7.1 Les Revoltes Populars

a Mallorca

Aquest és un llibre que engloba els tres moviments socials que més impactaren la societat mallorquina de la baixa edat mitjana, això és: la Revolta de 1391, l’Alçament Forà de 1450 i la Germania de 1521. Atesos els estrets marges d’aquest article, em limitaré a una visió succinta de l’aspecte que, amb més o menys matisos, agermana dits moviments: el substrat ideològic subjacent a la insurrecció.

Quant a la primera, poques dades tenim, però prou significatives. La Revolta de 1391 tingué dos protagonistes destacats: Lluís de Bellviure (de probable ascendència porrerenca, car el predi de Bellviure es troba en aquell terme) i Ramon Mosqueroles de Sóller.

Fixarem la nostra atenció en el primer. Lluís de Bellviure el 1387 havia regit, interinament, la castellania de Bellver i un any abans d’esclatar la revolta havia ostentat l’important càrrec de batle reial de Mallorca.

És obvi que un personatge —pertanyent a la mà major, categorització basada en la riquesa— que havia regit l’influent i prestigiós càrrec de batle de Mallorca, no es posicionaria contra la legalitat vigent si no fos per causes ideològiques, compartides o compartibles amb amplis sectors de la població mallorquina, menestrals i camperols, sobretot aquests últims. Sectors a qui Lluís de Bellviure, en les seves incessants marxes per la Part Forana, conscienciava sobre a la necessitat de reparar els greuges que els mantenien sotmesos a les arbitrarietats d’una administració parcial i corrupte.

La revolta féu un pas de gegant quan el 24 de juliol es va pregonar l’abolició de les imposicions més oneroses al poble “menut”, això és: el quint del vi, la cisa de les carns, la molitja (molta del blat) i altres drets que pesaven sobre els queviures i les robes (com veurem, durant l’Alçament Forà els revoltats deixaren de satisfer aquests drets i Joanot Colom els va abolir durant la Germania). El rei Joan I, que tenia la seva cort a Barcelona, va emetre un dels judicis més inclements contra el “batle traïdor”, “ha comesos greus crims contra ma propia persona” digué en una lletra al governador de Mallorca, Francesc Sagarriga.

El monarca considerava que la revolta que atiava l’exbatle era un atac directe a la Corona. Bellviure es veié obligat a refugiar-se a Menorca, al cap de poc temps, però, fou empresonat, cosa de la qual el rei se’n va alegrar molt. El monarca ordenà que fos traslladat a Barcelona per ser jutjat i executat a la ciutat comtal. Aquesta decisió vulnerava, d’una manera flagrant, les franqueses i privilegis del Regne, ja que cap mallorquí no podia ser jutjat ni executat fora del regne.

El 27 de gener de 1392 el que fou castellà de Bellver i batle de Mallorca era escapçat a la plaça de la Llotja, i el seu cap hissat a l’arbre major de l’embarcació mallorquina que l’havia traslladat a Barcelona i retornaria a l’illa. Joan I imposà una multa col·lectiva als mallorquins de 120.000 florins d’or i, hi ha indicis documentats, que quan vingué el 1395 fugint d’una pesta declarada al Principat, la seva muller, Violant n’imposà una altra de 104.000. Aquesta fou la justícia aplicada per la Corona.

Honorables e magnífichs monsenyors: La magníficha saviesa de cascun de vosaltres certificam com per dret divinal sia disposat que cascun degue haver lo que li pertany segons dret e justicia…”. Així encapçalaven els forans, alçats en armes, l’escrit que dirigiren als consellers de Barcelona, l’agost de 1450, poc després d’abandonar el primer setge contra la Ciutat de Mallorca. Veiem que els únics pilars que havien de regir la convivència dels humans eren el dret i la justícia, per tant foragitaven del seu esquema mental i social tota casta de privilegis fossin heretats, concedits, exempcions tributàries i prerrogatives a les altes classes estamentals, cavallers, homes d’honor, homes de béns, títols de noblesa, etc.

Aquest principi ideològic i democràtic presumeix que en el rerefons de la lluita dels forans i part dels sectors menestrals iniciada el 1450, s’hi trasllueix una ferma convicció ideològica d’abolir la divisió estamental. Una denúncia dels jurats a la reina contra els forans, el setembre de dit any, ho deixa ben clar: “mostren no haver senyor, ans se sforsen en regir-se per comuna, no obeint lo governador ne los altres oficials del senyor rey, fahent crides per totes les parròquies de la illa del part del Poble que no deguen comprar les ajudes…” .Els revoltats no reconeixen altra autoritat que la del Poble, ni altre senyoriu que el que ells mateixos s’atorguen.

