6. FEMINISME DES DE LES INSTITUCIONS
Una de les definicions mĂ©s interessants i potents de feminisme, Ă©s aquella que fa Ă€ngela Davis que diu «El feminisme Ă©s la idea radical que les dones som persones. Aquesta evidència, no ho Ă©s tant en un sistema patriarcal com en el que vivim i en el que Ă©s lĂcit que els homes (els homes blancs) puguin gaudir de determinats privilegis, puguin gaudir d’evidències que sĂłn negades a les dones, tals com, per exemple el privilegi de que no es dubti que els homes tenen capacitats per el lideratge; el privilegi de poder anar sol de nit pel carrer i no tenir por; el privilegi que et cuidin malgrat tu no et preocupis per tenir cura dels altres; el privilegi d’estar al costat bo de la bretxa salarial; el privilegi que el teu cos sigui considerat com universal per la medicina; el privilegi de no veure que mantenir els propis privilegis es per sobre de la cĂ rrega i la sobrecĂ rrega de feina que pateixen les dones».
Aleshores, des de les institucions es fa feminisme en la mesura que es creen i s’impulsen els mitjans necessaris per revertir aquesta situació, perquè uns deixin de banda els seus privilegis i les altres deixin de ser les sostenidores del privilegis masculins, i això ho feim en la mesura que erradicam els obstacles que es topen les dones, en tota la seva diversitat.
En aquest article pretenem mostrar precisament quins sĂłn els canals, els instruments que tĂ© la instituciĂł precisament per fer polĂtica feminista, en primer lloc farem un breu repĂ s al que s’ha fet des de les institucions, per a continuaciĂł contextualitzar on ens trobam i en darrer terme plantejar-nos quins reptes tenim al davant per tal de despatriarcalitzar el sistema.
RepĂ s a les polĂtiques d’igualtat
La pregunta Ă©s on som? Des de les diferents institucions internacionals, nacionals etc., que hem anat fent? Quin Ă©s el recorregut de les polĂtiques d’igualtat en el nostre context?
L’any 1975 les Nacions Unides convocaren les primera conferència mundial, a Mèxic, aquest esdeveniment, el podem considerar el tret de sortida, fou una empenta perquè legislacions nacionals impulsessin la participaciĂł de la dona en la vida social, laboral, polĂtica, econòmica i domèstica. A aquesta s’hi ha afegit altres conferències mundials la del 1980 a Copenhaguen, la del 1985 a Nairobi, totes elles suposaren importants de canvis legislatiu.
La conferència de Beijing de l’any 1995, en el que a les polĂtiques d’igualtat es refereix suposa un salt qualitatiu, s’aprofundeix en la categoria mainstreaming de gènere, que si bĂ© ja va apareixer a la conferència de Nairobi del 1985, Ă©s en la de Beijing del 1995 que es desenvolupa.
Aquesta categoria s’ha traduĂŻt com a transversalitat de gènere, i aquesta a voltes s’ha confĂłs solament com un afegir les dones a allò que es fa, que s’impulsa i es posa en marxa, quan en realitat aquesta categoria ens mena a quelcom mĂ©s profund, doncs pretĂ©n un canvi en tota la cultura institucional i polĂtica, es tracta que la perspectiva de gènere sigui central en la mateixa organitzaciĂł institucional i en totes les polĂtiques impulsades per la instituciĂł. El mainstreaming de gènere suposa no nomĂ©s “apuntar-se al carro” del feminisme, sinĂł que el feminisme sigui central en totes les polĂtiques: això vol dir en les polĂtiques culturals, mediambientals, econòmiques, turĂstiques, d’esports, educatives, sanitĂ ries, etc., no nomĂ©s han d’afegir les dones, sinĂł que han de revisar i canviar les polĂtiques dutes a terme fins aleshores a partir de la perspectiva de gènere.
Aquestes Conferències Internacionals han marcat les polĂtiques pĂşbliques d’igualtat del diferents estats, A l’Estat Espanyol s’impulsa la creaciĂł d’organismes d’Igualtat, com el Instituo de la Mujer, l’any 1983, s’inicien plans d’Igualtat i sobretot canvis legislatius importants: la Ll.O. de Mesures de ProtecciĂł Integral contra la Violència de Gènere (1/2004), la Ll.O. per la Igualtat efectiva de Dones i Homes (3/2007) i la Ll.O. de Salut Sexual i Reproductiva i de la interrupciĂł voluntĂ ria de l’embarĂ s (2/2010).
