Una de les definicions més interessants i potents de feminisme, és aquella que fa Àngela Davis que diu «El feminisme és la idea radical que les dones som persones. Aquesta evidència, no ho és tant en un sistema patriarcal com en el que vivim i en el que és lícit que els homes (els homes blancs) puguin gaudir de determinats privilegis, puguin gaudir d’evidències que són negades a les dones, tals com, per exemple el privilegi de que no es dubti que els homes tenen capacitats per el lideratge; el privilegi de poder anar sol de nit pel carrer i no tenir por; el privilegi que et cuidin malgrat tu no et preocupis per tenir cura dels altres; el privilegi d’estar al costat bo de la bretxa salarial; el privilegi que el teu cos sigui considerat com universal per la medicina; el privilegi de no veure que mantenir els propis privilegis es per sobre de la càrrega i la sobrecàrrega de feina que pateixen les dones».
Aleshores, des de les institucions es fa feminisme en la mesura que es creen i s’impulsen els mitjans necessaris per revertir aquesta situació, perquè uns deixin de banda els seus privilegis i les altres deixin de ser les sostenidores del privilegis masculins, i això ho feim en la mesura que erradicam els obstacles que es topen les dones, en tota la seva diversitat.
En aquest article pretenem mostrar precisament quins són els canals, els instruments que té la institució precisament per fer política feminista, en primer lloc farem un breu repàs al que s’ha fet des de les institucions, per a continuació contextualitzar on ens trobam i en darrer terme plantejar-nos quins reptes tenim al davant per tal de despatriarcalitzar el sistema.
Repàs a les polítiques d’igualtat
La pregunta és on som? Des de les diferents institucions internacionals, nacionals etc., que hem anat fent? Quin és el recorregut de les polítiques d’igualtat en el nostre context?
L’any 1975 les Nacions Unides convocaren les primera conferència mundial, a Mèxic, aquest esdeveniment, el podem considerar el tret de sortida, fou una empenta perquè legislacions nacionals impulsessin la participació de la dona en la vida social, laboral, política, econòmica i domèstica. A aquesta s’hi ha afegit altres conferències mundials la del 1980 a Copenhaguen, la del 1985 a Nairobi, totes elles suposaren importants de canvis legislatiu.
La conferència de Beijing de l’any 1995, en el que a les polítiques d’igualtat es refereix suposa un salt qualitatiu, s’aprofundeix en la categoria mainstreaming de gènere, que si bé ja va apareixer a la conferència de Nairobi del 1985, és en la de Beijing del 1995 que es desenvolupa.
Aquesta categoria s’ha traduït com a transversalitat de gènere, i aquesta a voltes s’ha confós solament com un afegir les dones a allò que es fa, que s’impulsa i es posa en marxa, quan en realitat aquesta categoria ens mena a quelcom més profund, doncs pretén un canvi en tota la cultura institucional i política, es tracta que la perspectiva de gènere sigui central en la mateixa organització institucional i en totes les polítiques impulsades per la institució. El mainstreaming de gènere suposa no només “apuntar-se al carro” del feminisme, sinó que el feminisme sigui central en totes les polítiques: això vol dir en les polítiques culturals, mediambientals, econòmiques, turístiques, d’esports, educatives, sanitàries, etc., no només han d’afegir les dones, sinó que han de revisar i canviar les polítiques dutes a terme fins aleshores a partir de la perspectiva de gènere.
Aquestes Conferències Internacionals han marcat les polítiques públiques d’igualtat del diferents estats, A l’Estat Espanyol s’impulsa la creació d’organismes d’Igualtat, com el Instituo de la Mujer, l’any 1983, s’inicien plans d’Igualtat i sobretot canvis legislatius importants: la Ll.O. de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere (1/2004), la Ll.O. per la Igualtat efectiva de Dones i Homes (3/2007) i la Ll.O. de Salut Sexual i Reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs (2/2010).
