El pi de Formentor és tot un clàssic. És, potser, el poema més conegut de la literatura mallorquina, i per això una composició que molta gent encara sap recitar de cor, si més no uns quants versos inicials. També, fora de l’illa, al País Valencià i al Principat, aquesta composició de Costa, entre gent mitjanament lletraferida, se sol identificar fàcilment amb el paisatge de Mallorca, amb la llengua rica i noble de l’Escola Mallorquina, amb una literatura arrelada a la terra i continuadora d’una determinada tradició…
Està bé que una cultura tengui aquests referents poètics, i cal maldar perquè el coneixement d’aquest llegat pervisqui de generació en generació actualitzant-ne la lectura amb noves edicions i amb renovades interpretacions. Aquest és el propòsit de Saïmedicions, que si primer ens va fer a mans l’edició de La Colcada, de Pere d’Alcàntara Penya, ara ens presenta El pi de Formentor en un volum ple d’atractius i d’elements interessants.
Aquesta nova edició del poema de Costa és qualque cosa més que la reproducció íntegra dels 40 versos d’aquesta composició simbòlica. D’entrada, la proposta de Saïmedicions és un llibre de tapa dura, de paper gruixat, amb lletra gran i llegívola, i amb els versos distribuïts al llarg de 8 pàgines de text, acompanyades d’una trentena d’il·lustracions, en blanc i negre i a color, de Toni Galmés, perfectament integrades en el text poètic. A més, l’estricta edició del poema s’acompanya de tres treballs que enriqueixen el llibre: el pròleg de Maria del Mar Bonet, l’estudi de Bernat Cifre i l’epíleg de Joan Buades.
És sabut que Maria del Mar Bonet ha popularitzat el poema incorporant-lo al seu repertori de cançons des que el 1981 l’inclogué al disc Jardí tancat. La relació de la cantant amb el poema venia, però, de més lluny, de quan la futura intèrpret el conegué, de nina, a la biblioteca de ca seva i de quan el recità de memòria en una festa escolar. D’aleshores ençà, Maria del Mar duu la imatge simbòlica del pi lligada al seu ésser més íntim: “Repetir i cantar aquest poema és per a mi com una oració de paraules essencials. Em conhorta i m’estimula, em cura dels dolors de l’ànima, em guia”.
Bernat Cifre, antic professor de llatí, ple d’admiració, fa la lectura filològica i interpretativa del poema, escrit el 1875 i inicialment titulat Lo pi. En destaca el realisme de l’arbre en mig del paisatge alhora muntanyenc i costaner, però també fa esment del simbolisme i la lliçó moral que se’n desprèn: la de l’asceta, de “l’ànima forta” que venç les dificultats. Estrofa per estrofa, analitza cada vers i, si escau, dona claus per a la correcta recitació en veu alta. Emmarca la composició en la biografia i la trajectòria literària de l’autor.
Joan Buades, escriptor i activista, en fa una lectura agosarada i veu el poema com “el cant de cigne d’un mallorquí de casa bona”, el fill d’una família terratinent que, davant l’ensulsiada del seu món tradicional, “triarà el bàndol de la reacció”. Buades recorda que la fama literària li arriba a Costa de manera tardana i “a redós del Noucentisme principatí”. És aleshores quan El pi de Formentor esdevé “tarja de presentació cultural, de prestigi, d’una Mallorca que està a punt de morir just quan sembla tocar un mannà ben allunyat de l’espiritualitat bíblica que presumeix haver marcat la vida del poeta.” Són els anys 20 i el turisme comença a penetrar a Mallorca, i significativament ho fa per la porta gran de la península de Formentor: els Costa, arruïnats, venen la possessió a Adán Diehl, que hi alça el famós hotel.
La conclusió és amarga: “El pi de Formentor hauria de ser llegit avui, també, com un epitafi voluntari d’una Mallorca gairebé prístina a punt de morir per la punyalada d’una noblesa insular, per uns senyors, que mai no van saber cuidar ni la terra ni la seva gent, capaç de vendre’s l’ànima per un plat de bitllets”.
En tot cas, ens queda el plaer de la lectura dels versos i el gaudi d’assaborir-los a través d’aquesta edició recomanable.
Miquel Costa i Llobera. El pi de Formentor.
Palma: 2019. Saïmedicions. Il·lustracions de Toni Galmés.
Pròleg de Maria del Mar Bonet.
Estudi introductori de Bernat Cifre. Epíleg de Joan Buades.
