7.1           ERICH HACKL, EL CRONISTA COMPROMÈS

No fue culpa nuestra que de pronto ya no estuvieran.

Nuestra culpa fue no preguntar dónde estaban.”

Naturalmente que lo sabían todos. Yo también,

aunque durante mucho tiempo negué haberlo sabido.”

Erich Hackl, Este libro es de mi madre.

Erich Hackl és un escriptor, editor, investigador i traductor nascut a Steyr, Àustria, l’any 1954. Va estudiar filologia germànica i hispànica a les universitats de Salzburg, Salamanca i Màlaga. Va ser lector d’alemany a la Complutense de Madrid i professor d’alemany i castellà a la Universitat de Viena.

Coneixedor en profunditat de la realitat llatinoamericana ha traduït a l’alemany autors com Eduardo Galeano, Juan José Saer, Rodolfo Walsh o la poetessa Idea Vilariño entre altres. Ha coeditat un Diccionario de los voluntarios austriacos en la España Republicana (1936-1939). Entre els seus llibres, Sara y Simón. Una historia sin fin (Galaxia Gutenberg, 1998) sobre la repressió a l’Uruguai i l’Argentina als anys 70, narra la història de Sara, una dona militant d’esquerra segrestada, torturada i empresonada durant cinc anys a la qual els militars li van arrebatar el seu fill Simón de tres mesos. El lado vacío del corazón en traducció de Richard Gross,(Periférica, 2016) explica la història en temps del nazisme d’un comunista, Hugo Salzmann i la seva familia: la seva dona Juliana Sternad, el seu fill Hugo i el fill d’aquest Hanno . Esbozo de un amor a primera vista (Laertes, 2010) entre Karl Sequens, roig-voluntari a les Brigades Internacionals i Herminia Roudière. Era gener del trenta set, ell es recuperava d’una ferida de guerra. Ella va anar a l’hospital a visitar els combatents en resposta a una crida del comitè de dones antifeixistes de València. Com diu el títol del llibre aquell va ser un amor a primera vista però l’any 38 va ser un temps de derrotes, es perd la Guerra i arriben l’exili a França, els camps de concentració…i una filla en comú; una història que arriba fins al nostre present.

A Este libro es de mi madre, Papeles Mínimos, 2016, Hackl dóna veu i protagonisme a la seva mare, Maria, nascuda a Firling, a la regió austriaca de Mühlviertel l’any 1920. Els poemes “escrits” per la mare descriuen uns temps abans caiguin en l’oblit. Records de coses que havien passat abans del naixement de Maria, costums de la gent del poble, els terribles anys de la guerra, la fi del nazisme i l’arribada de l’exèrcit rus. A les acaballes del llibre s’albiren les transformacions econòmiques i socials que són a punt d’arribar-hi i que transformaran radicalment la regió.

Es tracta d’un llibre de poemes, sentim la veu de Maria encara que ella ja no hi sigui. Erich, el seu fill diu que:

[…] quería mostrar cómo las personas son capaces, a pesar de la pobreza o de las fatigas, de alzarse por encima de sus condiciones, impuestas por otros o por ellas mismas, ya sea por un momento o por más tiempo. Con astucia y con humor, o con compasión, también para sí misma. Para ello me limito a las historias de mi madre, pero me tomo la libertad de permitirles juicios que no era capaz de expresar o que no llegó a alcanzar. La libertad de atribuirle mi conciencia.” (112)

Quan el llibre s’escriu, tot aquell món ha desaparegut i al seu lloc ha aparegut un altre amb moltes més comoditats però també més gris i desert comparat amb

las imágenes coloridas que surgieron en mí a través de los relatos de mi madre sobre la gente y sus quehaceres. Ahora, tras su muerte, me he propuesto asegurarme este mundo anterior, percibirlo con su mirada y sus palabras, y por eso este libro es de mi madre.” (111)

Una edició realitzada amb molta cura, traducció i notes de Pilar Mantilla i Manuel Lara i amb un grapat de fotografies familiars molt, molt interessants.

Per estrany que pugui semblar, Boda en Auschwitz (Destino, 2004) narra això, les noces que van tenir lloc al terrible camp de concentració d’Auschwitz a la primavera de 1944 entre Rudolf Friemel, voluntari a la nostra Guerra civil i Margarita Ferrer, filla d’un metge que s’havia criat a Menorca. S’havien conegut al front de l’Ebre, amb l’acabament de la guerra i l’exili es van perdre de vista, es van escriure i sobreviure com van poder i…es van casar a Auschwitz!. Com és característic de la narrativa de Hackl, la història arriba fins als nostres dies.

En aquest llibre pot sorprendre al lector la diversitat de punts de vista dels narradors. La història de les families Ferrer i Friemel es narra des de diferents perspectives que poden arribar a ser contradictòries entre sí. Hi trobem les visions de Norbert, fill de Rudolf i la seva primera dona, Pauline Fucka; les paraules de Marina Ferrer, germana de Margarita; Edi, el fill de Rudolf i Margarita…diferents veus de presoners del camp presents els darrers moments de la vida de Rudolf.

El perquè d’aquesta multitud de narradors ho pot aclarir la cita d’ El hijo de Bakunin que encapçala el llibre:

No sé cual es la verdad. Quizás alguno de los narradores ha mentido a sabiendas. O, al contrario, todos han dicho aquello que creían que era la verdad. O quizás han inventado detalles, aquí y allá, por un gusto innato en embellecer las historias. O, la hipótesis más probable, sobre los hechos se posa el velo de la memoria, que lentamente distorsiona, transforma, fabula, el narrar de los protagonistas no menos que las conclusiones de los historiadores.”

