Aquest any es compliran 40 de l’aprovació de la vigent Constitució espanyola, que es va aprovar el 1978 amb una forta pressió de les forces franquistes i una correlació de forces totalment desfavorables a les esquerres rupturistes, tant estatals com perifèriques.
El resultat fou una constitució que suposava una democràcia homologable a les democràcies occidentals. Se sortia d’una dictadura duríssima i es caminava cap a una nova etapa democràtica. És per això que foren molt benvingudes les llibertats d’associació (partits polítics i sindicats) i d’expressió. El dret a vaga, la sortida dels presos polítics al carrer i el retorn dels exiliats…. En definitiva allò que defineix una democràcia formal, que pels que veníem de patir la clandestinitat i totes les seves conseqüències d’afusellaments, presons, tortures i prohibicions de tot tipus…no era poca cosa.
Però era una Constitució que furtava a la ciutadania el dret a decidir dos aspectes fonamentals pel seu projecte polític de futur. El model d’Estat i la seva composició territorial. La monarquia venia imposada de la llei de Reforma política del 1976, anterior a la Constitució, el mateix que una llei electoral també aprovada per les corts franquistes i que imposaven un model bipartidista i lògicament el dret d’autodeterminació quedava exclòs del text constitucional.
La forta lluita política i social dels anys posteriors a la proclamació de la dictadura amb un intent de cop d’estat, encara molt fosc, pel mig s’acaba amb la derrota de les forces rupturistes, la pràctica desaparició de les forces d’esquerre rupturistes. Tant el PCE com els partits socialistes perifèrics, agrupats a la federació de partits socialistes queden engolits pel PSOE i l’esquerra perifèrica pràcticament desapareguda, amb algunes excepcions al País Basc, Galícia, Catalunya i les Illes.
Amb l’arribada del PSOE al Govern Central el 1982 s’instaura allò que ara anomenam Règim del 78 que se sustenta amb la monarquia, el bipartidisme i un sistema autonòmic totalment insuficient pels interessos dels distints pobles que componen l’Estat espanyol. Amb pocs anys aquest sistema es consolida amb la incorporació a la Unió Europea acceptant totes les condicions que se’ns imposen i amb la incorporació a l’OTAN. (Dibuix Ferreres)
Amb els anys la corrupció s’escampa arreu, des de la monarquia, als partits polítics que donen suport al sistema, fins bona part de l’empresariat. I comença una forta lluita de la dreta més franquista per retallar la democràcia, les autonomies, debilitar la separació de poders, mentre l’aparell judicial treu la seva cara més franquista.
40 anys després tant la constitució com el règim del 78 estan absolutament esgotats. Els màxims defensors actuals de la Constitució són els hereus d’aquella dreta que ni tan sols li va donar suport el 1978 per què la considerava massa avançada.
Cada cop som més els que creim que l’única manera d’avançar i resoldre els greus problemes que la nostra societat té sobre la taula com les reivindicacions del poble català o basc, la democratització de la judicatura, la recuperació de les llibertats i sobretot barrar el pas al neofeixisme que ja es filtra per tot arreu a Europa, és trencar amb aquest règim.
Cal obrir les portes a què la ciutadania decideixi si vol o no monarquia. Que els catalans, bascos i els pobles que vulguin decideixin lliurement el seu futur. Que els poders econòmics no estiguin per sobre dels poders polítics per poder desenvolupar un model just socialment i sostenible ambientalment.
Així ha quedat clar el passat dia 22 de setembre al Teatre sindical de CCOO a on Fundacions Darder Mascaró havien organitzat un debat sobre la crisi del Règim del 78. Participaren els diputats: Alexandra Fernández d’“En Marea” (Galícia), Gabriel Rufián d’ERC (Catalunya), Joan Baldoví de Compromís (País Valencià), Marian Beitialarrangoitia d’EHBildu (Euskadi) i moderat per Antoni Verger de MES per Mallorca que ens donaren distintes visions perifèriques des del Congrés de Diputats.
En el debat, seguit per una sala plena fins a la bandera, varen quedar meridianament clares tres coses, dins la diversitat d’opinions. Una, el rebuig de tots els ponents al règim del 78 i la necessitat d’obrir un procés de lluita per la ruptura.
Així mateix la diversitat de ritmes d’aquesta lluita a les distintes nacions de l’Estat espanyol. Les prioritats no són les mateixes per exemple al País Valencià, Galícia o les Illes que a Catalunya i el País Basc.
Però també va quedar molt clar la necessitat de cercar espais de col·laboració entre totes les esquerres sobiranistes i d’aquestes amb les esquerres espanyoles. Com havia dit fa unes setmanes a unes declaracions Arnaldo Otegui: cal que les esquerres sobiranistes posin el rellotge a l’hora i afrontin tasques comunes. Per resumir aquesta idea basta recordar la intervenció de la Diputada de EH Bildu, Marian que es demanava en veu alta la força i la importància que tindria per la lluita contra el règim un sol grup parlamentari al Parlament Estatal de tots els diputats i diputades sobiranistes.
A mi em sembla que amb un panorama com el que tenim, un PP i Ciudadanos que es barallen per veure qui és més de dretes i una extrema dreta europea que ja governa o condiciona la governabilitat a prop de deu països de la Unió Europea.
És l’hora d’establir estratègies unitàries per defensar i aprofundir la democràcia.
