6.3 LA MALLORQUINITAT

MAL ENTESA

Margalida Rosselló i Ricard Pla

«Voleu que els altres pobles facen cas de vosaltres? Començau vosaltres per fer cas de les vostres coses, sobretot de la més acostada i íntima que teniu: la vostra llengua, l’espill més feel, l’expressió més acabada i més exacta i més eloqüent de la vostra ànima».

(Parlament en els Jocs Florals de València. València, 1918)

«¿Volem viure com a poble?¿volem conservar nostra personalitat històrica? ¿Volem mantenir inalterable i amb tot son relleu nostra fesomia? Estimem, parlem, conrem, conservem a tota ultrança la llengua nostra».

(Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, Ciutat de Mallorca, 1903)

Qualsevol d’aquestes dues citacions d’Antoni Maria Alcover tenen, encara ara, la mateixa vigència que quan foren publicades. Possiblement poques persones –il·lustres o no- estimaren i estimen tant la nostra llengua com ell. Si l’«Apòstol de la Llengua Catalana» pogués veure i sentir quin és l’estat de l’idioma i el maltractament social i polític que rep, se’n faria creus; fent honor al seu caràcter aspre i combatiu, romandria exaltat perpètuament. S’escandalitzaria en sentir, per exemple, persones nascudes a final de la dècada dels quaranta o principi dels cinquanta que avui es declaren partidàries i votants de VOX, perquè ells -diuen tot estufats- són «franquistes».

Realment, haver de conviure,l’any 2019, amb aquestes afirmacions tan contundents provoca mal de ventre i de cor. Fer de no haver sentit mallorquins que amollen sentències contra tot allò que no sigui «mallorquí», així com ho entenen ells, també ens infla el fetge.

I la pregunta és: què tenen de mallorquí i respectuós el programa i les idees polítiques d’aquest partit? Acabam de superar un procés electoral i d’aquí a un parell de dies començarà la campanya per a les autonòmiques i municipals. Tornarem sentir, com un déjà vú, tota casta de disbarats en contra de la llengua catalana; per desgràcia, poquíssimes referències positives o a favor. L’article 3 de la tan «manotejada» Constitució recull: «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Pura retòrica que cap partit d’àmbit estatal no inclou en el programa electoral, i si hi fan cap referència, l’esborren quan arriben al poder o s’hi acosten. El tema de la llengua els enrampa i miren d’esquivar-lo tant com poden a l’hora de dissenyar iniciatives.

Han instrumentalitzat la qüestió idiomàtica per atacar-se els uns als altres, però no per fer res per rescatar-la de la perdició en què ha caigut. En l’àmbit autonòmic, no hi ha cap formació política que pugui bravejar de res que faci per posar en valor –com diuen ara- les senyes d’identitat pròpies. Si han de continuar fent tant de mal a la llengua pròpia amb la desprotecció i amb el desprestigi amb què la utilitzen, valdria més que en deixassin la gestió en mans d’experts. Ens sembla que no tindrem tanta sort, perquè saben que és un tema del qual poden treure molt de profit polític. S’ha escrit molt i s’han dit moltes bajanades, però creiem que si el nom de la llengua fos un altre, segurament la situació canviaria completament, encara que el folklorisme continuaria essent-ne la principal motivació per respectar-la.

La segona citació d’Antoni M. Alcover hauria d’estar gravada a la paret principal de tots els edificis públics, començant per les escoles, i així, amb un poc de sort, a alguns alumnes els hauria calat el missatge i no canviarien d’idioma quan acabassin la classe de Llengua Catalana («Ahora te puedo hablar en castellano, profe; no estamos en clase de Catalán» o «Profesora, ¿tu siempre hablas en catalán?», «A ver, ¿sabes decir algo en castellano?»).

Per aquí és on començam a perdre la partida: a les escoles. No basta dir que s’imparteix més del 50% de les assignatures en català, si a la pràctica no és ver, si alguns professors que no són de llengua no la fan servir com a llengua vehicular, ni el centre tampoc; si fora de l’escola i en qualsevol àmbit del dia a dia l’idioma de comunicació és el castellà. I aquestes afirmacions no les fa algú «alarmista», sinó realista i amb coneixement de causa; de cada dia som més pocs els qui estimam i empram la llengua catalana en tants d’àmbits i situacions comunicatives com «podem»/«ens permeten».

Quants n’hi ha que diuen que sempre parlen en mallorquí (quin?), però que en badar boca l’utilitzen de manera grollera i farcida de barbarismes. Són parlants instal·lats en el menfotisme i que mantenen la baixa autoestima que sempre ha caracteritzat els mallorquins (i molts de parlants de la resta del territori de parla catalana): «Què té més!», «Ja està bé així!», «No heu de ser tan exagerats…».

Tot plegat és una llàstima, però -el que és pitjor- és la realitat. Ja tornam a ser a les portes de la temporada turística i, una vegada més, l’anorreament de la nostra llengua s’agreujarà un poc més; i així any rere any. El milions de turistes que arriben a ca nostra topen de cara amb l’«Aeropuerto de Palma de Mallorca»…, ni Palma, ni Son Santjoan ni cap estàtua de Ramon Llull que els rebi, ni res de semblant… Seria massa provincià, no és ver?

Salut i llibertat!!!