6.4 L’hora de la responsabilitat

D’aquí a pocs mesos es compliran trenta anys des que el Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC en les seves sigles en anglès) va publicar el seu primer informe d’avaluació. Creat dos anys abans per l’Organització Meteorològica Mundial i el Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient amb la finalitat de comptar amb un òrgan capaç d’analitzar la producció científica mundial en matèria de canvi climàtic i produir resums complets i sistematitzats del coneixement en la matèria, l’IPCC ha sigut aquestes tres darreres dècades l’encarregat d’anar-nos recordant com estàvem encarant el problema. A cada informe, les certeses se n’han anat més fortes, fins a arribar al darrer informe general d’avaluació de 2013-2014, en el qual l’IPCC conclou que:

  • L’escalfament del clima és inequívoc.

  • Les concentracions actuals de CO2, metà i òxid nitrós han assolit nivells que no s’havien vist com a mínim en els darrers 800.000 anys.

  • L’ésser humà és la causa d’aquest esclafament global amb una certesa d’entre el 95% i el 100%.

L’IPCC també ha publicat informes especials, sobre temes concrets, com ara l’informe sobre canvi climàtic i ús de la terra i el sòl, o l’informe sobre canvi climàtic, els oceans i la criosfera publicats aquests darrers mesos. Personalment, trobo especialment colpidor l’informe que va publicar ara just fa un any sobre la diferència entre un augment global de la temperatura d’uns 1,5 °C i un augment de 2 °C.

Em sembla rellevant aquest informe principalment per dos motius. Per una banda, fins aquell moment la producció científica sobre les possibilitats d’assolir un augment d’un 1,5º i les conseqüències que aquest escalfament tendria, era molt escassa, pel simple motiu que les projeccions d’allò que estàvem fent fins aleshores ens portava a escenaris de concentració d’emissions de gasos d’efecte hivernacle que poden causar augments de temperatura de més de 3ºC. Per altra banda, allò que crida l’atenció d’aquest informe i que ressalta la importància d’assolir aquest objectiu de temperatura, fins aquell moment donat gairebé per impossible, és que la diferència d’impactes entre un món que s’hagi escalfat 1,5° per sobre de l’època preindustrial i un que ho hagi fet 2 °C és enorme. Entre altres coses, la diferència entre un objectiu i l’altre és la desaparició o no d’alguns estats insulars del Pacífic, la total desaparició del corall o l’augment en centenars de milions del nombre de persones que no tenguin accés a aigua potable.

En poques paraules, no ens podem permetre un món 2 °C més calent perquè les seves conseqüències serien terribles. I, caldria afegir, terriblement injustes, perquè qui més les patirà són aquelles persones i països que menys hi han contribuït. El problema? Per tenir possibilitats de limitar aquest augment als 1,5 °C hem de reduir a zero les emissions d’aquí a 2050, i per situar-nos en una trajectòria de reducció d’emissions que faci factible aquest objectiu, les hauríem de reduir al voltant d’un 50% d’aquí al 2030. L’avantatge? Que sabem què cal fer. I que no tenim alternativa. Com va recordar Antonio Guterres a la darrera Cimera d’OP, no comprometre’s amb aquests objectius seria no només irresponsable, sinó suïcida. Cal doncs actuar amb responsabilitat.

I les responsabilitats estan ben repartides. Per una banda, les grans empreses lligades als combustibles fòssils. S’ha sabut fa poc que només vint empreses lligades al petroli, el gas i el carbó es troben a l’origen d’un terç de les emissions de gasos d’efecte hivernacle que han causat i continuen causant el canvi climàtic. Aquestes empreses no només han inundat el mercat de combustibles fòssils, sinó que sabien des de fa dècades (abans de la creació de l’IPCC) que els seus productes provocaven l’escalfament global i, encara més, s’han dedicat a llançar campanyes de desinformació del públic i a fer pressió als governs per tal de poder continuar amb un negoci hiper-lucratiu fundat sobre la destrucció de l’ésser humà i del planeta.

