6.4 Setanta anys de la República Popular de la Xina 1949/2019:

llums i ombres

Luang Prabang, Laos, 30 de desembre de 2019

                                                          Foto: Diario de Mallorca

INTRODUCCIÓ

L’1 d’octubre de 2019 la República Popular Xinesa celebrà el seu 70è aniversari. Ho va fer amb una espectacular desfilada a Pequín, carregada d’orgull patriòtic i amb el protagonisme central del dirigent màxim i totpoderós Xi Jinping. Tot i això l’esplendor que el règim cercava per a aquesta fita històrica es va trobar enterbolida pels aldarulls i protestes populars a la regió autònoma especial de Hong Kong, on sectors importants de la població fa mesos que protesten contra l’assimilisme que voldria Pequín.                                                                                                                                                                Què han suposat aquests setanta anys d’història xinesa – i també asiàtica i global- i en quina direcció pot caminar el renascut colossus xinès en les pròximes dècades del segle 21? Farem un breu recorregut històric i mirarem d’esbrinar cap a on poden anar les coses als anys que venen.

                                                                                                                                                                   

1. ANTECEDENTS HISTÒRICS: XINA, NACIÓ, ESTAT I CIVILITZACIÓ

Després de gairebé deu anys d’invasió japonesa i de guerra civil entre els partidaris del partit Comunista Xinès, fundat l’any 1921, i els nacionalistes del Kuomintang, els primers varen assolir una victòria gairebé completa -els nacionalistes es refugiaren a l’illa de Taiwan, on encara segueixen – i el líder polític i militar del PCX, Mao Zedong, va proclamar a la Porta de la pau Eterna, a la plaça de Tiananmen de Pequín, el naixement de la República Popular Xinesa el primer d’octubre de 1949. “La Xina torna a estar dempeus”, proclamà Mao, anunciant el final de l’anomenat “segle d’humiliació nacional” que, des de la Primera Guerra de l’Opi (1841-42), va patir la Xina sota la dominació dels colonialistes occidentals i dels imperialistes japonesos. Xina tornava a ser ella mateixa, i reclamava al món el lloc que la història li havia atorgat.

En efecte, la Xina és més una civilització mil·lenària que un Estat en el sentit contemporani del terme; durant la seva llarga història, la Xina ha conegut períodes d’unificació i de divisió, d’esplendor i de decadència, sota una successió de dinasties imperials -la major part d’elles xineses, però també dues d’estrangeres com la Yuan dels mongols o la darrera, la dinastia Qing dels manxús-.

Particularment crítica és la història xinesa a la segona part del segle XIX i a la primera del XX. La decadència de la dinastia Qing coincideix amb el desenvolupament de l’imperialisme europeu, i especialment el britànic, que provoca les anomenades guerres de l’Opi, que conduïren a la cessió temporal del territori de Hong Kong i a l’apertura dels ports xinesos al comerç occidental, d’una manera evidentment desigual i colonialista. A l’imperialisme europeu, que culmina amb l’anomenada “Guerra dels Bòxers” al començament del segle XX, la caiguda de la dinastia manxú i la proclamació de la República per Sun Yatsen el 1911, va seguir la invasió japonesa que s’imbricaria amb la Segona Guerra Mundial. l la guerra civil i, finalment, l’emergència de la República Popular el 1949.

2. EL PERÍODE MAOISTA (1949-1976)

Els primers trenta anys corresponen al període maoista, dominats per la personalitat del Gran Timoner Mao Zedong. La font de legitimitat del nou règim és l’alliberament de la Xina de la dominació estrangera i la ideologia marxista-leninista, tot i que la lectura d’aquesta darrera donaria lloc a un cisma ideològic i geopolític entre la Xina de Mao i la seva “germana gran”, la Unió Soviètica.

                                                        Foto: Vikipedia.ca

El període maoista es caracteritzà per la seva gran volatilitat política, derivada del caràcter capritxós i autoritari del líder màxim. Així, entre els anys 1949 i 1978, Xina passa pels anys del Gran Salt Endavant (1956-1960), que va ser un fracàs absolut. Entre trenta i quaranta milions de persones varen morir de fam. Després del breu miratge de les Cent Flors (1961-65), d’apertura seguida de repressió, Mao proclamà l’anomenada “Revolució Cultural”(1965 -1975), una etapa de caos i de desastre social i econòmic.

