a Empúries un llibre d’homenatge a l’escriptora que éssent tan jove ens deixava, llibre “escrit des de la commoció, on el sentiment de pèrdua és sovint agut.” Van ser moltíssimes les col·laboracions, n’hem triat uns versos d’un dels poemes de Francesc Parcerisas allà inclosos:
“I voler encara més: l’arbre i l’hort, i el llibre obert,
i la urgència de ser dos i de ser sol davant la mort.
O voler, avui, a contratemps, aquest oreig lent
que mou les cortines d’un altre matí llunyà d’estiu
i esdevé pensament encès que crema amb tu per sempre més.”
Bon any a tots!!!!!
Josep Maria Traverso, Palma, 28 de novembre de 2018
