7.1 JOHN BERGER I:

DE LLURS FATIGUES

Creía que lo no dicho le favorecía. Y, sin embargo, pese a todo, soñaba con ser comprendido.” J.B.

John Peter Berger (1926-2017) va dedicar uns quinze anys de la seva vida a escriure la trilogia De les seves fatigues. Aquest títol sorgeix del versicle (4,39) de Sant Joan que diu “Uns altres es van fatigar i vosaltres us aprofiteu de les seves fatigues”. El primer llibre, Pig Earth (Porca Terra) va aparèixer a finals de la dècada dels setanta, el segon va ser Once in Europa (Una vegada en Europa) i el tercer, Lilac and Flag (Lila i Flag) va veure la llum a principis dels noranta.

Tot plegat un llarg cicle d’escriptura per descriure la gran transformació que Europa va sofrir al llarg del segle passat. La destrucció lenta i inexorable del camperolat com a classe social, com a forma de vida i treball. Un món que s’havia resistit als canvis durant segles i que es va veure sotmès a un terrible procés de tranformació i anihilació. D’una altra banda l’expansió i domini del treball a les fàbriques. El trasvassament de població del camp a la ciutat, La pèrdua d’arrels i la concentració dels més pobres en barris d’extrema misèria, la precarietat, la mendicitat, la droga, els nous oficis, el treball de monees.

L’oposició entre les formes de vida al camp i a la ciutat és un fil que recórr la trilogia. Mathieu és un dels personatges de la narració El valor del dinero a Puerca Tierra, Alfaguara, 2008. “Cuando Mathieu (el aguardentero) iba de pueblo en pueblo con el alambique era un hombre expansivo y cordial. El ritmo del trabajo y el estafar al estado uno de sus impuestos le inspiraban. El resto del año trabajaba en una fábrica de muebles y se volvía taciturno y dubitativo”. (Puerca…117)

Sobre la vida al camp, al mateix llibre, a l’epíleg històric, Berger ens diu coses com aquestes:

La vida campesina es una vida dedicada por entero a la supervivencia. Ésta es tal vez la única característica totalmente compartida por todos los campesinos a lo largo y ancho del mundo. Sus condiciones de vida, el grado de explotación y sufrimiento, pueden ser extremos, pero no puede contemplar la desaparición de lo que da sentido a todo lo que sabe, que es precisamente su deseo de sobrevivir. […] El campesino ha sobrevivido más tiempo del que le habían pronosticado. Pero durante los últimos veinte años (som a la dècada dels setanta del segle passat), el capital monopolista, mediante sus empresas multinacionales, ha creado una nueva estructura del todo rentable, la “agribusiness”, por medio de la cual controla el mercado […]. La penetración de este mercado en todos los rincones de la tierra está acabando con el campesinado.”

Amb coneixement directe i profund d’allò de què parla, amb un amor immens pels seus personatges però en cap cas amb enyorança, conclou:

De lo que llevo dicho hasta aquí se deduce que nadie en su sano juicio puede defender la conservación y el mantenimiento del modo de vida tradicional del campesinado. El hacerlo equivaldría a decir que los campesinos deben seguir siendo explotados que deben seguir llevando unas vidas en las cuales el peso del trabajo físico es a menudo devastador y siempre opresivo. […] En un mundo justo no existiría una clase social con estas características.”

Encara que formin part d’un projecte unitari, els llibres són molt diferents entre si, tant en el seu contingut com en la seva estructura, en el seu plantejament. El primer, Puerca Tierra, és un conjunt d’històries on les formes de vida al camp, a la muntanya, encara no s’han vist greument amenaçades. Relats com El valor del dinero o Las tres vidas de Lucie Cabrol, La Cocadrille són impressionants entre altres coses per la profunditat dels personatges, la seva fortalesa física i moral. El volum s’obre amb una Explicació per part de l’autor i, com ja hem esmentat, es tanca amb un Epíleg Històric.

