Com exclamava sovint el polític català Joan Tardà, «perdoneu, però algú ho havia de dir». Encara que no ho sembli i que molts d’aficionats a l’esport només fullegin el Mundo Deportivo, l’Sport, l’As o el Marca, existeix, per sort, l’esport que es practica per plaer, la qual cosa no vol dir -contràriament al títol de l’article- que sigui de franc. Només si quantificàssim el temps i la benzina que hi dediquen els pares, la suma d’euros ja veuríem que s’enfila. Temps, diners i faci el temps que faci, tant si és fred com si és calor, i molèsties d’organització per acompanyar i anar a cercar els fills de l’entrenament.
La gestió familiar encara es complica més si la criatura també competeix: hores i hores que els adults ben segur que dedicarien a altres tasques o passatemps, com, per exemple, quedar a casa i descansar o anar a passejar. No voldríem que us pensàssiu que solament parlam d’atletes mallorquins, que encara serien els menys perjudicats. Els menorquins, els eivissencs i els formenterers també existeixen, també fan esport, també competeixen i també es desplacen, doblement o triplement. El doble o el triple de temps; el doble o el triple de diners. Paguen, i molt, per fer esport i no són recompensats amb cap euro: pur plaer de fer esport, conviure, compartir i fer pinya amb col·legues d’altres clubs, i créixer. Competir per satisfacció pròpia i dels familiars, i també per unes medalles que tenen molt de valor emocional, però poca o gens de rellevància pels mitjans informatius.
Nins i nines preadolescents es congregaren, per exemple, fa unes setmanes al Poliesportiu Prínceps d’Espanya, a Palma (sempre el centrisme…) per participar en el Campionat de les Illes Balears d’Atletisme sub-14. Gaudírem amb l’exhibició d’esforç i constància d’esportistes de les quatre illes, amb especial rellevància de la joveníssima corredora Helena Lafuente Calafat, una nina de 12 anys que va venir amb tota la família des de Formentera per competir amb tota la il·lusió del món. Compensa agafar dos vaixells i dos avions i quatre taxis, amb la corresponent despesa? Segurament sí, que compensa.
La petita tribuna de l’estadi era plena de familiars i amics de tots els atletes. L’entrada de l’espectador sí que era de franc. El més poc important era qui guanyés o no, encara que tots sabem que qui competeix vol arribar el primer i sempre hi ha algú que destaca. Una altra de les atletes que va sobresortir de manera evident va ser Núria Muntaner, veïna de Santa Margalida, l’única esportista que va fer primera en les tres proves en què va participar: 80 i 150 metres llisos i relleus.
En categoria masculina, l’altre gran protagonista va ser Sebastià Crespo, del club de l’Arenal de Llucmajor, que també va penjar-se les medalles d’or en 80 i 150 metres llisos i 80 metres tanques.
És de destacar que el públic aplaudia i animava amb el mateix entusiasme quan corria na Núria, en Sebastià o el qui anava darrer, i encara amb més èmfasi a aquell nin que, després de travelar, va arribar a la línia de meta amb molt de retard. Esport en estat pur? Diríem que sí, encara que segurament hi ha algun pare o mare que somia en grans titulars i fabula que tal vegada el seu fill o filla es podrà guanyar la vida fàcilment com a esportista professional. Aquesta quimera, a més de ser bastant atrevida, l’únic que fa és descarregar encara més pressió sobre uns infants que ja en tenen prou amb la de l’entrenador/a i els estudis.
De moment, el que ens interessa destacar és que s’ho passin bé fent esport, sobretot el que els agradi a ells -i no als pares-, sigui a l’aire lliure o damunt un tatami, i que s’oblidin dels mòbils, les tauletes, la televisió i dels videojocs.
Salut, esport i llibertat
