7.1 La Contemporaneïtat xueta

Entre la investigació i la reparació

La Contemporaneïtat xueta, de Laura Miró Bonnín, és l’estudi preliminar del qual serà la seva tesi doctoral. Un treball de recerca que transita entre la investigació acadèmica i la voluntat de fer sentir la veu dels descendents dels jueus conversos de Mallorca que encara avui se senten partícips d’un grup social diferent i que, a poc a poc, han vist com l’estigma es diluïa dins una societat cada vegada més globalitzada i mestissa. La tesi, dirigida pel doctor David Ginard Féron, ben segur que aportarà, a la historiografia, noves dades per analitzar un dels fets més singulars de tot el món occidental, el cas dels xuetes de Mallorca.

El cas dels xuetes de Mallorca fa dècades que és àmpliament estudiat des de vessants diferents. És just fer una menció especial al llibre Els descendents dels jueus conversos de Mallorca, de Miquel Forteza, per la valentia de l’autor de tractar un tema secularment silenciat i per la repercussió, no exempta de polèmica, que va tenir a la Mallorca del tardofranquisme.

Molts d’investigadors s’han interessat per aquest fet, com dèiem, tan singular i insòlit, i que forma part d’un dels episodis més foscos, i alhora més atractius, de la nostra història. Els treballs pioners de Baruch Braunstein, Els xuetes de Mallorca, i d’Angela Selke,Vida y muerte de los chuetas de Mallorca, obriren el camí a altres autors que contribuïren a completar el retrat històric del col·lectiu xueta. Per citar-ne només alguns, la tesi doctoral de Lleonard Muntaner, Els xuetes de Mallorca: espai, economia i societat a finals del s. XVII, Miquel S. Font Poquet amb La fe vençuda o La judería de Mallorca en 1391, d’Eduardo Pascual Ramos han tractat, sobretot, els orígens i la persecució dels xuetes.

Posteriorment, els investigadors s’han centrat en aspectes que aprofundeixen més en l’organització interna d’aquesta societat marginada, com L’endogàmia dels xuetes de Mallorca, d’Enric Porqueres o en les motivacions que provocaren la revifada de la persecució dels conversos per part de la Inquisició espanyola, que com s’explica en una de les darreres aportacions del professor Antonio Cortijo Ocaña, La persecución económica de los chuetas. Religión y economía en Mallorca en los siglos XVII y XVIII, amb pròleg del doctor Gabriel Ensenyat Pujol, no sempre era per mor de l’observança de l’ortodòxia catòlica. Pel camí, s’hi han afegit històries de nissagues de xuetes com les escrites per Francesc Riera i Montserrat; estudis dels malnoms dels xuetes, de Rosa Planas Ferrer i aportacions diverses de gran valor, que sempre han trobat empara editorial de la mà de l’editor i gran expert en la matèria, Lleonard Muntaner. La llista és molt llarga, però no és objectiu d’aquesta ressenya fer-la exhaustiva.

L’aportació i l’originalitat del treball de Laura Miró és que estudia el tema xueta a partir de l’època contemporània, des del S. XIX fins a l’actualitat. N’analitza la pervivència com a grup social diferenciat i estigmatitzat, malgrat que no n’abandona la tradició històrica, perquè l’encaixa, perfectament, quan s’endinsa en la presència del mite xueta en la literatura, un camp que no ha quedat al marge, amb més o menys encert, de la fascinació que provoca aquest tema. En algunes ocasions ha estat utilitzat com a rerefons històric d’una narració, en d’altres els xuetes són els protagonistes de l’acció, però també hi apareixen com a personatges ridiculitzats; un dels exemples més recurrents és l’Aina Cohen de Mort de Dama, de Llorenç Villalonga, una sàtira magistral d’una societat en procés de desintegració i un atac furibund en doble direcció, contra l’Escola Mallorquina i contra els xuetes.

En aquest treball preliminar, Miró posa en relleu les aportacions d’intel·lectuals xuetes, sobretot a partir del S. XIX, en el moviment de la Renaixença, la seva filiació política majoritàriament de part dels liberals, la difícil entrada dels capellans xuetes dins la jerarquia eclesiàstica…I en definitiva, la integració, més o menys normalitzada, d’aquest grup dins tots els àmbits de la societat mallorquina.

La tasca de Miró parteix d’un fons documental exhaustiu, però l’adoba amb la història oral que li poden relatar tants i tants de xuetes que encara han viscut al barri de l’antic call, que hi han tengut o hi tenen comerços tradicionals i que han patit humiliacions, insults i menyspreu per ser portadors dels quinze llinatges maleïts. Valgui l’exemple que li vaig contar jo mateixa sobre mon pare; un adolescent, alumne de La Salle de Palma, que explicava, amb certa tristesa i vergonya, que l’única vegada que s’havia barallat amb un company d’escola va ser perquè li va dir “xuetó”. Era la Mallorca dels anys 50. També hi ha una anècdota compartida per molts de xuetes, en podríem dir un clàssic, i és que, a tots, qualque vegada, ens han confós el llinatge i no per semblança lingüística, precisament. Puc entendre que Picó es confongui amb Miró, però no amb Forteza. El motiu és tan evident que no hi cal cap explicació.

Sospit que, de la seva investigació, Laura Miró traurà un material valuosíssim, ple d’anècdotes i vivències que han estat la història quotidiana, el dia a dia, de centenars de famílies mallorquines. Però la tasca corre pressa i convé accelerar-la. La pèrdua de la memòria històrica agonitza sota la perillosa pressió d’una globalització cultural que arrasa amb les identitats. I el tema xueta, per bé i per mal, forma part intrínseca de la identitat mallorquina. Que ara ja no se’n parli com fa 50 anys no em fa creure en el miracle que hem avançat cap a una societat més civilitzada, més integradora i més tolerant, més aviat em fa pensar que és una constatació més de la pèrdua dels nostres referents històrics. No hem acceptat una situació perquè hàgem fet acte de contrició col·lectiu i n’hàgem assumit l’error, sinó que, senzillament, bona part de la població la desconeix i ja no forma part del seu imaginari.

Per ventura, arran d’aquest treball qualcú es prendrà, seriosament, després de segles d’ignomínia, la necessitat de fer reconeixement públic a tantes víctimes, i que, ara com ara, corren perill de caure en l’oblit més absolut, sense haver tengut ocasió de reparar-los el patiment que els infligiren.