Una vez en Europa, Punto de Lectura ((2001) és el segon. Aquest llibre i especialment el relat que li dóna títol narra la incompatibilitat entre dos mons, el de la fundició que s’ha instal·lat a la vall amb els forns que destrossen la vida i els cossos del homes i el de la granja que resisteix al seu costat.

Els personatges com Marius, Danielle, Odile Blanc pertanyen a una Europa que ja no existeix, les seves formes de vida han estat destruïdes. Ells i elles treien la seva saviesa del contacte amb la natura, del lligam amb la terra, del treball que mai no s’acaba.

Parlant a la seva filla Marie-Noelle, Odile afirma: “Te diré qué hombres merecen nuestro respeto. Los hombres que se entregan al trabajo para que los que están a su alrededor puedan comer. Los hombres que son generosos con todo lo que tienen. Y los hombres que pasan la vida buscando a Dios. El resto son pura mierda”. (Una vez…265)

La incompatibilitat d’aquests dos mons s’expressarà de forma sintètica i lleugera al curt text que tanca el llibre, Toca algo para mí, es narra la trobada casual entre els joves Bruno i Marietta a la festa de L’Unità a Venècia. Ell és músic, toca el trombó a una banda que ha arribat a la ciutat, viu al camp; ella és una treballadora membre del PCI. Passejaran per la festa, ballaran junts, faran l’amor amb passió però ell partirà. La proposta de Marietta quedarà sense resposta, “Ven a Mestri, suspiró ella, ven a Mestri. Te encontraré un trabajo …” Al carrer hi ha penjats retrats gegants, un d’ells és “una gran cabeza en forma de cúpula, como una gran colmena de pensamiento y gafas. Ése es Gramsci.”

Lila y Flag, Alfaguara (2013) tanca la trilogia. La traductora dels tres llibres és Pilar Vázquez. El panorama ha canviat profundament, ens trobem a Troy, una mena de ciutat de ciutats. Alguns dels personatges viuen al Cerro de la Ratas, un laberint de barraques on “cuando llovía la tierra se transformaba en una resbaladiza superficie de barro, y regatos de agua amarilla se precipitaban ladera abajo.”

Aquí els personatges més joves ja han perdut els lligams amb el camp. Els seus pares encara se’n recorden, els padrins s’hi han quedat, molts per sempre. Yannis, l’operari de la grua a una gran obra, és d’origen grec i aconseguirà dur la mare per tal conegui les nétes. Casimir i Angeline són els padrins del jove Sugus/Flag i no han tingut tanta sort, moriran sense conèixer el nét. Clement és el pare de’n Sugus i s’ha passat quaranta anys de la seva vida obrint ostres al port, intentarà transmetre al fill els seus valors, la veritat mitjançant les paraules contingudes al diccionari etimològic que llegeix dia rere dia. Morirà a causa de les cremades produïdes per l’explosió del televisor de casa. Ingressat a l’hospital parla amb el fill que l’ha vingut a visitar:

Tenía algún fallo en la instalación eléctrica (del televisor). Y eso significa trabajo de mono. Incompetencia. Falta de competencia. De competere, coincidir, convenir en latín, compuesto de cum, con, y petere, dirigirse hacia. Ir hacia algún sitio juntos, hijo. Hay tan pocos sitios a los que ir ahora. Incompetencia, no ir a ningún sitio, no estar con nadie. Hacer trabajo de mono.” (Lila…59)

Però aquesta transmissió de valors és externa a les formes de vida, llunyana al dia a dia dels joves, mostrant així la impossibilitat del seu arrelament. Perquè aquest món és un caos, un món d’absoluta dispersió, de manca d’un futur previsible, com a molt, un treball de monees a la construcció o a les fàbriques, un món inhòspit. Berger accentua aquesta dispersió amb els noms dels carrers de la ciutat i amb llargues enumeracions:

