7.1 Josep Pla

Cabotatge mediterrani (1956)

Viscuda la guerra del 36-39 des del bàndol vencedor, retirat l’any 1948 al Mas Pla, de Llofriu, Josep Pla inicia l’elaboració del gruix central de la seva obra. Durant els anys 50 i 60, Pla escriu, reescriu i revisa papers, i edita els inicis de l’Obra Completa. En aquests anys també viatja i corre món, i d’aquestes vivències, coneixences i records en farà literatura.

Cabotatge mediterrani és un llibre cent per cent planià que té l’origen en una travessa per mar feta a bord de tres vaixells diferents entre Barcelona i Atenes, amb estades breus a Tarragona, València, Marsella, Gènova, Liorna, Nàpols, Palerm, Messina, Catània, Bari, Bríndisi, Corfú, Ítaca, Atenes i Eleusis. El camí de retorn el farà per mar cap a Marsella i, després, en tren i taxi, fins a casa seva, al Mas Pla. El trajecte marítim dura des del 9 de març fins al 20 d’abril de 1956 i és aquesta singladura la base d’un dietari i d’un conjunt articles per al setmanari Destino, a partir dels quals naixerà, més endavant, el volum Cabotatge mediterrani, un llibre que el 1971 queda inclòs en el volum 18 de l’OC, titulat En mar i format per sis llibres de viatges marítims dels anys 50 i 60.

Ara, l’edició de labutxaca torna a independitzar Cabotatge mediterrani (1956) com a llibre singular. És un volumet llegívol de 152 pàgines amb un pròleg molt didàctic i ben travat de Jesús Revelles Esquirol, que ens convida a llegir les pàgines d’aquest “magnífic passeig pel Mediterrani viscut, desitjat, enyorat i alhora preferit per Pla, un Mediterrani ja amb turistes, amb passatgers perduts, amb gent que tal vegada fugia i amb un Pla que s’ha d’enfrontar als mateixos records i al seu dietari”.

Les observacions planianes que s’hi succeeixen sĂłn sucoses: “Pels paĂŻsos d’aquest mar es pot viatjar de moltes maneres: en cotxe, en tren, en aviĂł. Quan no es tĂ© pressa –i aquest Ă©s el meu cas– i es vol simplement viure en els paĂŻsos que es van passant i no es volen veure gaires coses, just les precises per veure-les bĂ©, hi ha una manera que supera totes les altres: Ă©s el vaixell.” Tarragona Ă©s “una ciutat deprimida” en un temps de baixes temperatures: “Cada dia estic mĂ©s convençut que, en el Mediterrani, el que tĂ© mĂ©s pes en la vida humana Ă©s la meteorologia”. València “és una ciutat que creix molt –i encara creixerĂ  mĂ©s. Hi ha cada dia mĂ©s gent. A mi m’agradava aquella vella, adorable València agrĂ ria i pagesa de fa tan pocs decennis”. De Marsella n’admira el port i la puixança econòmica i no n’enyora el barri vell, que era “un barri de carrers estrets, molt bruts, ple de prostituciĂł femenina i masculina (…). Era un barri pintoresc, horrible i trist”. Els alemanys l’arrasaren “amb la mĂ©s eficaç i virtuosa de les dinamites”. No se’n plany, al contrari: “Si no haguĂ©s estat per la destrucciĂł del barri, Marsella (…) no s’hauria pogut transformar i seria una ciutat arcaica i en gran part infecta”.

Trepitjar terres italianes l’emociona i el fa recordar les estades pretèrites, ni que sigui amb l’evocaciĂł de les cames de les dones que hi freqĂĽentĂ : “Parlo de l’època d’aquelles inoblidables pantorrilles d’Irma”. ItĂ lia encara presenta ferides de la guerra, però viu un notable estat de creixement econòmic i poblacional. L’ajuda nord-americana i la DemocrĂ cia Cristiana hi tenen molt a veure. A mĂ©s, “els italians sĂłn molt treballadors” i, contra el tòpic de l’excĂ©s de sentimentalisme, es manifesten freds i calculadors. A NĂ pols, el feixisme “produĂ­ una vasta demoliciĂł de la brutĂ­cia, el pintoresquisme, del que se sol anomenar el folklore, de l’esperit de la mandolina” i, amb el nou urbanisme, va sorgir a la llum “amb tota la seva magnificència, l’impressionant palau-fortalesa d’Alfons V el MagnĂ nim d’AragĂł, que tĂ© l’escut de les nostres quatre barres sobre la porta de la poterna”. Pla combat els tòpics tant com pot: “El turista tĂ© tendència a creure que aquests ciutadans [dels barris pobres] (…) pengen la roba al carrer per coadjuvar al pintoresc nacional. No. Hi ha tanta roba penjada perquè quan la renten l’han d’utilitzar de seguida (…). El dia que disposin d’un rober abundant no tindran necessitat de fer aquestes exterioritzacions. El pintoresc s’acabarĂ .”

Pla, sobretot a Sicília, s’interessa per la reforma agrària que pot acabar amb la misèria i abomina del barroc, que ha destruït vestigis medievals i gòtics. Navegant, recorda Ulisses, però Ítaca li ha produït una gran decepció: “La cultura és fascinadora. La realitat és terrible.” A Atenes –que visita amb el violoncel·lista català Boadella– pateix per la destrucció dels monuments: “les religions anomenades modernes han fet estralls en aquest sentit. Després d’haver vist les destruccions de Grècia, en general del Mediterrani i del nord d’Àfrica per aquestes religions, hom queda esbalaït”. Acaba els diners i ha de tornar. Li sap greu deixar Atenes, on no s’hi sent foraster. De tornada, en travessar Portbou i arribar a casa, Pla tornaria a marxar de seguida: “He trobat un país immòbil, ensopit i deprimit”. Ho anota al dietari el 20 d’abril de 1956: “Aquest és un país sense primavera”.

Josep Pla.

Cabotatge mediterrani (1956).

Barcelona: 2018. labutxaca.



Aquesta web utilitza galetes. AquĂ­ pots veure la polĂ­tica de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad