6.3 El laborisme britànic s’enfronta a unes noves eleccions generals

El pròxim 12 de desembre els britànics han d’acudir a elegir un nou govern. El conservador Boris Johnson ha hagut de convocar eleccions com una mesura de força que li permeti sortir reforçat davant de les negociacions del Brexit que en teoria haurien de culminar amb la sortida del Regne Unit el 31 de gener de 2020.

Dels darrers cent anys de vida política britànica el laborisme només ha exercit el poder a penes 30 anys si arriba. La resta han estat governs conservadors. El partit tory (conservador) és el partit de l’establisment, dels poders fàctics, de l’empresariat, de les classes altes i de gran part de les classes populars.

La formació del Welfare State

Amb la victòria aclaparadora de 1945 el laborista Clement Attlee posà els fonaments de l’estat de benestar britànic. Es portaren a terme les nacionalitzacions d’indústries clau: mineria, ferrocarrils, habitatge i s’inicià la prestació de serveis mai abans atesos per l’estat: la sanitat amb la creació del NHS ( National Health System) el 1946, les pensions universalitzades a càrrec de l’estat i un ensenyament obligatori i gratuït fins els 16 anys . Tot això marcaria l’agenda social britànica de la postguerra.El documental The spirit of 45 de Ken Loach ho explica molt bé.

Els intervals de govern conservador, 1951-1964 i 1970-1974 mantengueren grossomodo el welfare state.

La crisi dels 70

Amb la crisi del petroli de 1973 les coses començarien a canviar. La designació de Margaret Thatcher com a líder dels conservadors britànics el 1975 marcaria un abans i un després de la política britànica. El 1976 el Regne Unit celebrà el seu primer referèndum per sortir de l’aleshores Mercat Comú.

El 1979 els conservadors guanyen les eleccions després del terrible hivern de 1978, the winter of discontent, parafrasejant el Ricard III de William Shakespeare. Després de vages multitudinàries organitzades pels sindicats i de setmanes de brossa pel carrer sense arreplegar la classe mitjana decidí votar massivament el nou lideratge conservador.

La revolució conservadora

L’escola de Xicago veié en Margaret Thatcher una alumna aplicada disposta a seguir els dictàmens en política econòmica de Milton Friedman.

La primera legislatura fou erràtica, si no hagués estat per la guerra de les Malvines que l’ajudà a sortir d’aquest mal pas. Fou una guerra que Margaret Thatcher aprofità per desfermar una onada de nacionalisme britànic que sens dubte l’ajudà a guanyar les eleccions de 1983. Serà a partir d’aquest moment que s’aplicarà un programa neoliberal en tota regla. Privatitzacions d’indústries clau com la de British Telecom i d’altres que fins aleshores havien estat en mans de l’estat.

El moviment obrer hi va respondre amb una vaga de miners el 1984 que duraria un any. El líder sindical miner, Arthur Schargill, fou atacat sense misericòrdia pels mitjans de comunicació conservadors i alhora acusat de ser espia dels soviètics.

La vaga acabà amb la victòria del govern i significà la derrota total del moviment sindical britànic. A partir d’ara el seu poder i influència entre els treballadors no tendria res a veure amb els anys daurats (1945-1980) del moviment.

Durant el thatcherisme la societat britànica sofrí canvis profunds en l’àmbit socioeconòmic: privatitzacions de béns estatals, desregulació del mercat laboral, endeutament massiu de les classes populars, enfortiment dels mercats financers, etc.. La majoria de la població va creure en un capitalisme popular on tothom s’hi podia enriquir. La privatització dels habitatges municipals en principi permeté l’accés a la propietat de milers de petits propietaris però posaren els fonaments de l’especulació i

l’encariment de l’habitatge sense fre que va experimentar el sector amb el pas dels anys.

Els estudiants es veieren obligats a demanar préstecs als bancs per poder-se pagar la Universitat i el deute s’havia de saldar un cop acabat els estudis i a un preu desorbitat. La privatització de serveis públics comportà l’aparició d’assegurances privades que oferien els mateixos serveis que el sector públic però a un preu molt més alt. El NHS fou desballestat en molts d’aspectes, desviant la part més sucosa dels negocis al sector privat.

Sociològicament parlant el thatcherisme va fer creure a tota la societat britànica que tots eren classe mitjana. La classe obrera fou vilipendiada i objecte de burlar per la majoria de tabloides de premsa groga pertanyent a grans grups mediàtics.