Los quioscos y los puestos alrededor del gran espacio abierto vendían periódicos, Coca-Cola, cucharillas de recuerdo, pañuelos, animales de peluche, casetes, camisetas con YO estimo ALEXANDERPLATZ estampado en ellas, azafrán, cámaras, ropa interior de encaje, sombreros vaqueros […]. Y la multitud era tan diversa y extraña como las cosas que se vendían.” (Lila…176)

I en mig de tot això una història d’amor truncat entre Sugus/Flag i Lila/Zsuzsa, una història on s’expressen valors diferents. Una nit, Sugus, que acaba de ser acomiadat de l’obra per pegar l’encarregat, puja amb Zsuzsa dalt de tot de la grua, a la cabina fan l’amor i allà té lloc el següent diàleg:

-Nunca había estado tan arriba, dijo Zsuzsa.

-¿Lo sientes? ¿Sientes cómo se balancea la grua?

-Nadie me hará tan alta.

-¡Un día irás en avión!

-Nunca subirá tanto como estamos tú y yo ahora.

-Un Boeing 747 a París!

-No, Flag, nadie podrá llevarme tan alto como tú lo has hecho esta noche”. (Lila…130)

Diuen que aquesta és una novel·la sobre el perdó, segurament, però també ho és sobre el poder, l’amor, el silenci i el temps. A un moment determinat, algú, la narradora, parlant de Flag i Zsuzsa, dels homes i les dones, diu el següent:

Nos hacemos deseables. El deseo del hombre sigue. Pero ellos nunca pueden iniciarlo. No tienen imaginación. Cada vez tienen que empezar con una de nosotras. Entonces se perdona todo lo que ha sucedido. Nos convertimos en amor. Por eso nos odian los que tienen el poder. Odian el perdón. Mientras sucede, el tiempo se detiene. Más tarde, en el curso de nuestras vidas, el tiempo se vengará de nosotras como no lo hace con los hombres. No puede olvidar que algo en nosotras le obligó a detenerse una vez. Cuando todo está perdonado, ya no queda sitio para el poder o el tiempo. Por eso el poder y el tiempo miran con odio nuestro amor.” (Lila…164)

La Era de los Cosmonautas és un relat que pertany a Once in Europa, Marius i Danielle cuiden el bestiar a una planúria situada a 1600 metres. Hi viuen a dos chalets separats per no massa distància. Marius supera els setanta i ella és molt jove. El text comença així:

Si se pudiera dar un nombre a todo lo que sucede, sobrarían las historias. Tal y como son aquí las cosas, la vida suele superar a nuestro vocabulario. Falta una palabra, y entonces hay que relatar una historia. ¿Cuál era, por ejemplo, la relación entre el viejo vaquero Marius y la criatura que Danielle llevaba en su vientre cuando dejó el pueblo? ¿Era Marius el padrino del niño? No es muy probable”. (Una vez…119)

Llegint aquestes frase, no sé ben bé el perquè, m’ha vingut al cap el Tractatus, com si un i altre fossin dos pols oposats, distants. Sigui com sigui, les paraules parlen de l’impuls que porta Berger a encetar les seves històries. La declaració es complementa amb aquesta altra: “¡Qué difícil es impedir que ciertas historias se conviertan en simples lecciones morales! ¡Como si nunca hubiera vacilaciones, como si la vida no se envolviera como un trapo en la hoja más afilada!! (Una vez…80)

Aquest article, per les seves limitacions, no pot ser de cap manera una introducció a l’obra immensa/diversa/valenta de J. Berger. Massa coses han quedat al marge, entre elles, i no és segurament la menys important, els seus escrits sobre la mirada, sobre les maneres de mirar, sobre l’art. Aquí es tracta tan sols d’una invitació a la lectura. Això sí, estem segurs que si algun pic apareix una forma de viure, de relacionar-nos i d’estimar-nos, de treballar i pensar diferent a la qual se’ns imposa, John Peter Berger serà necessàriament un dels autors que ens acompanyaran en aquest nou món. Beger ens ensenya que hi ha hagut, n’hi ha, hi haurà diferents formes de viure. Que això és possible.