6.3 Fer esport de franc
Com exclamava sovint el polĂtic catalĂ Joan TardĂ , «perdoneu, però algĂş ho havia de dir». Encara que no ho sembli i que molts d’aficionats a l’esport nomĂ©s fullegin el Mundo Deportivo, l’Sport, l’As o el Marca, existeix, per sort, l’esport que es practica per plaer, la qual cosa no vol dir -contrĂ riament al tĂtol de l’article- que sigui de franc. NomĂ©s si quantificĂ ssim el temps i la benzina que hi dediquen els pares, la suma d’euros ja veurĂem que s’enfila. Temps, diners i faci el temps que faci, tant si Ă©s fred com si Ă©s calor, i molèsties d’organitzaciĂł per acompanyar i anar a cercar els fills de l’entrenament.
La gestiĂł familiar encara es complica mĂ©s si la criatura tambĂ© competeix: hores i hores que els adults ben segur que dedicarien a altres tasques o passatemps, com, per exemple, quedar a casa i descansar o anar a passejar. No voldrĂem que us pensĂ ssiu que solament parlam d’atletes mallorquins, que encara serien els menys perjudicats. Els menorquins, els eivissencs i els formenterers tambĂ© existeixen, tambĂ© fan esport, tambĂ© competeixen i tambĂ© es desplacen, doblement o triplement. El doble o el triple de temps; el doble o el triple de diners. Paguen, i molt, per fer esport i no sĂłn recompensats amb cap euro: pur plaer de fer esport, conviure, compartir i fer pinya amb col·legues d’altres clubs, i crĂ©ixer. Competir per satisfacciĂł pròpia i dels familiars, i tambĂ© per unes medalles que tenen molt de valor emocional, però poca o gens de rellevĂ ncia pels mitjans informatius.
Nins i nines preadolescents es congregaren, per exemple, fa unes setmanes al Poliesportiu PrĂnceps d’Espanya, a Palma (sempre el centrisme…) per participar en el Campionat de les Illes Balears d’Atletisme sub-14. GaudĂrem amb l’exhibiciĂł d’esforç i constĂ ncia d’esportistes de les quatre illes, amb especial rellevĂ ncia de la jovenĂssima corredora Helena Lafuente Calafat, una nina de 12 anys que va venir amb tota la famĂlia des de Formentera per competir amb tota la il·lusiĂł del mĂłn. Compensa agafar dos vaixells i dos avions i quatre taxis, amb la corresponent despesa? Segurament sĂ, que compensa.
La petita tribuna de l’estadi era plena de familiars i amics de tots els atletes. L’entrada de l’espectador sà que era de franc. El més poc important era qui guanyés o no, encara que tots sabem que qui competeix vol arribar el primer i sempre hi ha algú que destaca. Una altra de les atletes que va sobresortir de manera evident va ser Núria Muntaner, veïna de Santa Margalida, l’única esportista que va fer primera en les tres proves en què va participar: 80 i 150 metres llisos i relleus.
En categoria masculina, l’altre gran protagonista va ser Sebastià Crespo, del club de l’Arenal de Llucmajor, que també va penjar-se les medalles d’or en 80 i 150 metres llisos i 80 metres tanques.
És de destacar que el pĂşblic aplaudia i animava amb el mateix entusiasme quan corria na NĂşria, en SebastiĂ o el qui anava darrer, i encara amb mĂ©s èmfasi a aquell nin que, desprĂ©s de travelar, va arribar a la lĂnia de meta amb molt de retard. Esport en estat pur? DirĂem que sĂ, encara que segurament hi ha algun pare o mare que somia en grans titulars i fabula que tal vegada el seu fill o filla es podrĂ guanyar la vida fĂ cilment com a esportista professional. Aquesta quimera, a mĂ©s de ser bastant atrevida, l’únic que fa Ă©s descarregar encara mĂ©s pressiĂł sobre uns infants que ja en tenen prou amb la de l’entrenador/a i els estudis.
De moment, el que ens interessa destacar Ă©s que s’ho passin bĂ© fent esport, sobretot el que els agradi a ells -i no als pares-, sigui a l’aire lliure o damunt un tatami, i que s’oblidin dels mòbils, les tauletes, la televisiĂł i dels videojocs.
Salut, esport i llibertat