Al front exterior, durant l’època maoista la Xina va passar de l’aliança a la ruptura amb l’URSS, amb enfrontaments militars a les controvertides fronteres d’ambdós gegants comunistes. 

                                                                                                                                                                                                     

L’aproximació als Estats Units, orquestrada pel primer ministre Zhou Enlai i per Henry Kissinger, conclogué amb l’espectacular visita a Beijing del president Richard Nixon i amb l’adopció del realisme a la política exterior de la Xina maoista. La mort de Mao el 9 de setembre de 1976 obri un període d’incertesa, amb la successió nominal del Gran Timoner pel mediocre i gris Hua Guofeng. La rehabilitació i l’assumpció de fet del poder per Deng Xiaoping obriria un període de transformació i de reformes.

3. REFORMES, APERTURA I PROSPERITAT: ELS “TRENTA ANYS GLORIOSOS” DE DENG XIAOPING (1978- 2008)

La Xina pobra, aïllada i desarticulada que deixà Mao a la seva mort necessitava urgentment recomençar de bell nou. Sense posar en qüestió els fonaments del règim polític del maoisme, i en particular el poder exclusiu i absolut del Partit Comunista, calia revisar en profunditat les estructures econòmiques i socials i obrir la Xina a un món de cada vegada més globalitzat. Aquesta tasca la va assumir el rehabilitat Deng Xiaoping qui, sense exercir mai formalment la direcció de l’Estat-partit xinès va ser, emperò, l’autèntic líder del país i l’artífex d’un procés de reformes econòmiques, socials i institucionals que acabarien suposant la transformació d’aquella Xina miserable, esquinçada i aïllada que deixà Mao a la seva mort en la potència econòmica i política regional i global que ha esdevingut fins avui mateix, sens dubte un dels fenòmens cabdals de la història mundial del final del XX i del començament del nou mil·lenni.

                                                                 Foto: britannica.com

Tot això a partir d’un programa anomenat de les “quatre modernitzacions”: agricultura, indústria, tecnologia i defensa. I amb la tasca no gaire fàcil de superar els entrebancs dels nostàlgics del maoisme. Però quan alguns sectors de dins i de fora del règim varen demanar una “cinquena modernització”, la reforma política i la democràcia, el règim va treure les seves urpes i mostrà al país i al món les limitacions del projecte reformista amb els fets que conduïren a la massacre a la plaça de Tiananmen, a Pequín -i a altres ciutats del país- el 4 de juny de 1989. El mateix Deng Xiaoping deixà palès que en cap cas es posaria en qüestió la base política cabdal del règim, és a dir, el poder exclusiu i absolut del Partit Comunista.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                        Tot i que les reaccions internacionals als fets de Tiananmen endarreriren d’alguna manera l’obertura de la Xina a l’exterior i la seva integració dins l’economia global, el fet és que l’èxit incontestable del procés de reformes – rellançades per Deng al seu famós viatge al Sud del país el 1991, va evitar a l’Estat-Partit xinès el destí de la Unió Soviètica, amb la progressiva normalització de les relacions amb els seus veïns asiàtics, els Estats Units i la Unió Europea, incorporant-se pocs anys després a l’Organització Mundial de Comerç i fins a esdevenir el que és avui mateix, la primera potència comercial i la segona economia mundial pel seu PIB, precedida únicament pels Estats Units.

El que per la seva talla física i la seva humilitat personal va ser anomenat, “el petit timoner”, Deng Xiaoping, va llegar als seus successors la màxima del “Taoguang Yanghui”: amagar les nostres capacitats, jugar un paper discret, no fer por als veïns i als socis, que va tenir un èxit indiscutible; als darrers anys del segle XX i els primers del XXI la Xina de les reformes es va saber presentar com un bon veí al seu entorn asiàtic i com un bon soci raonable i responsable a la resta del món. Aquest llegat del “denguisme” va ser seguit dins les seves línies mestres pels seus dos successors immediats, Jiang Zemin i Hu Jintao, amb èmfasis i peculiaritats diverses, però bàsicament continuistes del missatge i del tarannà de Xiapoing, que havia aportat uns resultats tan bons a la Xina moribunda del maoisme.