Segurament l’obra més coneguda de l’escriptor Erich Hackl és Adiós a Sidonie (Pre-Textos, 2002). Es narra la història d’una nina, Sidonie Adlersburg, abandonada a les portes de l’hospital d’Steyr (Austria) el 18 d’agost de 1933. Recollida per la familia Breirather, gent d’esquerra, socialistes, comunistes compromesos en la lluita contra el nazisme. El matrimoni format per Hans i Josefa es va fer càrrec d’aquella nina gitana, la va cuidar i estimar amb totes les seves forces enmig del rebuig de molta gent del poble fins que els nazis se la van arrebatar per la força. Hans i Josefa ja tenien un fill, Manfred i també es cuidaven de Hilde, la filla d’una amiga, criada d’uns camperols que va haver de marxar per feina a Holanda. Hans era membre de l’Aliança Republicana, l’organització d’autodefensa del Partit Socialdemòcrata d’Àustria. Josefa amb el seu cor, la seva intel·ligència, la seva força va lluitar fins al final per la vida de la nina abandonada. La cosa va acabar de la pitjor manera possible.

Els fets han estat investigats de manera exhaustiva per l’autor, però hi ha molts més que el registre documentat d’uns esdeveniments. Així al final del llibre, quan la història ja ha estat contada, l’escriptor continua dient-nos coses; és important seguir-lo si volem copsar el sentit de l’escriptura de Hackl que va molt més enllà en els seus llibres d’una mera crònica de fets, serà una mica llarg però valdrà la pena:

Aquí termina la historia, aquí vuelve a comenzar. Imaginemos de nuevo una localidad sita a orillas de un río con cristalinas aguas de montaña, una localidad habitada por la llamada “gente humilde”, obreros en su mayoría, que se dejan la piel en las minas de carbón. […] Supongamos que, pese a las circunstancias adversas, existe una gran solidaridad entre los habitantes, se ayudan unos a otros y se socorren siempre que es menester. […] Habiéndonos imaginado esto, vamos a fijarnos en un suceso extraordinario […] En la localidad han abandonado a una niña poco después de nacida, […] la niña desciende, a ojos vistas, de gente errante, tiene la piel tan oscura que ni los asiduos baños sirven para aclararla. La niña es, empleemos la palabra, una gitana. […] Supongamos por otra parte, pues no deja de ser importante, que el padre de acogida es un obrero, y no sólo eso: cree saber que su bienestar y el de su familia van ligados al bienestar colectivo. […] Además, habría que describir dichos tiempos atendiendo a las consecuencias que traen para algunos de los que son diferentes; a saber, la muerte. […] Cabe pensar, pues, que se alzan voces exigiendo que se lleven a la niña, que su presencia molesta y que la situación es intolerable. […] Entonces, de repente, como rayo caído del cielo -afirmamos- la institución responsable de la niña recibe notificación de otra institución estatal: que ha sido capturada la madre natural […] por consiguiente se plantea la pregunta de si la niña ha de ser entregada a la susodicha o si, debido a circunstancias excepcionales, ha de permanecer junto a los padres de acogida. Es preciso señalar que ahora se trata de una cuestión de vida o muerte, cosa que todo el mundo sabe. […]

Qué cabe esperar. Cobardía, difamación, obediencia anticipada. Por ejemplo el alcalde opina que es mejor que la niña vaya con su madre verdadera porque en el pueblo siempre será un cuerpo extraño, aunque sólo sea por su aspecto. […] Por ende, también cabría esperar la suerte a la que queda abocada la niña: traslado al lugar donde está recluida su madre; total extrañeza y confusión, porque no comprende lo que está sucediendo;[…] deportación a un campo de exterminio, llamémoslo Auschwitz-Bikernau; el número tatuado en su brazo, digamos el Z 6672 […]

Qué no cabe esperar. Cuando la funcionaria de la institución acude al alcalde y al director de la escuela en busca de consejo, ambos emiten dictámenes excelentes sobre la niña y sus padres de acogida. […] Y el milagro se produce: la niña permanece bajo la custodia del matrimonio y sobrevive a los grandes tiempos, que se derrumban dos años más tarde.

Pero no puede ser éste el desenlace. Demasiado ilusorio resultaría el final de un relato que, verosímil al comienzo, deja de serlo en el instante en que se requiere coraje y dignidad por parte de todos los implicados.

Y no obstante, Joschi Adlersburg (germà de la nina), quien debe de saberlo mejor que nadie, insiste en que también aconteció lo que no cabía esperar, pero no en Letten sino 160 kilómetros al sur, en la localidad estiria de Pölfing-Brunn, y la niña no se llamaba Sidonie sino Margit, hoy una mujer de setenta años de edad, y ningún libro tiene que recordar su destino porque hubo gentes que en buena hora se acordaron de ella.” (114-119)

Dues conclusions per acabar; malgrat estem davant un text literari, no qualsevol final és possible, els fets marquen, configuren la imaginació de l’escriptor, per dir-ho amb les seves pròpies paraules, un altre final per a aquesta història seria massa il·lusori. Una segona, les coses no necessàriament havien de ser així, podien haver estat d’una altra manera, Sidonie es podia haver salvat amb el coratge, la dignitat de tots els implicats.

Sobre el sentit profund de l’escriptura de Hackl recomanem l’excel·lent, intel·ligent article que Belén Gopegui va escriure a Rebelión ja fa uns quants anys: Teorema para Erich Hackl.

Las historias sobre las que escribo no terminan ahí donde yo las dejo, sino que están conectadas con el presente inmediato, tanto de mi propia existencia como con la escritura. Básicamente, hay en todos mis libros una continuación hasta el presente.” E. Hackl

Palma, 28 desembre, 2018

Comparteix l'article