De quina manera un personatge que habitava en els llimbs del pintoresc, de les notes a peu de pàgina i de l’anecdotari ciutadà pot convertir-se en una figura que té una veritable envergadura històrica? Com és possible que algú que durant molt de temps va ser conegut per poca cosa més que per haver degollat la lletra inicial del seu nom amb l’objectiu de proclamar amb estridència que era un descregut religiós absolut i per haver practicat el nudisme ajagut al seu jardí al costat del dibuix de la falç i el martell pugui esdevenir un personatge històricament representatiu? Una transformació d’aquest tipus pot produir-se sempre que es doni un doble fet: d’una banda, que realment hi hagi matèria històrica –fets, idees, interrelacions amb el món associatiu, escrits-; de l’altra, que un investigador professional i eficient sigui capaç de fer un bon ús de la informació que té a l’abast i alhora sàpiga articular-la en un relat coherent. 
El llibre Ateu Martí (1889-1936). Anticlericalisme i compromís republicà (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2020) és un exemple excel·lent del rescat d’un personatge dels llimbs de l’anecdotari pintoresc i del seu consegüent trasllat i empadronament, com a protagonista, a aquest territori que anomenam Història. David Ginard, especialitzat sobretot en l’estudi del moviment obrer i de la resistència antifranquista, ja era autor d’estudis biogràfics importants dedicats a Matilde Landa i Aurora Picornell. En aquesta ocasió s’ha dedicat a reconstruir, amb una meticulositat admirable, la vida i l’activitat política i social d’un palmesà que per damunt tot va ser un lliurepensador i un activista ideològic. A partir de la consulta d’un gran nombre d’arxius i de publicacions periòdiques, de l’ús de testimonis orals solvents i del maneig d’una bibliografia extensa i actualitzada sobre cada un dels temes amb què Martí es va relacionar, Ginard ha elaborat una biografia que destaca per la seva minuciositat, per l’abundància de fonts utilitzades i per la interrelació constant que s’hi estableix entre el protagonista i els diferents entorns on va actuar.
Mateu Martí va tenir una evident vocació de dissident en un context, el mallorquí del primer terç del segle XX, que estava organitzat, amb rigidesa i amb escassa tolerància, per tal d’assegurar que tothom aniria fent camí pel solc que els usos i costums tradicionals i els convencionalismes ideològics dominants havien fixat com l’únic acceptable. Martí es va apuntar a totes les causes que la Mallorca benpensant de la seva època considerava més inapropiades o, directament, més condemnables. Entremig d’una societat governada per creences religioses inqüestionables, es va produir, l’any 1930, la proclamació pública de la seva condició d’ateu, amb la consegüent abjuració de la fe catòlica. Amb l’eliminació de la M inicial va convertir el seu nom de pila en la pancarta que explicitava que la seva posició se situava una passa més enllà del laïcisme i de l’anticlericalisme, els dos motors principals del seu activisme.
De la lectura del llibre de David Ginard, jo n’he tret la idea que Martí era una personalitat forta que no era gens fàcil d’acomodar disciplinadament a cap organització ni a cap sistema ideològic que tengués un cos doctrinal precís i inflexible. Aquest fet explicaria el seu enquadrament canviant en els diferents corrents ideològics que varen desenvolupar-se a Mallorca situant al marge de les organitzacions –liberals i conservadors- que fins al 1930 varen ser les gestores, en gran manera en règim de monopoli, del sistema de la Restauració. Comptant amb la base d’una formació escolar mitjana, molt superior a la de la immensa majoria dels illencs, i essent “un petit empresari sotmès a les violentes oscil·lacions de l’economia d’entreguerres”, primer va estar vinculat al republicanisme (1917) i després es va afiliar al PSOE (1919-1923).