Les Comunitats Autònomes també impulsen aquests anys organismes d’igualtat, de fet a les Illes Balears no fou fins l’any 2000 que es va crear l’Institut Balear de la Dona, de fet fou una de les darreres Comunitats Autònomes en posar-ho en marxa. L’any 2016 es va aprovar la Llei 11/2016 d’Igualtat de Dones i Homes de les Illes Balears, recollint els avenços legislatius estatals, així com també el Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i lluita contra la violència envers les dones i violència domèstica de l’any 2011 (Estambul), ratificat pel govern d’Espanya l’any 2015.
Un instrument institucional important, és la plataforma CEDAW, que és la convenció de les Nacions Unides per l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra les Dones, periòdicament emet informes sobre la consecució de la igualtat dels estats membres, proposant segons els avanços fets canvis legislatius i mesures correctores. Aquests informes s’emeten a partir del treball realitzat per diverses plataformes, associacions i col·lectius no governamentals.
Les lleis, són un instrument cabdal per fer política feminista, no sols perquè legislar és fer política, sinó perquè una bona legislació obliga desenvolupar accions i mesures eficaces.
A més de les lleis per fer política, des de les institucions es desenvolupen, plans, programes i projectes. Basta recordar els plans d’igualtat que es fan a totes les Administracions, els projectes i pactes. El Pacte d’Estat contra la violències Masclistes del 2018 d’àmbit Estatal, o el Pacte social contra les violències Masclistes de les Illes Balears l’any 2016, entre d’altres.
Aquests projectes tenen la seva eficàcia i la seva implementació, sempre hi quan vagin dotats de pressupost, doncs fer política també es decidir si el pressupost es destina a armament, a promocionar les empreses turístiques de Mallorca, o si el pressupost es destina a implementar la coeducació en els centres educatius, a millorar els serveis públics.
On ens trobam!!
Després d’aquest recordatori, certament no complet, de l’impuls de polítiques públiques d’igualtat, amb la pretensió de transformar la societat patriarcal amb una societat feminista, començant per allò que ens recorda Angela Davis, construir les condicions necessàries que fan que les dones siguin considerades persones, així de simple i així de profund i complex.
És important dibuixar on ens trobam en aquests moments, després de dos anys d’una pandèmia mundial, que ens ha sacsejat a totes i a tot arreu, cal recordar el 8 de març de l’any 2018 i 2019 les manifestacions i les vagues que tragueren al carrer de totes les ciutats més importants de l’Estat Espanyol, milions de dones.
A Mallorca l’any 2018 sortiren al carrer 30.000 dones i homes convocades pel moviment feminista, per tal de reclamar un canvi de rumb. Per reclamar polítiques que posessin en el centre la vida de les persones. Les dones feien vaga de cures, fartes de carregar a sobre la gestió de les cures de totes i tots; les dones feien vaga per denunciar la precarietat laboral i les bretxes salarials; les dones feien vaga denunciar una societat de consum que no té en compte les dones, les nines i el planeta; les dones feien vaga denunciar l’absència de futur de les joves, denunciar les discriminacions i violències que pateixen les dones pel fet de ser-ho.
El feminisme a més va posar l’accent en la diversitat de dones posant una mirada interseccional de les vindicacions, i visibilitzant aquesta diversitat en els diferents discursos que es pronunciaren en els escenaris de les marxes.
Però no començava tot el 2018, l’any 2009 a les Jornades Feministes de Granada, on hi varen participar d’unes 500 dones i més de 5000 a la manifestació que es va convocar. A les Jornades treballaren i debateren qüestions com la diversitat sexual, la precarietat, la pluralitat del moviment, la decolonialitat, la laïcitat, la violència, etc. més de 130 temes, sobre la taula i un de recurrent el de la doble militància o militància única, el feminisme autònom i les feministes que militen en partits polítics, un vell tema de debat.
L’any 2014 en el marc de la manifestació del tren de la llibertat, que va tenir lloc a diferents indrets de l’Estat Espanyol i també a Palma, per protestar contra la Llei Gallardon que pretenia fer passes enrere en relació als drets sexuals i reproductius conquerits, a Mallorca s’encausava a 4 al·lotes i 2 joves, que havien entrat a l’església de Sant Miquel de Palma denunciant la complicitat de l’Església en la proposta de la Llei Gallardon. Elles foren denunciades, jutjades i condemnades l’any 2016 per un delicte contra la llibertat religiosa.
