La matinada del 15 d’agost de 1936 Julià Bennàssar Mir fou tret de casa seva per un grup de falangistes. Després de ser brutalment maltractat, fou assassinat als afores de Campanet, a la volta de Sort. A la matinada, i com era de costum amb les pràctiques falangistes, el seu cos –cobert amb un llençol–, fou portat amb un camió al cementeri del municipi, on fou enterrat dins un forat cavat a la terra. El 1977, les germanes del metge assassinat pogueren exhumar el seu cos i enterrar-lo a la tomba familiar. Ho hagueren de fer quasi d’amagat i amb l’autorització de la Diputació Provincial.
Molts anys després, amb discreció i molta professionalitat, un grup d’arqueòlogues dirigit per Cristina Rihuete, Beatriz Puebla i Paqui Cardona va localitzar i recuperar les restes de Jaume Gual Mas, Joan Gual Genovard i Miquel Salom Ribot. Feia mesos que membres de Memòria de Mallorca, l’Ajuntament de Sant Joan –aleshores presidit per la seva batlessa, Catalina Gayà– i les famílies s’havien conjurat, sense fer massa renou, per dur a terme aquesta tasca. Un delator falangista va servir per recuperar el cos del metge Julià. Un paper judicial, les fotografies del vol americà del 56 i diverses visites al solar de l’antic cementeri de Sant Joan varen permetre localitzar el lloc exacte on el fosser del poble havia enterrat els cossos dels tres mariandos executats una nit d’octubre de 1936. Tot i la diferència d’anys, el “retorn” de les víctimes es va fer quasi de la mateixa manera. Poques coses havien canviat.
Avui, a les Balears, les exhumacions s’han convertit en un fet quotidià, imprescindible per a l’exercici de la democràcia. Però per arribar-hi han hagut de passar molts d’anys i moltes dificultats: quatre dècades de franquisme, plens de menyspreu i oblit, i desenes d’anys democràtics caracteritzats per una manca de resposta decidida de les principals institucions de l’illa. L’aprovació de la Llei de fosses –on jugà un paper destacadíssim l’exdiputada de Més per Mallorca, Margalida Capellà–, juntament amb la signatura –el 2010– del conveni entre el Govern Balear amb l’associació Memòria de Mallorca que va possibilitar l’elaboració del Mapa de les fosses de la repressió a Mallorca, han estat el punt de partida del procés per anar obrint les fosses del franquisme a la nostra illa. L’estudi documenta un total de 48 fosses. En aquests forats de tota casta foren brutalment amagades persones totalment identificades, persones sense identificar, civils, milicians…
Després d’aprovar-se la nova legislació, durant el mes de novembre del 2016, la fossa de Porreres fou la primera exhumació que va permetre localitzar 55 cossos i identificar 14 persones assassinades. Sens dubte, els treballs al fossar porrerenc, realitzats amb tota normalitat i oberts a tota la gent, posaren llum a la desaparició de desenes de persones. Posteriorment, es realitzaren els projectes d’exhumació de les fosses d’Alaró, Bunyola, Calvià, Sencelles, Santa Maria, Marratxí, del cementeri vell d’Eivissa, dels pous de la possessió de son Lluís a Porreres i, recentment, el pou de s’Àguila a la Marina de Llucmajor que també han permès recuperar algunes víctimes, però no sempre ha estat possible trobar-les. Això no vol dir que no s’hagin fet bé les coses, ni que la investigació sigui incorrecta. El pas de 80 anys per sobre els fets han servit per profanar el terreny de molts cementeris i omplir les osseres comunes de restes de víctimes que per motius ideològics foren represaliades i eliminades. Cal tenir-ho present.
L’exhumació de les fosses del franquisme ha estat un encert total de l’actual equip de govern de progrés, del qual destacaria la feina de Manel Santana Morro, actual director general de Participació i Memòria Democràtica del Govern Balear. Santana, persona compromesa i coneixedora dels fets de la guerra i de la tasca que han fet molts estudiosos de la repressió, que, cal dir-ho, a vegades han estat absolutament ignorats, ha sabut canalitzar i coordinar una feina gens fàcil, sobretot perquè es treballa amb la memòria, les emocions i els sentiments de molta gent, que directament o indirecta està implicada en el tema. Cal destacar també el posicionament ferm i clar –fos quin fos el seu color polític– dels Ajuntaments que també han col·laborat en tot el procés, i han contribuït econòmicament per recuperar la identitat dels seus veïns desapareguts. Però cal seguir fent feina. Per tal de garantir l’èxit és fonamental que les intervencions es decideixin d’una manera científica, deixant de banda les emocions i els sentiments, per tant, és imprescindible el treball interdisciplinari entre l’equip d’arqueòlegs i l’autor de l’informe de la fossa. Necessàriament, també les famílies, prèviament identificades, han d’estar assabentades de totes les passes que s’han de fer. Desviar-se d’aquest protocol pot suposar cometre errors.
Dit això, és necessari no oblidar la feina i el compromís d’investigadors, particulars i associacions memorialistes de les Illes que ha servit per recuperar la memòria dels anys de la guerra i, a la vegada, han ajudat a moltes famílies de víctimes a tancar el dol. Ara bé, continuu pensant que les exhumacions han de ser, obligatòriament, una feina de les institucions illenques i que, una vegada finalitzades, es plantegin fer un pas endavant i crear una institució de memòria, reflexió i divulgació oberta a tothom, que serveixi per aglutinar tota la informació i la documentació que ha generat el procés de recuperació i identificació de les víctimes de la repressió i, a la vegada, contribueixi a la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica de les Balears, més concretament, de la Segona República, la Guerra Civil i les víctimes de la repressió de la guerra, la dictadura franquista, l’exili i la deportació.
Si no és així, ens veurem abocats al silenci de futurs governs antimemòria, fet que resultaria insultant i una mostra d’un menyspreu injust i injustificable cap a les víctimes que es mereixen el reconeixement de les seves institucions i el compliment dels principis universals de veritat, justícia i reparació.