Els resultats d’aquest procés de reformes són evidents. El sinòleg francés Hubert Testard (“Comment la Chine est revenue au premier plan”), ens ho presenta molt clarament. Cap a l’any 1820 el PIB xinès era un 36% del mundial; després del “segle d’humiliació” i de l’època de “reconstrucció” maoista no era més del 4,6%. Avui la RPX és la segona economia mundial, amb un 16% del PIB global; més de 850 milions de persones han sortit de la pobresa, l’analfabetisme no arriba al 5% i l’esperança de vida ha passat de 43 anys l’any 1950 a 73 anys avui. Entre els anys 1990 i 2010 la mitja del creixement econòmic anual va estar per sobre el 10%. Als darrers anys el creixement ha entrat en caiguda, fins al 6% estimat per 2019. El model econòmic ha caducat, i avui el dilema està entre la necessitat de fer noves reformes i les reticències de caràcter polític. Perquè en la segona dècada del segle 21 tot ha tornat a canviar. I no sembla que precisament en el bon sentit.

4. EL GRAN VIRATGE DE 2008/2010 I LA “NOVA XINA” DE XI JINPING (de 2012 fins avui)

Entre els anys 2008 i 2010, mentre al front intern té lloc una aferrissada lluita pel poder al si mateix de la cúpula del PCX -amb l’anomenat “cas Bo Xilai” i la caiguda en desgràcia d’aquest fins aleshores poderós dirigent-, es comencen a notar els primers signes d’una transformació substancial de la política exterior xinesa. Sota la influència determinant de l’aleshores vicepresident Xi Jinping, successor designat del “número u”, Hu Jintao, la direcció de l’Estat-Partit pensa que ha arribat el moment de deixar de costat el consell de moderació de Deng Xiaoping. Els Jocs Olímpics de Pequín l’estiu del 2008 i l’esclat el mateix any de la crisi econòmica i financera occidental amb l’esfondrament de Lehmann Brothers impulsa a la direcció xinesa a canviar radicalment els seus paràmetres diplomàtics. Ha arribat -entenen- el moment de que la nova Xina mostri sense complexos el seu poder a Àsia i al món, i ho farà d’una manera de cada vegada més agressiva i expansiva. És el final del denguisme.

                                                           Foto: Coindesk.com

Aquest trasbalsament radical dels paràmetres del denguisme es consolidarà amb més força després de l’arribada al cim del poder de l’Estat-Partit per l’actual dirigent màxim, Xi Jinping, que l’any 2012 assumirà formalment i successivament la direcció del Partit, de l’Exèrcit i de l’Estat. I que, cinc anys després, al 19è Congrés del PCX (2017), el reforça i consolida amb l’eliminació del límit de dos mandats quinquennals que, com reacció als desgavells del maoisme, havia imposat Deng Xiaoping i que varen ser respectats per Jiang Zemin (1992-2002) i per Hu Jintao (2002-2012). Fill d’un notable del maoisme, Xi Zhongxun, qui havia estat “depurat” durant la Revolució Cultural, Xi Jinping va escalar pacientment tots els esglaons del poder fins a assolir-hi el cim.                                                                                                                                                                                     

Tot i que formalment Xi reivindica conjuntament els llegats del fundador Mao Zedong i del reformador Deng Xiaoping la realitat és que el seu comportament i la seva ambició de poder personal absolut l’acosta molt més al primer que al segon, tal com demostren les polítiques impulsades per ell als darrers set anys: reforçament d’un sistema totalitari de control absolut: el líder -ell mateix- controla el Partit; el Partit controla de cada vegada més fermament l’Estat; i finalment l’Estat-Partit controla amb el màxim rigor la societat civil xinesa sense deixar marge la més petita forma de dissidència ni critica, ni dins ni fora de l’aparell del règim fins a assolir el que Stein Ringen defineix com “la dictadura perfecta”.

