Miquel Àngel Llauger Rosselló
El passat mes de juny vàrem llegir a la premsa que l’antiga fàbrica can Ribas, a la barriada ciutadana de la Soledat, serà un centre de creació i escola de circ a finals de l’any vinent. És un notable edifici d’arquitectura industrial, amb les seves xemeneies inconfusibles, i ara rebrà una nova vida compatible amb la seva preservació. Feia anys que la idea circulava. No sé què en pensava Maena Juan, però m’atrevesc a conjecturar que ho trobava una bona iniciativa. Donar vida a un dels barris més degradats de Palma no podia semblar una mala idea a algú que prové de la família dels antics propietaris de la fàbrica i que va posar la preocupació per la gent més humil al centre de la seva vida.
Sembla difícil parlar de Maena Juan (1932-2019) sense recordar els seus orígens familiars. Ella mateixa explica que quan va néixer, la família Juan, propietària d’un grapat de fàbriques de teixits, era la tercera fortuna de Mallorca, després dels March i dels Salas. Aquesta procedència dóna un valor singular a la seva opció per posar-se al servei dels més desafavorits, fins a arribar al gest que més la defineix: el de treballar a hoteleria per conèixer en carn pròpia les dificultats amb què vivien les treballadores del llavors incipient boom turístic. La comparació pot sonar fora de lloc, perquè no són figures comparables, però resulta difícil no pensar en l’opció de la filòsofa i mística Simone Weil, que va canviar la vida universitària per la feina a la fàbrica Renault per així adquirir consciència real de la situació de la classe obrera. Tornant a Maena, haver entès immediatament que la baula més feble de tot el negoci turístic era la mà d’obra, i molt especialment la mà d’obra femenina, ens la mostra avui com una ment de lucidesa singular. Llavors no es parlava de les kellys, però Maena i altres dones com ella ja coneixien la seva precarietat.
Maena Juan va ser una dona d’Església, i ho va ser a la seva manera. Va ser membre, de jove, d’Acció Catòlica, i més endavant va ingressar a l’Institut de Missioneres Seculars, l’organització a què va pertànyer tota la vida. Qualsevol semblança amb la figura del que ens ve al cap quan pensam en una “monja” és pura coincidència. L’IMS és un institut secular, i Maena Juan va omplir la figura d’un sentit de compromís social en la línia del Concili Vaticà II i d’aquella església progressista cada cop més enyorada. Aquells temps ens semblen molt llunyans, ara que cada setmana sentim declaracions aberrants de bisbes i capellans d’aquí i d’allà. Maena Juan era ben conscient de l’allunyament de l’Església respecte de la societat, i s’ho mirava amb més ironia que altra cosa.
Vista en perspectiva, la seva trajectòria es va caracteritzar sobretot per la generositat. No la va preocupar fer-se un nom als moviments socials. Al contrari: el seu objectiu va ser obrir espais (espais físics i alhora espais de trobada i de reflexió) per als altres. Del seu llegat, queda molt especialment el record de Mar Sis, la casa que va néixer com a residència d’al·lotes joves i que tots els activistes de Palma d’una certa edat recorden, i la Fundació de Serveis de Cultura per al Poble, que continua la tasca de sindicalisme al servei de les persones més necesitades i que també ha ofert un lloc de reunió a entitats socials diverses. Alguna d’aquestes entitats, com ATTAC, va tenir en Maena una militant ben activa.
Un perfil de na Maena Juan, no seria complet sense referència al seu compromís feminista. Maena Juan va ser una feminista al peu del canó quan el feminisme no ocupava el lloc central a les lluites socials que feliçment ocupa avui. A més, el seu interès pel feminisme teòric diu molt de la curiositat intel·lectual d’una persona que es va conduir per la vida acompanyada per la lectura de la Bíblia i d’El Capital. Amb vuitanta anys ben complerts, estava al dia de lectures sobre la teoria queer i era de les persones del país que coneixien alguna cosa de les teoritzacions més avançades del feminisme cristià.
Tots aquests aspectes de la personalitat de Maena Juan els podrà conèixer el lector del volum Maena Juan Marquès. Una dona de coratge, aparegut fa poc a Lleonard Muntaner Editor. És un volum del gènere “llarga entrevista”, un format que pot donar, com ho fa en aquest cas, resultats molt interessants. Un llibre així permet una presència molt viva del personatge. Al llibre, el lector hi trobarà Maena amb tota la seva vitalitat i el seu bon humor inacabable (un caràcter ben diferent, per cert, del que devia tenir Simone Weil). Les entrevistadores són Maria Bonnín i Maria Salleras, dues dones que comparteixen moltes de les facetes de Maena que he comentat. Les converses varen tenir lloc durant els darrers mesos de vida de la protagonista, que era conscient que si el llibre no feia via, ella no seria a temps a la presentació. Finalment, Maena no anirà a cap presentació, però hi és tota en aquestes pàgines.