Les Comunitats Autònomes també impulsen aquests anys organismes d’igualtat, de fet a les Illes Balears no fou fins l’any 2000 que es va crear l’Institut Balear de la Dona, de fet fou una de les darreres Comunitats Autònomes en posar-ho en marxa. L’any 2016 es va aprovar la Llei 11/2016 d’Igualtat de Dones i Homes de les Illes Balears, recollint els avenços legislatius estatals, aixà com també el Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i lluita contra la violència envers les dones i violència domèstica de l’any 2011 (Estambul), ratificat pel govern d’Espanya l’any 2015.
Un instrument institucional important, és la plataforma CEDAW, que és la convenció de les Nacions Unides per l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones, periòdicament emet informes sobre la consecució de la igualtat dels estats membres, proposant segons els avanços fets canvis legislatius i mesures correctores. Aquests informes s’emeten a partir del treball realitzat per diverses plataformes, associacions i col·lectius no governamentals.
Les lleis, sĂłn un instrument cabdal per fer polĂtica feminista, no sols perquè legislar Ă©s fer polĂtica, sinĂł perquè una bona legislaciĂł obliga desenvolupar accions i mesures eficaces.
A mĂ©s de les lleis per fer polĂtica, des de les institucions es desenvolupen, plans, programes i projectes. Basta recordar els plans d’igualtat que es fan a totes les Administracions, els projectes i pactes. El Pacte d’Estat contra la violències Masclistes del 2018 d’à mbit Estatal, o el Pacte social contra les violències Masclistes de les Illes Balears l’any 2016, entre d’altres.
Aquests projectes tenen la seva eficĂ cia i la seva implementaciĂł, sempre hi quan vagin dotats de pressupost, doncs fer polĂtica tambĂ© es decidir si el pressupost es destina a armament, a promocionar les empreses turĂstiques de Mallorca, o si el pressupost es destina a implementar la coeducaciĂł en els centres educatius, a millorar els serveis pĂşblics.
On ens trobam!!
DesprĂ©s d’aquest recordatori, certament no complet, de l’impuls de polĂtiques pĂşbliques d’igualtat, amb la pretensiĂł de transformar la societat patriarcal amb una societat feminista, començant per allò que ens recorda Angela Davis, construir les condicions necessĂ ries que fan que les dones siguin considerades persones, aixĂ de simple i aixĂ de profund i complex.
És important dibuixar on ens trobam en aquests moments, després de dos anys d’una pandèmia mundial, que ens ha sacsejat a totes i a tot arreu, cal recordar el 8 de març de l’any 2018 i 2019 les manifestacions i les vagues que tragueren al carrer de totes les ciutats més importants de l’Estat Espanyol, milions de dones.
A Mallorca l’any 2018 sortiren al carrer 30.000 dones i homes convocades pel moviment feminista, per tal de reclamar un canvi de rumb. Per reclamar polĂtiques que posessin en el centre la vida de les persones. Les dones feien vaga de cures, fartes de carregar a sobre la gestiĂł de les cures de totes i tots; les dones feien vaga per denunciar la precarietat laboral i les bretxes salarials; les dones feien vaga denunciar una societat de consum que no tĂ© en compte les dones, les nines i el planeta; les dones feien vaga denunciar l’absència de futur de les joves, denunciar les discriminacions i violències que pateixen les dones pel fet de ser-ho.
El feminisme a més va posar l’accent en la diversitat de dones posant una mirada interseccional de les vindicacions, i visibilitzant aquesta diversitat en els diferents discursos que es pronunciaren en els escenaris de les marxes.
Però no començava tot el 2018, l’any 2009 a les Jornades Feministes de Granada, on hi varen participar d’unes 500 dones i mĂ©s de 5000 a la manifestaciĂł que es va convocar. A les Jornades treballaren i debateren qĂĽestions com la diversitat sexual, la precarietat, la pluralitat del moviment, la decolonialitat, la laĂŻcitat, la violència, etc. mĂ©s de 130 temes, sobre la taula i un de recurrent el de la doble militĂ ncia o militĂ ncia Ăşnica, el feminisme autònom i les feministes que militen en partits polĂtics, un vell tema de debat.
