6.5 Alexandre Garcia Mas o la passió per la psicologia i l’esport

És complicat, gairebé impossible, parlar amb ell i separar les paraules esport i psicologia. Encara diríem més: la seva carrera com a psicòleg sempre ha estat lligada a l’esport. Àlex Garcia Mas és un apassionat d’aquests dos mons i ens pensam que, com altres aficionats, és un futbolista professional frustrat. Si no, no podem entendre que anàs a fer feina al Lluís Sitjar després d’haver jugat un partit de costellada (però, com si fos un de Champions) al camp de l’Antoniana de Palma, al carrer del General Riera, un fangar, perquè havia plogut tot el matí i el camp era de terra.

La plantilla del Mallorca d’aquell temps se’n befava, però n’Àlex s’ho passava molt bé i li era ben igual el que li deien. Era devers l’any 1992 quan el metge del Mallorca, Joan Roig, el va fitxar. Encara el recordam assegut devora les banquetes des Fortí amb un ordinador portàtil damunt les cames, una tecnologia que era extranyíssim veure en un camp de futbol en aquells temps. «Em veien com un bitxo raro. Només hi havia dos psicòlegs més en el futbol espanyol: un, a l’Albacete i l’altre, al Madrid. Ara tots els clubs en tenen; per exemple, el Sevilla compta amb tres.

He de dir que aleshores la plantilla del Mallorca, que dirigia Llorenç Serra Ferrer, em va rebre molt bé, sobretot jugadors com Sala i el capità Esteve Fradera. I de qui tenc molt bon record és d’Àngel Pedraza, el pare de l’actual Marc Pedraza, que juga amb el primer equip. Varen ser dos o tres anys magnífics, intensos. Nadal Batle, aleshores Rector de la UIB, em va alliberar durant un any perquè pogués fer feina amb un equip professional».

Aquella, però, no era una bona època. El Mallorca havia tornat a baixar a la Segona Divisió i el club lluitava per tornar a Primera, però l’ascens no arribaria fins cinc anys més tard. «Així i tot, en Llorenç sempre va confiar molt en mi, fins i tot de vegades em posava amb un compromís i em demanava si tal jugador o tal altre jo creia que podia ser alineat». Una altra de les persones de qui n’Àlex té molt bon record és de Juan Carlos Forneris. «En Juancho era total. Sempre devora en Llorenç, veia el futbol com ningú. El tècnic pobler li pagava de la seva butxaca uns doblers extra quan feia d’encarregat del material. Tot i el caràcter especial d’en Llorenç, sempre recordaré una foto que em va enviar en Tomàs Montserrat del tècnic i d’en Juancho, tots dos rient minuts abans de jugar un partit important contra l’Eibar. Era una situació insòlita».

Tot i haver passat més de 27 anys, Alexandre Garcia Mas, doctor en Psicologia de l’Esport, no ha oblidat ni un instant una de les alegries personals més grans que ha tingut: «Vàrem guanyar al Logronyès per 2 a 1 i el capità, el català Esteve Fradera, una persona exquisida, va reconèixer davant tothom que havien aconseguit la victòria gràcies al canvi de mentalitat que va experimentar l’equip, i que jo n’era el culpable. No està gens malament, si tenim en compte que no vaig marcar cap gol». Tot i que ara el mira de reüll, n’Àlex fa temps que no es dedica al futbol, però té una opinió clara del que passa al Mallorca actual quan juga fora, on, de moment, no ha aconseguit cap punt. «Sembla que els jugadors tenen una profecia autocomplida i s’han capficat que `si ens marquen, perdrem`. A vegades aquest estat d’ànim és difícil de revertir».

Congressos internacionals, conferències, molta relació professional amb Sud-Amèrica, el nostre protagonista no s’atura i té més feina que mai. Ara és a punt de fitxar per a un equip d’handbol, assessora una promesa del tennis mallorquí, un adolescent de 16 anys, Luis Francisco, i té relació amb el pilot de moto GP Joan Mir des de petit. Respecte de Jorge Lorenzo, n’Àlex creu ha fet «santament deixant el motociclisme, perquè segurament no hauria acabat gaire bé. Ha estat una bona decisió». Alexandre Garcia Mas, una persona dedicada en cos i ànima a l’esport a través de la psicologia i que mai no oblidarà els seus amics de «costellada» dels dissabtes, com Roca, Enric, Josep, Pinya, Cabotà, Pla… Ara ja n’hi ha alguns (foto) que no es poden ni acotar.