7.2 Albert Camus

vitamines per al múscul moral

L’any 1943 Albert Camus, que ja té un sòlid prestigi intel·lectual gràcies a la publicació de L’étranger (1942) i Le mythe de Sishype (1942), es troba a la França ocupada i col·labora amb la Resistència. Camus, que farà de la reflexió moral el nucli de la seva obra literària i filosòfica, deu sentir la necessitat d’explicar quin és el sentit del compromís en aquella circumstància singularíssima, i s’inventa un amic alemany a qui escriu unes cartes de consideracions històriques i morals. La primera apareix el 1943 a la Revue libre, la segona el 1944 a Cahiers de Libération, i les altres dues només varen poder publicades després de l’alliberament de França. Es tracta de quatre textos en què la reflexió de Camus s’amara d’una intensitat emotiva única. Lleonard Muntaner Editor ha tengut l’encert de publicar-les, en acurada traducció de Miriam Cano i en la companyia de dos textos de luxe: un pròleg de Xavier Antich i un epíleg de David Fernàndez. Tot plegat, seixanta pàgines de meravella que serveixen de vitamina pura per a qui senti (per als que sentim) el múscul moral una mica fluix.

Si sou d’aquells lectors que llegiu amb el llapis a la mà, preparau-vos per gastar mina amb aquestes Cartes a un amic alemany: hi deixareu més línies subratllades que sense subratllar, i deixareu els marges atapeïts, segons l’estil de cadascú, de signes d’exclamació, fletxes o asteriscs. Camus s’enfronta a l’amic, però diria que dialoga sobretot amb ell mateix, per resoldre qüestions com la de la resistència pacífica o activa. És lícit defensar-se del totalitarisme, ve a dir Camus, i tota la reflexió que hem necessitat per saber-ho ha carregat de sentit la nostra lluita, perquè hi arribam amb la motxilla plena de l’herència del millor humanisme: la defensa de l’home i de la seva llibertat. “Estic temptat de dir-vos que és justament pels matisos, que combatem, però per aquells que tenen la importància de l’home en essència. Lluitem pel matís que separa el sacrifici de la mística, l’energia de la violència, la força de la crueltat, lluitem encara per aquell lleu matís que separa el que és vertader del que és fals, i l’home que esperem dels déus covards que vosaltres venereu.” (Primera carta).

Afegiria, encara, que els resistents a l’Ocupació tenen la força de qui sap que lluita sense oblidar aquell bé suprem que és la felicitat: “Però la nostra proesa era seguir-vos a la guerra sense oblidar-nos de la felicitat. I, enmig dels clams i la violència, miràvem de conservar dins el cor el record d’una mar feliç, d’un turó inoblidable, el somriure d’un rostre feliç.” (Quarta carta).

Camus dedica una de les tres cartes, la tercera, a parlar d’Europa. La guerra, diu, es guanyarà, i n’haurà de sortir una nova Europa. Li diu a l’amic alemany que comparteixen la idea d’una Europa unida, encara un i altre pensassin en continents molt diferents: la de les potències de l’Eix havia de ser una Europa unida sota la força militar dels vencedors, mentre que la dels resistents havia de ser l’Europa de la cultura comuna (la que inclou Florència, Cracòvia, Viena o Salzburg, deixa clar) i l’Europa que creu en l’home, en els seus drets i en la seva llibertat.

Camus, premi Nobel de literatura i filòsof del compromís ètic, també mereix un lloc a la llista d’aquells primers que varen pensar l’Europa que volem que sigui i que no acaba de ser.