7.1 GESUALDO BUFALINO

Reconec ignoràncies dient que Bufalino em sonava de molt lluny fins que me’l vaig trobar a l’epíleg d’un llibre del seu gran amic, sicilià com ell, Leonardo Sciascia. Es tractava d’un conversa entre tots dos sobre llibres, literatura i altres temes segons crec recordar.

Gesualdo Bufalino (1920-1996) havia portat una vida allunyada del món editorial, encara que no de les lletres, fins que amb la insistència repetida de l’amic va publicar amb seixanta-un anys la seva primera novel·la, Diceria dell’untore.

L’editorial El Gall de Pollença ha publicat enguany el seu Argos el cec, amb traducció diria que immillorable de Carme Arenas, les notes també són seves. Un home vell puja a Roma a mirar-se la salut, en la soledat i l’angoixa de la situació però també en la lucidesa comença a aparèixer davant seu allò que va succeir, era molt jove, l’estiu del cinquanta-u. Aparca el seu guariment i porta endavant la narració d’aquell estiu brillant i atapeït, a mesura que avança el relat s’adona que record i ficció formen una barreja indissoluble i és per això que de tant en tant s’atura i adverteix el lector:

Vaig ser, per tant, jove i feliç, aquell estiu del cinquanta-u. Jove i feliç. Jove i…

Però ca, no és veritat, n’he presumit.

Lector, no és que et vulgui deixar a l’estacada, no caldria, sinó. Sé bé que sóc un llogater morós damunt la terra, i que per eixugar el meu deute només tinc xerrameca.” (151)

El llibre s’obre amb unes explícites intencions per part de l’autor, el joc comença:

Perduda l’ocasió de morir a causa de la timidesa, un escriptor infeliç decideix guarir tot escrivint un llibre feliç. En demana l’argument, a l’ús, als cents ulls de la memòria i a les complaences de joventut. Això no obstant, com més avança la història, la maquilla a base de faules i la fa formiguejar amb llums, i com més bufa el present negre, més escletxes deixa entre les ratlles. A l’escriptor no li queda més remei que ajornar la salut sine die, com a tribut per haver tret algun afalac momentani de l’aventura i haver estimat la vida inversemblant…” (19)

Xerrameca culta, intel·ligent, espessa, “llatinitzada”, lluminosa, d’aquelles que no donen treva al lector. Una traducció magnífica, insuperable, de Carme Arenas. El llibre exigeix una lectura pausada, amb calma; ara que s’apropa l’estiu, un bon moment per fer-la seria l’horabaixa quan la llum ja no sigui massa forta. Insuperable, per a qui pugui, llegir-ne una estona, deixar el llibre sobre la taula i fer una passejada fins la mar quan el blau tomba cap a fosc. Era la seva mar, és la nostra mar.

P.S: En català també m’he trobat La llum i el dol (Adesiara, 2013), aquest títol, aquest binomi potser resumeix el conjunt de contradiccions que encarna Sicilia. Dir que aquest conjunt d’escrits conformen una guia de viatge és cometre un crim però el cometrem perquè estem parlant, millor, l’autor ens parla d’una manera de viatjar que segurament ja no existeix, que ja no és possible. Una forma de viatjar amb dos vessants i un cim:

Vet aquí, doncs, com es perfilen, en la cultura d’Occident, dues maneres d’entendre el viatge força distintes, per bé que complementàries: la de qui cerca en el contrast amb els humors i la sang calenta dels seus contemporanis una verificació de si mateix i de la seva pròpia identitat, i la de qui més aviat persegueix, en les pedres a les quals s’adreça, les ressonàncies i els testimoniatges que han sobreviscut de les èpoques sepultades. Al capdavall, la de qui privilegia la societat vivent i la de qui es complau en el pelegrinatge i el col·loqui amb les relíquies. […] Dono per fet que la manera suprema és romandre assegut, fantasiejant, en el mateix estudi.” (59)

Dit això, no és estrany que el viatge que se’ns proposa a la terra estimada i soferta acabi amb una Entrevista a la meva mare. Sigui com sigui un no es pot perdre els Missatges de “Llengües tallades”, una meravella. La traducció, molt bona, és de Francesc Morfulleda.

I acabem:

Diferents de l’invasor; […] diferents de l’amic que ve a trobar-nos però parla una llengua enemiga; diferents dels altres, i diferents encara nosaltres, l’un de l’altre, i cadascú de si mateix. Cada sicilià és, de fet, una irrepetible ambigüitat psicològica i moral. Així com l’illa sencera és una mescla de dol i de llum”. (16)

A mi tot això em sona