Al seu primer quinquenni, Xi consolidà el seu poder personal mitjançant una “campanya anticorrupció” que, sense desviar-se del seu projecte formal de combatre la corrupció interna a l’interior del règim, tenia també un component evident de purga política. A l’empar d’un objectiu sens dubte positiu i popular de lluitar contra uns nivells de corrupció que rovellaven les estructures de poder del règim, Xi es va deslliurar dels seus potencials crítics i adversaris als nivells superiors del Partit, de l’Exèrcit i de l’Administració publica. La segona mesura, ja esmentada, va ser la supressió de la limitació de mandats, que podria permetre a Xi perpetuar-se al poder de manera vitalícia. I finalment la incorporació de l’anomenat “pensament de Xi Jinping” als estatuts del PCX, al mateix nivell que el “pensament de Mao Zedong” i per sobre de la “Teoria de Deng Xiaoping”. És a dir, la restauració d’un culte a la personalitat del nou “emperador”, amb trets maoistes. I tot això s’ha traslladat a les polítiques seguides els darrers anys i que avui continuen, tant al front intern com a la gestió de l’economia i al tractament de les qüestions de política exterior, seguretat i defensa.

Sota el mandat de Xi Jinping el règim del PCX ha incrementat el control de la població i ha endurit la repressió de qualsevol forma de protesta o dissidència. Amb aquesta finalitat no ha dubtat de fer ús de totes les eines, compreses les de la tecnologia més avançada, com la intel·ligència artificial i el reconeixement facial. La Xina és avui capdavantera mundial en totes aquestes tècniques avançades de control, vigilància i repressió, que no només utilitza sense cap entrebanc o limitació, sinó que a més a més exporta a altres països amb règims dictatorials o autoritaris a Àsia, Àfrica i Amèrica. Amb aquesta finalitat de vigilància absoluta de la vida publica i privada, el règim xinès ha començat a experimentar a determinades ciutats i províncies un “sistema de crèdit social”, que consisteix a premiar a castigar cada ciutadana o ciutadà en funció del seu comportament social… i de la seva lleialtat política.

Però on més s’ha fet palès el caràcter repressor del règim, amb connotacions de discriminació racial i religiosa i de neteja ètnica ha estat a la província nord-occidental xinesa de Xinjiang, l’antic Turquestan oriental, on la majoria autòctona uighur – musulmana i turcòfona- està sotmesa a una repressió brutal, amb l’internament forçat d’entre un i dos milions d’uighurs als anomenats “centres de reeducació”, autèntics camps de concentració on se separen els fills menors dels pares i de les mares i s’obliga als “reeducats” a renunciar a la seva identitat ètnica i religiosa. La repressió dels uighurs, molt similar a la que en dècades precedents van patir els tibetans, és potser la prova més clara i brutal de la manca de respecte absoluta de l’Estat-Partit xinès pels drets humans més bàsics.

No només a Xinjiang i al Tibet, sinó a tot el conjunt del país, es persegueix la dissidència política, la llibertat acadèmica i la pràctica de qualsevol pràctica religiosa. Sota Xi Jinping, les autoritats han emprès una campanya de “sinització” de totes les confessions religioses, subordinades a l’autoritat suprema del partit i de les seves normes i ordres.

En resum, a la Xina de Xi Jinping el PCX ho és tot i està absolutament per sobre de tot, tant a l’àmbit públic com al privat. Xi controla absolutament el Partit, que, a manera d’una sort de “neo-maoisme high-tech” -en expressió de la sinòloga nord-americana Elizabeth Economy- ho controla absolutament tot a l’interior de la RPX – i fins i tot de vegades a l’exterior del país…

Fracassat el marxisme-leninisme en versió Mao com a base de legitimitat del règim -el recurs a la ideologia es limita avui a l’argumentació teòrica del monopoli del poder per un partit només nominalment “comunista”, i esgotat també el model de creixement econòmic fonamentat en l’exportació, en la inversió i en l’acumulació de capital que tant èxit va tenir a les darreres tres dècades, la clau de la legitimació del règim es posa avui en el nacionalisme: una Xina que va ser gran dins la civilització mundial, que després va ser maltractada i humiliada pels imperialistes occidentals i japonesos i que avui, gràcies als esforços dels períodes maoista i denguista, torna a figurar entre els grans del món i que reclama el paper central i eminent que li pertoca. Aquest és el sentit de fons de la idea de Xi Jinping del “somni la gran regeneració xinesa”, que exalta fins als màxims nivells les pulsions nacionalistes latents dins la societat xinesa i que, com a conseqüència lògica, esdevé un malson pels altres països, començant pels veïns asiàtics, de cada vegada més temorosos de l’expansionisme imperial de qui fou i vol tornar a ser “el país del centre de tot el que està sota el cel”, ressuscitant el concepte mil·lenari de “Tianxia”. I aquest nacionalisme exaltat i sense complexos es manifesta de cada vegada més palesament en el disseny i la conducció d’una política exterior i de seguretat assertiva i expansiva.

