6.3 LA MALLORQUINITAT
MAL ENTESA
«Voleu que els altres pobles facen cas de vosaltres? Començau vosaltres per fer cas de les vostres coses, sobretot de la mĂ©s acostada i Ăntima que teniu: la vostra llengua, l’espill mĂ©s feel, l’expressiĂł mĂ©s acabada i mĂ©s exacta i mĂ©s eloqĂĽent de la vostra Ă nima».
(Parlament en els Jocs Florals de València. València, 1918)
«¿Volem viure com a poble?¿volem conservar nostra personalitat històrica? ¿Volem mantenir inalterable i amb tot son relleu nostra fesomia? Estimem, parlem, conrem, conservem a tota ultrança la llengua nostra».
(BolletĂ del Diccionari de la Llengua Catalana, Ciutat de Mallorca, 1903)
Qualsevol d’aquestes dues citacions d’Antoni Maria Alcover tenen, encara ara, la mateixa vigència que quan foren publicades. Possiblement poques persones –il·lustres o no- estimaren i estimen tant la nostra llengua com ell. Si l’«Apòstol de la Llengua Catalana» poguĂ©s veure i sentir quin Ă©s l’estat de l’idioma i el maltractament social i polĂtic que rep, se’n faria creus; fent honor al seu carĂ cter aspre i combatiu, romandria exaltat perpètuament. S’escandalitzaria en sentir, per exemple, persones nascudes a final de la dècada dels quaranta o principi dels cinquanta que avui es declaren partidĂ ries i votants de VOX, perquè ells -diuen tot estufats- sĂłn «franquistes».
Realment, haver de conviure,l’any 2019, amb aquestes afirmacions tan contundents provoca mal de ventre i de cor. Fer de no haver sentit mallorquins que amollen sentències contra tot allò que no sigui «mallorquĂ», aixĂ com ho entenen ells, tambĂ© ens infla el fetge.
I la pregunta Ă©s: què tenen de mallorquĂ i respectuĂłs el programa i les idees polĂtiques d’aquest partit? Acabam de superar un procĂ©s electoral i d’aquĂ a un parell de dies començarĂ la campanya per a les autonòmiques i municipals. Tornarem sentir, com un dĂ©jĂ vĂş, tota casta de disbarats en contra de la llengua catalana; per desgrĂ cia, poquĂssimes referències positives o a favor. L’article 3 de la tan «manotejada» ConstituciĂł recull: «La riquesa de les diferents modalitats lingĂĽĂstiques d’Espanya Ă©s un patrimoni cultural que serĂ objecte d’especial respecte i protecció». Pura retòrica que cap partit d’à mbit estatal no inclou en el programa electoral, i si hi fan cap referència, l’esborren quan arriben al poder o s’hi acosten. El tema de la llengua els enrampa i miren d’esquivar-lo tant com poden a l’hora de dissenyar iniciatives.
Han instrumentalitzat la qĂĽestiĂł idiomĂ tica per atacar-se els uns als altres, però no per fer res per rescatar-la de la perdiciĂł en què ha caigut. En l’à mbit autonòmic, no hi ha cap formaciĂł polĂtica que pugui bravejar de res que faci per posar en valor –com diuen ara- les senyes d’identitat pròpies. Si han de continuar fent tant de mal a la llengua pròpia amb la desprotecciĂł i amb el desprestigi amb què la utilitzen, valdria mĂ©s que en deixassin la gestiĂł en mans d’experts. Ens sembla que no tindrem tanta sort, perquè saben que Ă©s un tema del qual poden treure molt de profit polĂtic. S’ha escrit molt i s’han dit moltes bajanades, però creiem que si el nom de la llengua fos un altre, segurament la situaciĂł canviaria completament, encara que el folklorisme continuaria essent-ne la principal motivaciĂł per respectar-la.
La segona citaciĂł d’Antoni M. Alcover hauria d’estar gravada a la paret principal de tots els edificis pĂşblics, començant per les escoles, i aixĂ, amb un poc de sort, a alguns alumnes els hauria calat el missatge i no canviarien d’idioma quan acabassin la classe de Llengua Catalana («Ahora te puedo hablar en castellano, profe; no estamos en clase de Catalán» o «Profesora, Âżtu siempre hablas en catalán?», «A ver, Âżsabes decir algo en castellano?»).
Per aquà és on començam a perdre la partida: a les escoles. No basta dir que s’imparteix més del 50% de les assignatures en català , si a la prà ctica no és ver, si alguns professors que no són de llengua no la fan servir com a llengua vehicular, ni el centre tampoc; si fora de l’escola i en qualsevol à mbit del dia a dia l’idioma de comunicació és el castellà . I aquestes afirmacions no les fa algú «alarmista», sinó realista i amb coneixement de causa; de cada dia som més pocs els qui estimam i empram la llengua catalana en tants d’à mbits i situacions comunicatives com «podem»/«ens permeten».
Quants n’hi ha que diuen que sempre parlen en mallorquĂ (quin?), però que en badar boca l’utilitzen de manera grollera i farcida de barbarismes. SĂłn parlants instal·lats en el menfotisme i que mantenen la baixa autoestima que sempre ha caracteritzat els mallorquins (i molts de parlants de la resta del territori de parla catalana): «Què tĂ© mĂ©s!», «Ja estĂ bĂ© aixĂ!», «No heu de ser tan exagerats…».
Tot plegat Ă©s una llĂ stima, però -el que Ă©s pitjor- Ă©s la realitat. Ja tornam a ser a les portes de la temporada turĂstica i, una vegada mĂ©s, l’anorreament de la nostra llengua s’agreujarĂ un poc mĂ©s; i aixĂ any rere any. El milions de turistes que arriben a ca nostra topen de cara amb l’«Aeropuerto de Palma de Mallorca»…, ni Palma, ni Son Santjoan ni cap estĂ tua de Ramon Llull que els rebi, ni res de semblant… Seria massa provinciĂ , no Ă©s ver?
Salut i llibertat!!!