L’agermanat Pere Cerdà, el 1521, deia “que no haurien de deixar homes de bé (béns) en lo món y que los menestrals havien de senyoretjar—atès que— lo poble era senyor de la terra”. En el discurs fet pel primer intsador del bé comú, Joan Crespí hi sura el desig de rompre les cadenes que tenen el poble captivat:”havem de viure tota la vida agraviats y sofrir los oprobis de los cavallers y hòmens d’honor?… O mala desventura, privació de la nostra comuna llibertat y franquesa! O dur jou y àspera servitud! Ab quanta supèrbia som menyspreats…! donem-los a entendre que som hòmens que sabem defensar nostres drets i posar les nostres vides per les nostres llibertats!

El 21 d’octubre de dit any, Joanot Colom s’adreçava als jurats perquè col·laborassin en la sentència distada per Ferran el Catòlic (1512) segons la qual, s’havia de fer una estimació de la riquesa de cadascú perquè segons paraules de Joanot Colom. “D’equí avant quiscú sia tingut pagar e contribuir justa lo patrimoni que té, a hon se vulla lo tinga (…) E perquè la stimació dels béns se fasa sens frau algú (…) que en la dita arbitral sentència sa magestat vol y mana que no aja drets personals ne mixtes, que totaliter sien levats los drets següents, ço és: la molitge, lo quint del vi, la sisa de les carns e lo segell de les robes y dret de la gabella de la sal, los quals dits drets són personals”.

Punició física i sancions o composicions econòmiques foren les receptes de la Corona per “redreçar” la situació econòmica i social conseqüència dels alçaments populars. L’únic que va mostrar certa sensibilitat a les justes demandes dels representants del Poble, fou Ferran el Catòlic amb la Pragmàtica de Granada (1499) i la sentència de 1512, però en esclatar la Germania feia nou anys que aquest monarca havia finit i aquestes importants disposicions no s’havien dut a terme. Respecte de l’Alçament Forà el rei Alfons el Magnànim, des de bell antuvi, mostrà la seva predisposició a acceptar el suborn i no pas a fer justícia. Després de la primera marxa dels forans alçats en armes contra la Ciutat, els ambaixadors tramesos pels jurats i la casta oligàrquica propera al voltant del poder, aconseguiren que el rei multàs als forans amb 50.000 florins d’or a condició que un terç de la dita quantitat anés a les arques reials.

Finalitzat el conflicte arran de la derrota dels forans a mans d’un exèrcit tramès pel rei, aquest imposà a la Part Forana la brutal multa de 150.000 lliures, quantitat equivalent a tres pressupostos anuals del Regne.

Quant als líders de les dites revoltes hem vist com Lluís de Bellviure fou escapçat a la plaça de la Llotja de Barcelona per manament del rei, malgrat que per franqueses per ell jurades, no ho podia fer, és a dir, els mallorquins no podien ser jutjats i executats fora del Regne. Simó Ballester, malgrat haver prestat bons serveis al rei, durant els quatre anys que romangué a Nàpols, combatent en les guerres que mantenia el rei Alfons contra Florència i el Duc de Milà, fou escapçat i esquarterat a Ciutat de Mallorca la nit d’Aparici (vespre de Reis) sense que el Magnànim mogués un dit per a evitar-ho, i la sentència i execució de Joanot Colom mostra la barbàrie de les autoritats repressores: tenallat, escapçat i esquarterat, i el seu cap posat dins una gàbia penjada a la Porta Pintada durant 299 anys!!!.

Durant els 130 anys que van des de la primera gran commoció popular a la Germania, mai no hi hagué justícia per al poble, d’haver-n’hi hagut s’haguessin pogut estalviar els banys de sang que ocasionaren l’Alçament Forà i la Germania. Tot i la cruenta repressió, les idees no moriren i, com hem vist, l’anhel de canviar el sistema classista i opressor que subjugava el poble mallorquí romangué latent durant el llarg període que abastà les tres commocions populars de major impacte en el si de la societat mallorquina.

Les revoltes populars a Mallorca. El conflicte de 1391. Forans contra ciutadans (1450-1453). La Germania (1521-1523)

Guillem Morro Veny

Editorial Lleonard Muntaner

Col·lecció Llibres de la Nostra Terra 127
Palma 2020