A la premsa groga hi sovintejaven històries sobre famílies que vivien del subsidi de l’atur, de dones joves embarassades de barris obrers i de famílies nombroses vivint en xibius de mala mort de propietat municipal. Tots ells eren descrits com a mala gent que vivia de la generositat de l’estat. Les quantitats defraudades per aquests sectors eren àmpliament esbombades per la premsa dretana que alhora feia els ulls grossos amb les quantitats defraudades pel gran capital a hisenda.

Al seu llibre Chavs l’historiador Owen Jones descriu amb encert com al llarg del thatcherisme s’esborrà de l’imaginari col·lectiu l’existència de la classe obrera i fou substituïda per una ampla classe mitjana. Tothom era de classe mitjana i ningú volia ser obrer, encara que els fets contradiguessin aquesta idea.

La fi del Thatcher al poder suposà la fi del seu creador, no del seu somni. Va haver de ser sacrificada perquè continuàs la seva obra. El seu entossudiment en aplicar una taxa, la poll tax, el mateix impost per a qualsevol estrat social i que féu sortir al carrer a molts ciutadans el 1989 i 1990 suposà la revolta dels seus ministres. Hagué de dimitir a principis de 1990. Tanmateix els fonaments de la seva revolució estaven ben arrelats.

Els successius governs no han fet sinó continuar aquesta política neoliberal. Quan el 1997 el laborisme tornà al poder de la mà de Tony Blair, l’aigualida New left, la famosa tercer via va mantenir si fa no fa les mateixes polítiques neoliberals. Una de les primeres coses que féu Tony Blair com a primer ministre va ser visitar Margaret Thatcher. Era conegut com a Tory Blair en els cercles esquerranosos de la política britànica.

El panorama electoral del 2019

Per primera vegada el partit laborista presenta un candidat, Jeremy Corbyn , amb un perfil clarament socialdemòcrata. Entre les diferents propostes del programa hi destaca la pujada dels impostos d’un 5% a les rendes més altes que permetria recaptar fins a 100.000 milions d’euros per a destinar a polítiques socials i infraestructures, la pujada del salari mínim a 11 lliures l’hora, l’enfortiment del NHS ( National Health System ) la setmana laboral de 32 hores, mesures de conciliació de la vida familiar i laboral i la renacionalització dels serveis altre temps privatitzats com per exemple la xarxa de ferrocarrils i de British Telecom. Hem de tenir present que el transport és molt car al Regne Unit. Així i tot, la clàusula 4 del partit laborista, la que feia esment a la nacionalització dels mitjans de producció derogada per Tony Blair, no ha estat rescatada de l’oblit.

També hi ha la proposta d’un segon referèndum per al Brexit que preveu la possibilitat de romandre a la Unió Europea.

El problema territorial

El mapa electoral britànic ha sofert canvis els darrers anys. Si als anys 70 el laborisme dominava les terres escoceses, l’aparició del nacionalisme escocès, l’Scottish National Party, trencà la tradicional hegemonia laborista a la zona.

A més hi hem d’afegir la presència dels liberals demòcrates, dels nacionalistes gal·lesos i nord-irlandesos. Tot això complica encara més la formació d’un possible govern laborista.

El brexit ha obert el debat d’un segon referèndum d’independència en les files nacionalistes escoceses. El vot majoritari, un 62% de partidaris de seguir a la Unió a Escòcia en el referèndum del Brexit, és usat com a eina de pressió per a la convocatòria d’un segon referèndum. El govern britànic hi està en contra i el laborisme diu que ja ho veurem.

A més la postura dubitativa del laborisme durant la campanya del Brexit, sempre temerosos de perdre vots, només parcialment s’ha modificat ara amb la promesa d’un segon referèndum que permeti als britànics poder optar a romandre a la Unió Europea.

                                                                                                                                                                                                         ©AP Images/European Union-EP

És possible una victòria laborista?

Encara que només separin 10 punts en la intenció de vot laboristes i conservadors, la veritat és que el laborisme ho té molt difícil. A la tradicional animadversió de l’establishment a qualsevol política mínimament progressista s’hi afegeixen els canvis socioeconòmics de la societat britànica que ha fet seus els dogmes neoliberals.

La victòria laborista hauria de comptar amb el suport dels nacionalistes escocesos i el seu suport segurament estaria condicionat a un segon referèndum d’independència. Cosa que no és fàcil per al laborisme, partit que seria acusat de vendre el Regne Unit per part dels conservadors.

Els tories han aconseguit fer-se seu tot el patrioterisme britànic, Winston Churchill figura cabdal de la política britànic del S XX constantment és reivindicat pels tories. Tot l’espectre electoral britànic té un biaix conservador i fins i tot l’esquerra s’hi ha hagut d’acomodar.

No sembla fàcil una victòria laborista i si ho aconseguís, hauríem de veure com implementa les propostes reformistes que proposa.