La seva incorporació a la maçoneria va produir-se l’any 1924. A les darreries de la dictadura de Primo de Rivera, va col·laborar amb sectors llibertaris. I a partir de 1930 sobretot va estar vinculat al PCE, amb uns lligams molt estrets amb la família d’Aurora Picornell. Del viatge que va fer a Rússia en va retornar ple d’admiració pel règim dels Soviets. Fins i tot episòdicament va exercir de director (gener-abril de 1931) de Nuestra Palabra, la revista dels comunistes illencs. Tot i això, les relacions orgàniques de Martí amb els diferents corrents polítics en què va militar mai no varen ser plàcides. Pel seu caràcter personalista i per l’autonomia de pensament i d’acció que en tot moment va voler salvaguardar, en diferents ocasions va protagonitzar controvèrsies i distanciaments. Igualment, ja ben aviat va veure amb un desencís considerable el rumb que anava prenent la Segona República.
L’element ideològic més característic de Martí probablement va ser el seu anticlericalisme i el seu laïcisme militant. Va ser el fundador i el president de la Lliga Laica de Mallorca (1930), va promoure i participar en campanyes a favor de la secularització del cementeri de Palma, en defensa de la laïcitat de la via pública que havia d’implicar la prohibició de les processons de Setmana Santa, en la reivindicació de la memòria de Catalina Tarongí, com a personificació de tots els xuetes que havien estat víctimes del fanatisme religiós. I també va promoure la Lliga Atea espanyola i la seva publicació Sin Dios.
L’activisme ideològic de Martí també es va manifestar mitjançant els articles que publicà a El Obrero Balear, socialista, Nuestra Palabra, comunista, Ciutadania i Nosotros, republicans, La Sotana Roja, laïcista, i Cultura Obrera, anarcosindicalista. En tots els casos, són escrits de combat. Acostuma a fer ús d’un llenguatge primari i estrident, amb un argumentari ben representatiu d’aquella dissidència que naixia en el si de la classe obrera més reivindicativa de l’època. David Ginard ha tengut l’encert de completar el seu estudi biogràfic amb un apèndix documental que ofereix una mostra dels escrits de Mateu, a més d’altres documents que hi fan referència.
En produir-se el cop d’estat militar-feixista del 18 de juliol de 1936, degueren ser molts els sectors i els individus que volgueren venjar-se d’aquell abrandat activista que havia combatut amb insistència les seves creences i els seus interessos. Per això, els botxins falangistes ben aviat el convertiren en objectiu de la seva cacera: Martí fou assassinat, i prèviament torturat, els darrers dies de juliol, essent, “sembla que la primera persona segrestada i assassinada pels colpistes al municipi de Palma”. David Ginard ho resumeix amb una absoluta clarividència: “En definitiva, sembla clar que, en començar l’estiu del 1936 Ateu Martí havia esdevingut un dels personatges que suscitava més odis entre els sectors reaccionaris de la societat mallorquina. Republicà, comunista, maçó, anticlerical, lliurepensador, promotor del cooperativisme, mentor de figures mítiques del feminisme, defensor de l’URSS…, havia estat implicat en gairebé totes les lluites polítiques i socials del primer terç del segle XX. Connectat inicialment amb les classes mitjanes i professionals, havia assolit un considerable predicament entre un segment dels obrers mallorquins. I, sobretot, havia expressat les seves posicions d’una manera pública i descarnada i en mitjans de comunicació molt diversos. Reunia, en fi, totes les condicions per esdevenir un objectiu central de la violència feixista, si es complien els pitjors auguris i triomfava, totalment o parcialment, un complot militar contra el govern democràtic de la Segona República”.
Amb la seva obra, d’una densitat informativa molt considerable, David Ginard no tan sols reconstrueix amb precisió i detall la trajectòria vital i ideològica de Martí sinó que també ens ofereix una gran quantitat de dades útils sobre tots els entorns –socials, polítics, periodístics- amb què es va relacionar i dins els quals va desenvolupar el seu activisme.
Una nova obra important d’un historiador feiner i rigorós, una altra aportació valuosa més a aquesta historiografia sobre la Mallorca contemporània que any rere any va acumulant nous títols.
