Crear la Universitat de les Illes Balears ha estat una llarga carrera on hi han participat molts tipus de gent i d’institucions. Els 40 anys que se celebren enguany, són la commemoració de la seva creació formal. Una data que comença amb l’alegria per la victòria aconseguida, l’albirament de l’esperança per poder accedir als estudis universitaris de molta gent que no podia sortir de Mallorca, la consolidació de les primeres carreres, la projecció més gran posterior cap a les illes de Menorca i Eivissa, l’ampliació de nous estudis…
Però no són d’aquests temes del que va l’article. El que vull remarcar és que a més del paper de les peticions de la societat empresarial de l’època, l’esforç d’institucions com l’Estudi General Lul·lià, les contradiccions que sorgiren des de l’interior de les institucions franquistes locals i provincials, el paper dels mitjans de comunicació reclamant la Universitat… també i d’una manera molt important, va jugar un paper destacat la lluita estudiantil i del moviment democràtic antifranquista.
Com a membre de la Coordinadora clandestina dels Comitès de curs, en representació de la Delegació de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma, vàrem organitzar i participar en una campanya pública per demanar la Universitat de les Illes. En aquella Coordinadora hi havia persones com Toni Mir en representació de Magisteri, Lila Thomás del Joan Alcover nocturn, Toni Mas del Lluís Vives, Joan Thomás per la delegació de Dret, Basilio Baltasar per la creada de poc delegació de Ciències, Toni Company per l’Institut Ramon Llull, Isidre Fortesa… La falta de documentació no em permet recordar més noms i si els pos de manera correcta en el temps i en la seva adequada representació…
El que sí me’n record és que vàrem fer una campanya pública de recollida de signatures, anant als centres universitaris i de batxillerat, a demanar permís per a poder presentar la campanya als alumnes, i en el meu cas ho vaig fer al Col·legi de Sant Francesc i al Col·legi del Sagrat Cor. Parlàrem de la campanya a la classe dels alumnes del que ja era el COU. Després amb els delegats del curs, en aquell cas Sebastià Serra i Imma Mayol, els convidàvem a una reunió clandestina amb la Coordinadora d’Estudiants, per tal de preparar de manera paral·lela a la recollida de signatures, una vaga d’estudiants d’un dia i realitzar una manifestació al centre de Palma, per reclamar la Universitat Balear.
La campanya de recollida de signatures agafà una dimensió ciutadana a Palma i als mitjans de comunicació. I quan es produí la vaga estudiantil i la manifestació de protesta que sorgí de la Plaça Major, la repercussió mediàtica fou prou rellevant. Investigant en les hemeroteques segur que hi ha testimonis gràfics de la pancarta aixecada tapant els rostres dels membres de la capçalera, i reivindicant la Universitat de les Illes. En aquells moments de vida de l’encara dictador, els assistents a la manifestació foren entorn dels 2.000 estudiants.
Ja no feia falta anar a Barcelona, Madrid o València per a participar en les lluites democràtiques estudiantils, com deien aquells «teòrics» que opinaven que era impossible una lluita estudiantil a les Illes! Mallorca s’incorporava de nou a la lluita, uns anys després de la primera manifestació del 1972 contra la Llei General d’Educació, a on sembla que a la darrera hi havia persones com Miquel Àngel Riera, Xavier Garcia Cassanyes, Eusebi Riera…
La lluita per aconseguir la Universitat de les Illes Balears, també tingué una contribució del moviment estudiantil de l’època, a on combinant els espais legals de participació dels delegats, amb les estructures clandestines dels Comitès de curs, agafà una presència de masses i demostrava que feia falta llums i taquígrafs de les negociacions i gestions que s’estaven fent, i manco negociacions de passadís i protagonismes de les autoritats franquistes de l època. Amb altres paraules la lluita per la Universitat, era també una lluita per arrancar una societat democràtica.