L’any 2014 en el marc de la manifestaciĂł del tren de la llibertat, que va tenir lloc a diferents indrets de l’Estat Espanyol i tambĂ© a Palma, per protestar contra la Llei Gallardon que pretenia fer passes enrere en relaciĂł als drets sexuals i reproductius conquerits, a Mallorca s’encausava a 4 al·lotes i 2 joves, que havien entrat a l’esglĂ©sia de Sant Miquel de Palma denunciant la complicitat de l’EsglĂ©sia en la proposta de la Llei Gallardon. Elles foren denunciades, jutjades i condemnades l’any 2016 per un delicte contra la llibertat religiosa.
L’any 2014 a l’Argentina, Xile i Uruguai al crit de Ni una Menos, es denunciava els feminicidis, i a Madrid, sumant-s’hi moltes altres ciutats de l’Estat, el 7 de novembre es va convocar una gran marxa reclamant un Pacte d’Estat contra la violència masclista.
VenĂem d’aquĂ i tambĂ© del 15 M, i del MeToo del 2017 i de les universitats on des de finals dels anys 90 es realitzen programes de formaciĂł en feminisme.
Tot això eclosiona amb un 8 de març del 2018 en el que el moviment feminista en tota la seva diversitat mostra la seva força, en el que les dones manifesten que estan fartes de cuidar, treballar, estudiar, patir violències, de cobrar menys, de patir abusos, de haver de demostrar més và lua que els homes per aconseguir el mateix que ells, que aquest sistema patriarcal, racista i neoliberal es un sistema de mort.
I no sĂłn poques les que ho manifesten, sinĂł que sĂłn moltes, i sĂłn una força important i els partits polĂtics d’esquerres prenen nota, i saben que no poden no mirar al feminisme.
El feminisme que el feixisme vol combatre ha omplert els carrers, i el feixisme el vol combatre perquè entén que ho capgira tot, i que capgira l’organització social, econòmica, familiar, perquè entenen que suposa un canvi estructural en el que ell no hi te cabuda.
Reptes per no baixar del carro
El feminisme en aquest moments post-pandèmics, té varis debats sobre la taula, motivats per canvis generacionals, per noves preocupacions afegides a vells reptes i aquà és on ens cal plantejar-nos quins desafiaments es planteja a les institucions, tenint en compte el camà recorregut i la situació en la que ens trobam. Aquà proposam un parell d’aquests reptes que tenen al davant les institucions per construir feminisme, no anomenam canvis legislatius que corresponen i es treballen en aquests moments des de diferents organismes estatals.
Tenim vells objectius, com el feminitzar la institució i la pròpia organització, fer realitat en el si de l’organització el meanstreaming de gènere.
Cal abordar amb més profunditat les violències masclistes, revisar els relats que construïm amb les mesures que impulsam. Un abordatge únicament punitivista de la violència contra les dones no erradica la violència, i no reconeix la capacitat d’agència de les dones que afronten les violències.
Invertir en coeducació tant en l’à mbit de l’educació formal, com en el de l’educació informal.
Cal incorporar la interseccionalitat com a metodologia i com a objectiu. La interseccionalitat ens permet adonar-nos de la diversitat de dones, de les diferents opressions que patim, de com les opressions d’algunes dones es veuen multiplicades per la seva identitat sexual o de gènere, pel racisme social i institucional, per condició de classe etc.,
Visibilitzar la diversitat de dones, i visibilitzar les aportacions i les solucions als problemes que vivim que aporten totes les dones
Cal analitzar i establir mesures i recursos, segons les pròpies competències, que permetin la conciliació de la vida personal, laboral i de cures; no només per les persones que treballen a l’Administració, sinó per totes les dones. Fomentar la corresponsabilitat col·lectiva i social en la sostenibilitat de la vida.
Impulsar una economia circular i sostenible; impulsar el lideratge de dones en l’emprenedoria social mitjançant ajudes econòmiques i instruments especĂfics per a dones.
Impulsar espais de construcciĂł social i participaciĂł polĂtica, facilitant i aplicant mesures que fomentin especĂficament la participaciĂł de les dones, per tal de construir barris i pobles de manera col·lectiva.
Posar en el centre, reconeixent i valorant aquelles professions que sostenen la vida, blindant el serveis pĂşblics de salut, educaciĂł i el treball social.
Les institucions han de posar els recursos i la gestiĂł al servei de construir comunitats i pobles sostenibles i feministes.
Construir feminisme des de les institucions també és propiciar que aquestes siguin capaces de desafiar l’heteronormativitat, el racisme, la transfòbia, el capitalisme.