Un dia sense música, és l’eslògan reivindicatiu d’una iniciativa nacional que va lluitar per eliminar un IVA cultural desmesurat, tres vegades superior al de la resta de molts països europeus.
I és que un dia sense música és molt trist, és un càstig. Un càstig, sí, ja que és entès com a la supressió del 14è dret de l’infant: a l’esbarjo, al joc i a participar en les activitats artístiques i culturals, assumit en la majoria de països a partir de la Convenció, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides a finals de 1989.
Amb aquest marc legislatiu universal, és molt mal d’entendre que a la darrera llei educativa espanyola Ley Orgánica 8/2013, de 9 de diciembre BOE, para la mejora de la calidad educativa _LOMCE, coneguda com a llei Wert, l’assignatura de Música deixa de ser obligatòria, la qual cosa implica una reducció significativa d’hores i deixa a decisió de les comunitats autònomes, la possibilitat de poder establir horaris que substitueixin les hores optatives de música per un tercer idioma, per exemple. Com si la música no fos un idioma, un mitjà d’expressió, una eina de desenvolupament, de pensament creatiu, amb continguts socials i culturals fonamentals per a poder construir aprenentatges que ens duguin a poder parlar de qualitat de vida i de cohesió social.
Infants, adults i majors necessitam molt més que benestar físic i material, necessitam poder entrar en dimensions que ens facin sentir i vibrar.
No cal entrar en el valor de la música com a teràpia, perquè això ens ocuparia un altre article, però sí que volem compartir l’experiència que cantar, i més si cantes en grup, és una experiència terapèutica, millor dit màgica, i que pots emprar com a estratègia didàctica. Un exemple clar és quan vols fer entendre el valor de la diversitat, no com a un obstacle, sinó com a un regal, un facilitador. Quan juntes veus tan diferents i fan aquells harmònics impossibles. La diferència enriqueix i aquest valor l’entens quan el vius.
En aquest punt és quan volem emfatitzar el valor de la figura del MESTRE. Aquell artesà que gaudeix amb el que fa, acompanya i treu les millors capacitats, els millors sons dels seus alumnes. I és mèrit seu, dels mestres, tot i la regulació en contra, el fet que encara no hem anat a cap escola on no se senti música pels passadissos, dins les aules, a les zones esportives, al pati, fins i tot en el menjador. Sempre hi ha algú que canta o que fa cantar, que xiula, que fa algun ritme amb què té a les seves mans, cos o amb la boca.
Tal vegada necessitam amplificar aquests sons espontanis arreu, no sols a l’escola, com a mesura per a crear comunitats més ben avingudes. No es tracta de reduir els objectius de l’escola en aquells que, segons el mercat laboral actual, ens obrin portes a l’hora de trobar feina. L’escola i la infància s’han d’estendre i d’entendre perquè les melodies que s’hi creen estan plenes de valors que més ens fan falta per viure i ser feliços. Gràcies mestres.