L’espai d’aquest article no ens permet desenvolupar en detall els grans paràmetres d’aquesta nova política externa; bastarà fer esment aquí dels seus elements més importants: l’esforç de cada vegada més evident de buscar l’assoliment de l’hegemonia a l’Àsia i l’Indo-Pacífic, continental però sobretot marítima, amb la colonització i la militarització del Mar de la Xina Meridional -que reivindica en contravenció de les normes de Dret Internacional Marítim-; la construcció de les anomenades “Noves Rutes continentals i marítimes de la Seda”, mitjançant les quals Pequín cerca projectar la seva influència econòmica i geopolítica i la conducció d’una diplomàcia externa molt sovint allunyada de les regles de cortesia i respecte internacionals, fent ús de l’anomenat “sharp power” i desenvolupant operacions d’influència sense respectar les normes dels altres països, com ha estat el cas d’un greu escàndol recent amb Austràlia. Com a reacció lògica davant aquest capgirament diplomàtic xinès molts dels veïns asiàtics de la Xina, que varen al seu moment donar la benvinguda a la política d’apertura i de cooperació de Deng Xiaoping i dels seus successors, han adoptat una posició de cautela i desconfiança, organitzant una sèrie de “coalescències”, en expressió gràfica del geo-estratega americà Edward N. Luttwak. Cal destacar, en aquest sentit, elements com l’acostament econòmic i estratègic entre Índia i Japó -ambdues receloses de l’expansionisme xinès -, la millora de les relacions entre Vietnam i els Estats Units, i la configuració d’ un “quadrilàter estratègic” de cooperació defensiva i militar entre el Japó, Índia, Austràlia i els Estats Units. Els mateixos països que proposen el nou concepte geopolític de l’Indo-Pacific, que supera en extensió i en contingut a l’anterior d’Àsia-Pacífic i que es proposa com a alternativa al projecte xinès de les “Noves Vies de la Seda”, que és, sens dubte, l’element central de la nova diplomàcia neo-imperial de Xi Jinping.

Si bé és cert que la Xina d’avui ha esdevingut una potència econòmica, diplomàtica i militar de primer ordre, amb capacitat de desafiar l’hegemonia nord-americana a Àsia i més enllà, no és menys cert que el gegant xinès es troba en la necessitat de fer front a nombrosos i molts greus reptes, tant dins l’àmbit de la política interna, l’economia i la societat com pel que pertoca a les seves ambicions exteriors, regionals i globals. Ens limitarem a fer esment dels més rellevants.

Hem vist ja com el règim xinès ha endurit el seu caràcter totalitari i repressiu, de manera especial pel que pertoca a les minories ètniques uigur i tibetana; hem seguit durant tota la segona meitat de l’any que ara acaba la incapacitat del govern de Pequín i dels seus delegats locals de posar ordre a Hong Kong, davant una població decidida a defensar la seva identitat i les seves llibertats. Podem veure també com les xifres espectaculars de creixement econòmic de la darrera dècada del segle vint i de la primera de l’actual han minvat fins a quedar, segons les previsions per 2019, per sota del 6%. Hi ha problemes seriosos d’envelliment de la població, augment de les desigualtats socials dins un país nominalment “comunista” (!), freqüents manifestacions de corrupció i autoritarisme i constant degradació de les condicions ambientals, sobretot a les grans ciutats.

D’altra banda la nova política exterior xinesa, agressiva, expansiva i prepotent ha provocat la reacció dels altres països asiàtics i un retorn amb força dels Estats Units de Trump a l’escenari de l’Indo-Pacífic. La guerra comercial xina-nord-americana no és més que la manifestació més evident d’una rivalitat creixent que es perllonga als àmbits geoestratègics, amb particular agudesa al conflicte, de cada vegada més perillós, al Mar de la Xina Meridional… La Xina de Xi Jinping arriba fins i tot a proposar-se a la resta del món com a possible contra-model autoritari; és ben cert que el sistema democràtic predominant a Occident i a altres zones del món està avui en crisi i resulta disfuncional; tot i això crec que curar la democràcia de les seves malalties amb una teràpia dictatorial i totalitària no resultaria el més recomanable. Basta observar el que està passant ara mateix als camps d’internament al Xinjiang xinès… Tot i els seus èxits espectaculars innegables dins l’àmbit del desenvolupament econòmic i de la transformació de la destrossada Xina que deixà a la seva mort Mao Zedong en una potència asiàtica i mundial, el gegant xinès d’avui té els peus de fang.

5. LA IMPREVISIBILITAT DELS ESCENARIS DE FUTUR LES GRANS QÜESTIONS A DEBAT

Per concloure, uns comentaris sobre les grans qüestions que la Xina d’avui ens planteja:

Quants anys més pel règim d’Estat-partit únic? La reunió del 4t Plenari del Comitè Central del PCX va tenir lloc del 28 al 31 d’octubre, sota el tema “mantenir i millorar el sistema de socialisme amb caràcters xinesos i la modernització del sistema xinès i de la capacitat de governança, d’acord amb el pensament de Xi Jinping”. El poder de Xi Jinping sembla consolidat, però si les coses no van bé l’any proper podrien sortir crítiques… Un conegut acadèmic xinès dins l’òrbita del règim, Wang Xiangwei, ha observat que “sense la configuració d’un Estat de dret i el llançament d’un procés real de reforma política Xina no podrà mai assolir la funció de líder global que desitja”.

Alguns pensen que, fins i tot amb problemes molt seriosos, el règim de l’Estat-Partit pot arribar als 80, als 90 o a 100 anys (Jean-Pierre Cabestan). Altres, per contra creuen molt improbable que el règim del PCX arribi al seu centenari el 2049 (Minxin Pei). I finalment, Enrique Fanjul, empresari espanyol ben relacionat amb Xina, creu que el sentit que pot tenir l’evolució o transformació del règim és incerta, i no és gaire segur que ho faci en un sentit pacífic i democràtic…

Té futur el“contra-model xinès“? En un moment en què aquesta Xina governada pel totalitarisme “high-tech” de l’Estat-Partit es proposa a si mateixa com contra-model al sistema democràtic basat en els drets fonamentals de les persones i en la cohesió social, la resposta de les nostres democràcies, avui disfuncionals i malaltes, només hauria de ser la de més i millor democràcia. Com ha assenyalat Jessica Cheng Weiss, les democràcies només podran guanyar el repte global del suposat “contra-model xinès” eixamplant i donant més i millor contingut als nostres valors i principis democràtics.

Com evolucionarà la política exterior xinesa? Benjamin Tze Erho apunta cap a cinc possibles elements que centrarien una gran estratègia xinesa: 1) Garantir la legitimitat i la continuïtat del règim d’Estat-Partit; 2) Eixamplar el suport internacional, amb instruments com les Noves Vies de la Seda (BRI) o les accions exteriors d’adquisició d’influència, sense excloure la coerció (“sharp power”); 3) Aïllar a Taiwan per fer efectiva la “reunificació” 4) Eliminar la influència nord-americana a Àsia; 5) Modificar l’ordre internacional i el sistema global de normes d’acord amb els seus interessos, criteris i conveniències.

Segons determinats analistes i sinòlegs ( Nathan, Bekley, Shambaugh…) l’agressivitat de la nova política exterior xinesa podria un indici de la creixent inseguretat del règim.

És probable una guerra entre la Xina i els Estats Units ? Determinats autors de l’anomenada teoria neorealista de les relacions internacionals, com John Mearsheimer i més recentment Graham Alison, s’han referit a l’anomenada “trampa de Tucídides“ per apuntar a la pràctica inevitabilitat de què la rivalitat de cada vegada més aguda entre la Xina emergent i els Estats Units avui hegemònics acabi en un conflicte bèl·lic. Es refereixen al relat de l’historiador grec sobre la rivalitat entre Atenes i Esparta que va conduir a la guerra del Peloponès. Si els paral·lelismes històrics són sempre interessants i atractius, no és menys cert que tant a Washington com a Pequín són conscients dels riscos que l’escalada dels conflictes podrien tenir. O haurien de ser-ho. El perill de guerra existeix realment. I les incerteses sobre el futur d’aquesta Xina prepotent i al mateix temps insegura són considerables. Del que sí que podem estar ben segurs és que del futur de la Xina dependrà en gran manera el nostre.