Aquí estam, a casa, confinats, com tothom, com gairebé a tot el món. Inimaginable. Si, fa unes setmanes, no ens ho podíem imaginar mai, però ha passat. El món s’ha aturat sense demanar permís, sense poder programar-ho amb certa calma, sense ser capaços d’anticipar, en termes musicals, sense introducció.
La situació, si la passes a imatge, és de pel·lícula apocalíptica: ningú al carrer, tendes d’alimentació amb prestatgeries buides, mascaretes, guants, cues, gel hidroalcohòlic.., molta incertesa. La banda sonora de la pel·lícula que vèiem, els primers 40 dies de tancament, podria ser perfectament la dels violins que sonen a la La llista de Schindler (John Williams), o la improvisació amb el jazz d’un dels referents que ens ha deixat: Ellis Marsalis, o It’s the end of the world (REM), fins i tot el cant de la nostra profètica Sibil·la.
Però, com a totes les situacions extremes, hi ha elements que t’ajuden a activar mecanismes de superació, de creixement, de resiliència. En el nostre cas, la música, en totes les seves dimensions.
Durant les primeres setmanes de confinament, tristos per no poder assajar, ens dedicàvem a cercar la plataforma on line que ens permetés cantar tots a l’hora. Missió Impossible. Frustrats, cansats de veure pantalles compartimentades en quadrets, de sentir “Resistiré” pels balcons, ens haguérem de reinventar i cercar alternatives, com gairebé tothom: sanitaris, mestres, actors, pagesos, comercials…, amb l’objectiu de continuar avançant i creant. Don’t stop me now, de Queen, sonava quan fèiem dissabte a ca nostra i es filtrava entre el renou de l’aspirador.
La situació, d’estar separats, ens va dur a posar en primer pla allò que realment dóna sentit al grup: cantar junts per compartir les nostres veus, les nostres cançons i contagiar l’energia que genera. Sempre hem dit que cantar en grup, per a nosaltres, és terapèutic i, molt més, quan connectes amb el públic i reps que els has contagiat. Amb aquesta necessitat d’arribar a més gent i d’aportar llum, en una situació prou fosca, va néixer el vídeo: Let the sunshine in (del musical Hair) que publicàrem a través de les xarxes socials i que vàrem poder fer gràcies a un amic (Jossie Malis) que fa màgia i troba solucions que superen els límits que posa la distància. Família, amics i salut, el més enyorat i desitjat durant aquests dies tancats a casa. Escoltàvem la banda sonora de Cinema Paradiso i de la Vita e Bella per animar l’ambient nostàlgic.
Sabem bé quin dia era, feia ja tres setmanes que érem a casa, quan vàrem entrar en una segona etapa (no vull emprar la paraula fase, NO, perquè ens confon). Una telefonada va fer que el virus entràs a casa i canviàs totalment la nostra vivència del que suposava estar confinats sense patir. No tenia res a veure, estar junts, escoltant música, cantant, cuinant, jugant, pensant en què els més estimats es trobaven bé, a conèixer la duresa del que viuen els malalts i les famílies afectades. Res a veure.
A partir d’aquell moment, cantam fort perquè les nostres veus arribin a l’hospital. Esperam amb ansietat que ens informin sobre com està ella, ingressada a la UCI, sola. I com ho duen l’home, la filla petita, la més gran, els néts i… horrible. Ens ha canviat l’harmonia de la cançó, ens ha canviat l’escenari, ens ha canviat el Soul.
L’essencial, l’indispensable, el més important, ara i sempre, esperant que no se’ns oblidi mai: la salut, també en totes les seves dimensions. I la música n’és una bona companya perquè alimenta l’ànima i ens dóna força per a alleugerir les situacions més dures. Ho hem viscut així.
En sortir-ne, ho celebrarem amb música, amb família i amb amics.
Salvem la cultura
