Va néixer a Enix, un poble de la provincia d’Almería l’any 1933 i va morir a París el 20 de març de 1998. Fill de familia republicana i nombrosa, era el petit de set germans, va marxar a Barcelona a estudiar Dret però la cosa va durar ben poc perquè la seva vocació eren les lletres i especialment el teatre. Aconseguí el premi Lope de Vega l’any 62 amb Diálogos de la herejía però el jurat quan va conèixer el nom del guanyador va declarar el premi desert.
La censura franquista li va fer la vida impossible prohibint la representació de les seves obres o bé obligant-lo a fer retocs i retalls als texts. Així que va acabant marxant l’any 1966 primer a Londres i després a París on va publicar en francès les seves novel·les i on va romandre fins a la seva mort. Finalista del Goncourt un parell de vegades, autor reconegut a França i traduït a nombroses llengües, està enterrat al cementeri de Montmartre. A la seva tomba es pot llegir: Agustín Gómez Arcos. Un hombre libre.
Eduardo Haro Tecglen a la crònica amb motiu de la seva mort, el 21 de març de 1998 a El País, posa en boca del nostre autor les següents paraules: “Yo, cuando escribo teatro, hago la guerra. Lo abandoné el día en que me di cuenta de que había dejado de ser un arte de la palabra viva, un arte combativo, conflictivo, para convertirse en una estética. La estética me horroriza: es el grado cero del arte.” El cronista afegeix que Agustín “volvía frecuentemente a España; se le veía desorientado, fuera de lugar, en los estrenos de teatro, en los cafés. Español en Francia, fue siempre extranjero en su patria.”
L’any 1978 Patrick Modiano va guanyar el Goncourt per la seva obra La rue des boutiques obscures, entre els finalistes Agustín Gómez amb la seva novel·la Escena de caza (furtiva) i Georges Perec entre altres. Entrevistat en aquells dies sobre el paper de la novel·la en la societat de consum responia d’aquesta manera: “En esta sociedad como en otra cualquiera, la novela es la memoria de la humanidad, más que cualquier otra expresión literaria. Es el único sentido que tiene para mí. Me explico con un ejemplo capital: el político olvida; el escritor, no.”
Hem d’agrair a l’editorial Cabaret Voltaire la recuperació d’aquest autor mig oblidat amb la publicació d’una part important de la seva obra, la seva poesia i un bon grapat de novel·les, María República, Ana no (impressionant i de molt recomanable lectura), Escena de caza (furtiva), El niño pan, La enmilagrada i la darrera, que sapiguem, Un pájaro quemado vivo, al maig de l’any passat.
A Un pájaro…la història transcorre al voltant d’uns pocs personatges, el brigada d’intendència Abel Pinzón que per estrany que sembli no ha aprofitat la seva posició per fer-se ric amb la dictadura; la seva delicadíssima i inaccesible dona Celestina Martín; la seva amant Pilar de Riopinto, La Luciérnaga; Paula Pinzón, filla del matrimoni i que passarà a dir-se Paula P. Martín i posteriorment Paula Martín, ella és el pal de paller de la història. La Roja, vella republicana, derrotada i muda, convertida en esclava domèstica de la senyoreta Paula. Aquests i alguns personatges més conformen una història sobre la victòria dels fascistes, la dictadura i la transició fins al cop d’estat d’en Tejero.
És la història dels guanyadors de la guerra i dels derrotats, condemnats aquests a la misèria, a la submissió i al silenci infinits. Si estirèssim el llenguatge podríem dir que estem davant d’una novel·la sobre la dictadura i la transició però des de les profunditats, de l’ànima humana. Com afirmarà sense contemplacions Paula Martín “¿Se ha oido alguna vez que en las cacerías den su versión de los hechos las piezas cobradas? El cazador es el único que tiene derecho a la palabra. Se lo ganó a base de tiros. Al vencedor de una guerra le sucede lo mismo.”
En el plantejament d’algunes situacións que tenen lloc a la novel·la es nota la passió de l’autor pel teatre, de fet una part de l’acció es desenvolupa a una mena d’escenari macabre del record que Paula ha muntat al pis principal de casa seva, en memòria de la seva mare. Però per damunt de tot, Agustín Gómez Arcos domina l’art de la paraula viva, l’art de la paraula lliure. El seu llenguatge es directe, irreverent, no admet limitacions, lliure, amb una llibertat que costa trobar avui en dia i que sorprendrà el lector. Ell deia que Espanya necessita una memòria…han passat els anys i en això estem encara!!!!