L’any 2014 a l’Argentina, Xile i Uruguai al crit de Ni una Menos, es denunciava els feminicidis, i a Madrid, sumant-s’hi moltes altres ciutats de l’Estat, el 7 de novembre es va convocar una gran marxa reclamant un Pacte d’Estat contra la violència masclista.
Veníem d’aquí i també del 15 M, i del MeToo del 2017 i de les universitats on des de finals dels anys 90 es realitzen programes de formació en feminisme.
Tot això eclosiona amb un 8 de març del 2018 en el que el moviment feminista en tota la seva diversitat mostra la seva força, en el que les dones manifesten que estan fartes de cuidar, treballar, estudiar, patir violències, de cobrar menys, de patir abusos, de haver de demostrar més vàlua que els homes per aconseguir el mateix que ells, que aquest sistema patriarcal, racista i neoliberal es un sistema de mort.
I no són poques les que ho manifesten, sinó que són moltes, i són una força important i els partits polítics d’esquerres prenen nota, i saben que no poden no mirar al feminisme.
El feminisme que el feixisme vol combatre ha omplert els carrers, i el feixisme el vol combatre perquè entén que ho capgira tot, i que capgira l’organització social, econòmica, familiar, perquè entenen que suposa un canvi estructural en el que ell no hi te cabuda.
Reptes per no baixar del carro
El feminisme en aquest moments post-pandèmics, té varis debats sobre la taula, motivats per canvis generacionals, per noves preocupacions afegides a vells reptes i aquí és on ens cal plantejar-nos quins desafiaments es planteja a les institucions, tenint en compte el camí recorregut i la situació en la que ens trobam. Aquí proposam un parell d’aquests reptes que tenen al davant les institucions per construir feminisme, no anomenam canvis legislatius que corresponen i es treballen en aquests moments des de diferents organismes estatals.
Tenim vells objectius, com el feminitzar la institució i la pròpia organització, fer realitat en el si de l’organització el meanstreaming de gènere.
Cal abordar amb més profunditat les violències masclistes, revisar els relats que construïm amb les mesures que impulsam. Un abordatge únicament punitivista de la violència contra les dones no erradica la violència, i no reconeix la capacitat d’agència de les dones que afronten les violències.
Invertir en coeducació tant en l’àmbit de l’educació formal, com en el de l’educació informal.
Cal incorporar la interseccionalitat com a metodologia i com a objectiu. La interseccionalitat ens permet adonar-nos de la diversitat de dones, de les diferents opressions que patim, de com les opressions d’algunes dones es veuen multiplicades per la seva identitat sexual o de gènere, pel racisme social i institucional, per condició de classe etc.,
Visibilitzar la diversitat de dones, i visibilitzar les aportacions i les solucions als problemes que vivim que aporten totes les dones
Cal analitzar i establir mesures i recursos, segons les pròpies competències, que permetin la conciliació de la vida personal, laboral i de cures; no només per les persones que treballen a l’Administració, sinó per totes les dones. Fomentar la corresponsabilitat col·lectiva i social en la sostenibilitat de la vida.
Impulsar una economia circular i sostenible; impulsar el lideratge de dones en l’emprenedoria social mitjançant ajudes econòmiques i instruments específics per a dones.
Impulsar espais de construcció social i participació política, facilitant i aplicant mesures que fomentin específicament la participació de les dones, per tal de construir barris i pobles de manera col·lectiva.
Posar en el centre, reconeixent i valorant aquelles professions que sostenen la vida, blindant el serveis públics de salut, educació i el treball social.
Les institucions han de posar els recursos i la gestió al servei de construir comunitats i pobles sostenibles i feministes.
Construir feminisme des de les institucions també és propiciar que aquestes siguin capaces de desafiar l’heteronormativitat, el racisme, la transfòbia, el capitalisme.
