6.2 Qüestió d’identitats

Malgrat el poc pes demogràfic de la comunitat catalanoparlant en el si de Balears (només un 31% de la població utilitza el català com a llengua pròpia a casa) aquest grup és la comunitat que fa de Balears un territori identitàriament singular per al conjunt de l’estat.

I és que tal com va dir Joan Fuster per al cas valencià a Nosaltres els Valencians (1962), quan els catalanoparlants de les Illes parlem de les Balears com a projecte social, polític i cultural, solem oblidar-nos dels “altres” balears, els castellanoparlants o la població immigrada: “les nostres generacions no els tenen en compte. No hi ha en això cap mena de menyspreu conscient. Hi ha només, una constatació. El fenomen es dóna quan, sota un sol nom, conviuen diverses comunitats nacionals diferenciades. Així, a les Illes, els catalanoparlants representen, als seus propis ulls i als dels castellanoparlants, l’autèntica identitat del país. Es dóna per tant, una dualitat, una frontera que separa formes de parlar, però també mentalitats, que queda definida entre els que són balears de llengua catalana i els que parlen castellà.”

Aquestes dues comunitats viuen la seva identitat de forma diferenciada. Els castellanoparlants tenen a la seva esquena un estat, l’Espanyol, i una identitat nacional més o menys definida (castellana o espanyola). Sentir-se Balears o no, per tant, serà per ells una qüestió secundària. Però els altres, els catalanoparlants, els pertanyents a una petita comunitat, la protecció de la identitat pròpia esdevé clau, i qualsevol intent de vertebrar-se com a país partirà de la incomprensió de la majoria de la comunitat castellanoparlant, especialment de la incomprensió d’aquests nous immigrants peninsulars, crescuts en democràcia, sota l’ombra del discurs del PP –i part del PSOE. Resta per tant com a repte, entendre aquesta realitat, acceptar-la i treballar-la, intentar superar-la, cercant punts de trobada i de cohesió entorn d’un projecte social i polític comú.¹

D’aquesta forma, a parer meu, la comunitat catalanoparlant –o almenys, aquesta conscienciada nacionalment- hauria de reafirmar-se en els seus posicionaments alhora que obrir la perspectiva si vol perdurar com a poble. Reafirmar-se en la reivindicació del seu dret a viure plenament en català. Cal passar a l’ofensiva social i política. Emperò, aquest procés d’apoderament hauria de comportar una acceptació de la realitat: hi ha tantes formes de ser mallorquins com illencs que hi viuen, i els catalanoparlants, tot i ser aquesta ca seva, no poden considerar-se més “genuïns” o “autèntics” que la resta, tot i el paper cohesionador que hi juga la llengua i cultura catalanes.

Ara la gent dirà que dic una obvietat, però aquesta ha estat una actitud molt estesa i comprensible, una expressió d’un poble minoritzat, a la defensiva, i acomplexat –si no obertament esquizofrènic, imbuït d’autoodi- però una actitud gens constructiva per al país que volem.

En definitiva, Mallorca, serà de tots o de ningú, si els que xerram català som un poble amb una forta autoestima, amb un compromís decidit amb les nostres arrels, i vivim la nostra identitat amb normalitat. Només així convidarem a compartir-la a la resta de la ciutadania d’aquesta terra.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad