L’assassinat de Quassem Soleimani, principal estratega militar de l’Iran, enmig de les festes nadalenques, ordenat directament per Donald Trump, ha fet sonar tambors de guerra. A més, Soleimani va ser assassinat en territori iraquià, una zona suposadament baix control dels Estats Units. La qüestió és: quins són els moviments de fons i sobretot, és probable que hi hagi una altra guerra?
El context és el de sempre: el control dels recursos a una zona geoestratègica importantíssima i fronterera tant d’Europa com d’Àsia i Àfrica, on moltes potències, i ja no sols els Estats Units, hi tenen interessos. Xina i Rússia també els tenen perquè, no ho oblidem, estam a un món multipolar, bastant diferent del de la caiguda del mur de Berlín o fel de just fa dues dècades, especialment d’ençà dels atemptats de les “Torres Bessones” als Estats Units que varen servir de coartada per a la croada contra el terrorisme islamista. Aquest és el context que ha donat lloc a les guerres d’aquesta regió, primer les d’Afganistan i Iraq, i més recentment les de Líbia i Síria.
Els Estats Units volen òbviament el control de la zona, i tenen al seu costat dos grups d’aliats, per una part l’Estat sionista d’Israel i per l’altra l’Aràbia Saudita i altres emirats petroliers que d’alguna manera deixen entreveure la doble hipocresia de la comunitat internacional en general: Israel que fa més de 50 anys que incompleix sistemàticament les resolucions de Nacions Unides i segueix massacrant el poble palestí; i estats com Aràbia Saudita que no sols acullen una part de la “lliga” de futbol espanyola, sinó que també està demostrat, juntament amb altres emirats, que no sols no respecten els més mínims drets humans, sinó que a més financen grups terroristes islamistes com el Daesh. Aquests són els socis dels Estats Units i en bona part, d’Europa.
En aquest context, Iran és un país que els Estats Units no controlen. I en general controlen bastant menys del que els agradaria, perquè ja gairebé ningú no recorda quan es va iniciar la guerra d’Iraq, que a més de centenars de milers de morts, ha empobrit el país, però també ha tengut un alt cost econòmic i en bona part, política, per als successius governs dels Estats Units. Una situació que l’Iran, que sempre ha tengut al capdavant líders nacionalistes amb desitjos d’ampliar el país a costa de l’Iraq, ha aprofitat, i de fet hi ha zones del país que controlen milícies iranianes. Recordau que Iran i Iraq eren dues repúbliques prou diferents, una teocràtica (amb l’ajatolah Jomeini com a figura clau) i l’altra laica (la de Saddam Hussein).
En la meva opinió, l’assassinat de Soleimani ha estat (juntament amb l’impeachment) un acte més de precampanya de Trump, que no es podria permetre una altra guerra, però en clau interna el seu discurs es fonamenta en un discurs obertament nacionalista i imperialista, però en algun moment haurà de recular com ha fet amb el tema dels aranzels o de Huawei amb la Xina… Estirar la corda, però que no es rompi perquè els primers que hi poden perdre són els Estats Units d’Amèrica.
Allò que sí que és interessant és el que està passant a l’Iraq pel que fa a mobilitzacions populars. Tot i que parlam d’un país ric en recursos, és pobre de solemnitat, i el poble comença a estar fart d’uns i dels altres, dels Estats Units i dels seus governs titella i en part, de l’intervencionisme interessat de l’Iran. D’aquí les protestes a la plaça Tahrir el passat octubre, on per cert Souleimani va coincidir amb els estrategs dels Estats Units que el varen assassinar en què s’havia de reprimir el poble iraquià mobilitzat. Les protestes de la plaça Tahrir varen acabar amb la dimissió del primer ministre Abdul Mahdi, i són protestes que enllacen amb les primaveres àrabs en el sentit de combinar el malestar per la situació social i les condicions de vida del poble iraquià i la denúncia de la corrupció política per l’altra.
Com deia Paulo Freire, només el poble salva al poble, i el poble iraquià tampoc no vol una guerra, sinó ser sobirans, però això implica menys control tant per part dels Estats Units, com d’Iran…
En resum: si no hi ha hagut una guerra ja, és perquè Xina i Rússia entre altres també hi tenen interessos (com va passar fa uns mesos amb el cop d’estat fallit a Veneçuela, que no va anar a més). I per aquí van les declaracions fa uns dies d’Ali Jameini, l’actual ajatolah, en els funerals oficials en honor a Souleimani. Trump tampoc no es pot permetre una guerra de veritat, i de fet és justament la manca de control sobre la zona que ha fet virar la seva política internacional en els darrers dos anys cap a Amèrica Llatina.