Ja és hora que aquestes empreses comencin a assumir la responsabilitat pel que han fet. I, de fet, ja hi ha qui els exigeix aquesta responsabilitat davant els tribunals. Aquest mes ha començat als Estats Units la vista oral de la demanda que l’Estat de Nova York ha interposat contra Exxon, per haver amagat la informació que tenia sobre el tema. Nova York es veurà greument afectada per l’augment del nivell de la mar i les autoritats de l’Estat pensen, amb motiu, que és totalment injust que els seus habitants hagin de sufragar totes les despeses necessàries per afrontar el canvi climàtic quan hi ha empreses que l’han promogut i s’han lucrat fent-ho.

                                                                        Foto: Climate.NASA.gov

Per altra banda, hi ha la responsabilitat dels països. Al cap i a la fi, són els Estats els que fixen el marc legal en què operen aquestes companyies, els que decideixen si promoure el transport públic i les energies renovables, o bé fomentar el transport privat i bloquejar les renovables. Son els estats els que decideixen si promoure la producció i el consum local i sostenible o impulsen acords comercials i d’inversions que duen productes de l’altra banda del món matant el comerç local. En poques paraules, i encara més des de l’Acord de París, son els Estats els que decideixen si, com i a quina velocitat reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle. I malgrat l’excepció d’alguns països europeus, la gran majoria de països del món no han aturat d’augmentar les seves emissions. De fet, el 2018 va ser l’any amb més emissions de la història i tot indica que el 2019 el superarà. És hora, doncs, d’exigir responsabilitats als Estats, i això es pot fer de múltiples maneres. A les eleccions, és clar, i també a través de mobilitzacions massives, com les que va encetar arreu del món l’estudiant sueca Greta Thunberg fa només un any i que han significat una presa de consciència ciutadana i global de milions de joves arreu del món. Però també se’ls pot exigir la seva responsabilitat als Estats a través dels tribunals. Per què no? Al cap i a la fi, els governs estan per protegir la seva població, i les polítiques actuals tendran la conseqüència oposada. És per això que a molts països d’arreu del món la ciutadania està, efectivament, denunciant els sus governs davant els jutges. I no és cap quimera. A països tan distints i distants com Holanda, Paquistà i Colòmbia, la ciutadania ha guanyat (amb més d’un sentit) i els seus governs han estat condemnats a adoptar polítiques climàtiques responsables.

I, per acabar, nosaltres, cadascú de nosaltres, també som responsables del canvi climàtic. Amb la nostra manera de moure’ns (principalment en cotxe), de generar la nostra electricitat (sobretot amb carbó, dièsel i gas), de consumir (de manera desaforada, de tot, vengui d’on vengui), estam contribuint, i molt, a la crisi climàtica. Som part del problema. Però també som part de la solució. És a les nostres mans iniciar canvis que poden tenir una gran influència sobre les empreses i els estats que mencionàvem abans.

No menystinguem la nostra capacitat per canviar les coses. Desplaçar-se a peu, en bici o en transport públic, contractar energia renovable (i cooperativa, si pot ser!), menjar producte local i de temporada, són actes que ens poden semblar petits comparats amb l’escala del problema, però que si els sumam, poden tenir un impacte molt considerable. Si la meitat de la gent deixa d’anar a les grans superfícies, si la meitat de la gent deixa d’emprar el cotxe quan realment no el necessita, si la meitat de la gent deixa de tenir els diners a bancs que promouen la destrucció del planeta, de veritat pensam que aquestes empreses i aquests bancs no en patiran les conseqüències? No subestimem el nostre poder, la nostra capacitat per a canviar les coses. No és una qüestió de culpes. És una qüestió de responsabilitat.

PS: Quan estava a punt d’enviar aquest article per a la seva publicació, m’arriba la notícia que el govern Xilè ha decidit suspendre la celebració de la COP25 a aquell país. Això em dóna l’ocasió de llençar una darrera reflexió sobre la responsabilitat: la responsabilitat d’encarar la crisi climàtica com allò que realment és, una crisi de la civilització humana basada en l’explotació insostenible del planeta i de l’ésser humà. La lluita contra les desigualtats i la lluita contra el canvi climàtic van de la mà. No aconseguirem l’una sense l’altre, i per això cal parlar, cada cop més, de justícia climàtica.