7.1 Pere Rovira Música i pols

Amb títol agafat de paraules carnerianes, Pere Rovira basteix un dietari que abraça tot l’any 2017 i que aplega un total de 486 pàgines. És el tercer dietari que publica aquest poeta, traductor i novel·lista nascut l’any 1947 a Vila-seca i que fins no fa gaire ha exercit de professor de literatura a la Universitat de Lleida.

Música i pols s’enceta el dia de Cap d’Any amb la tristor del comiat de la filla, que se’n va cap a Oslo per continuar fent-hi la seva vida. La mateixa circumstància gairebé clourà el llibre al cap d’una anyada sencera. Entremig, Rovira haurà deixat constància del pas d’un dels anys més difícils i, alhora, més feliços i creatius de la meva vida.

El dietarista, el 2017, ha entrat en la setantena i la vida li ha fet un tomb: ara el mal i certes limitacions físiques l’assetgen, la filla ha emprès una vida pròpia lluny de la llar familiar, ja no caça com abans solia, s’ha jubilat –fredament– de la docència, els amics es moren o emmalalteixen, l’evocació del pare difunt esdevé freqüent, els records pesen i sovint fan mal, mentre la consciència de finitud es fa propera.

Però tanmateix l’autor no renuncia ni a la vida ni a la felicitat. Per les pàgines del dietari s’hi veu un home abocat a l’amor familiar i a la celebració de l’amistat; al gaudi de la música, dels àpats, de les passejades i del futbol; a les estades a la casa del Delta, que l’acosten al mar i als horts assolellats, tan distints de la fredor i la boira lleidatanes…

La mare nonagenària, la dona –Celina-, la filla –Emília–, i el primer nét, Teo -fill de Pere i Cris– són els integrants del reducte familiar que agombola l’amor enllaçat que desfila per les pàgines de Rovira. Tots hi tenen una presència destacada, a més del gos anomenat Vers, fins que, ja malalt, acaba els seus dies.

Malgrat que se sent a pler en aquest clos familiar, el dietarista no hi viu tancat i també té l’ull posat en els afers socials i polítics que trasbalsen el moment.

Lluny de clixés tòpicament “progres” en voga –no es refia dels animalistes, no dóna crèdit als okupes, se’n riu de certs feminismes…–, Rovira tem per la deriva autoritària del món i defensa apassionadament el camí de Catalunya cap a la independència. Per això el primer d’octubre vota i per això segueix amb interès –i patiment– la figura del president Puigdemont.

Part damunt de tot això, però, Rovira és home de lletres. Tota la vida s’ha dedicat a la creació i a l’ensenyament, i ara que ha girat pàgina de la docència no s’està de qualificar de greu l’estat de l’ensenyament de la literatura i les humanitats, sacrificades per l’utilitarisme i la banalitat. Bescanta, també, els mals vicis de la societat literària –dirigisme, enveges, corrupció– i del món artístic –buidor, fatuïtat, mercantilització.

Rovira, però, no és presa del desencís i viu abocat a la creació: recita, tradueix, escriu i publica. Viu, doncs, una maduresa creativa i té consciència plena del quefer literari. Per això advoca per una poesia respectuosa amb la forma –rima, ritme, vers– i plena de contingut humà.

Per això també sap que aquest tercer dietari que ara escriu, com tota literatura autobiogràfica, l’anomenada “literatura del jo”, no és una simple confessió de fets certs, sinó la construcció d’una “sinceritat literària” que s’ha de crear a força d’estil i de la consecució d’un “to propi” convincent per al lector. Com ho és, atractiu i convincent aquest, Música i pols que ara comentam.

Pere Rovira.

Música i pols. Dietari del 2017.

Barcelona: 2019. Proa