El que la premsa i la gent del comú ha anomenat neofestes amaga, darrere el posat freak, tota una sèrie de connexions amb l’esfera política. Majoritàriament són percebudes com una renovació de la revetlla, com una nova apropiació de la idea de tradició o, simplement, com a esdeveniments de masses amb aire carnavalesc i estiuenc. No debades, si penetram l’escorça, trobarem un bon grapat d’elements i pràctiques d’índole política, identitària o reivindicativa. Festes com el Much de Sineu, el Cosso de Felanitx, Sa Revolta de Vilafranca, les Clovelles de Petra o l’Embala’t de Sencelles són alguns exemples d’aquestes festes populars de nova creació. N’hi ha moltes més i no totes són iguals però sí que hi trobam, en major o menor mesura, cert tintatge polític o prepolític.
M’agrada parlar, en aquest sentit, de contenidor polític, ja que per una banda molta matèria no s’ensuma a la primera i perquè, per altra, són un calaix de sastre de moltes motivacions, inquietuds i fites. Un contenidor on es reciclen idees, objectes i pràctiques que acabaran adoptant formes sincrètiques, divertides i originals. En aquest sentit, tot l’enginy i parafernàlia que hi trobam, tant en el terreny discursiu com material, sorgeix d’una forma de fer que té a veure amb postulats ideològics progressistes. No es pot transgredir la tradició des del conservadorisme.
Un primer punt que cal assenyalar és el tipus d’organització. Trobam molts exemples de comissions organitzadores al marge de les institucions, formades per jovent vinculat a altres agents i entitats del poble –la gent que ‘està pel mig’, en llenguatge col·loquial- i on les dones cada vegada hi tenen més pes. Aquests grups solen disposar d’una associació legal que els empara, creada per temes burocràtics i tècnics. No debades, solem trobar-hi una praxis filo-assembleària, si bé és cert que en molts casos les comissions sorgeixen de grups d’amistat i també d’afinitat. En aquest sentit s’observa que molts dels seus integrants tenen un vincle ideològic més o menys fort amb el catalanisme cultural i polític, amb col·lectius de base del poble o ciutat i/o amb els partits d’esquerra nacional d’àmbit local. Seria interessant aprofundir en aquesta darrera connexió doncs, per exemple, a municipis com Sineu o Felanitx, on hi trobam dues de les festes més conegudes, hi existeixen fronts populars d’àmbit municipal que ara governen (Gent per Sineu i Bloc, respectivament). Casualitat?
Derivat del tipus d’organització en sorgeix una cultura material Do it yourself que es crea col·lectivament i que dóna lloc a la parafernàlia esmentada. Aquí les festes s’obren a les apropiacions de la gent. Carrers engalanats, vestuari, imatgeria,.. La iconografia de la festa esdevé iconografia identitària del municipi. La festa és participativa quan la gent se la pot apropiar, interpretar, modelar, sentir-se’n protagonista, fer-se-la seva.
Un segon punt important és el fet extern, allò que es veu. Per una banda, se’ns descobreix una apropiació estratègica de símbols del país. No només en termes iconogràfics –senyeres, dimonis, caparrots,…- sinó també en tota una sèrie de pràctiques associades a la idea de tradició: la glosa, el pregó, el ball parlat, els xeremiers… En un altre terreny, la reivindicació també es fa palesa a través del mateix pregó però també de càntics, cartelleria, la difusió a xarxes 2.0,… Per altra banda, s’observa una crítica a estaments estatals com la Guàrdia Civil, l’exèrcit, la monarquia o l’església. Això a través de la befa i en el marc del carnavalisme esmentat. Evidentment, la festa no està exempta de tensions en l’àmbit polític i s’han donat casos de confrontació amb els poders locals; el cas més sonat fou a l’edició del Cosso de l’any 2011 on hi hagué intervenció policial i més de 55.000 euros de multes. Està clar que el fet que la penya felanitxera sigui independentista i que el PP governàs llavors n’és un causant determinant.
Més enllà de les múltiples filtracions i expressions polítiques a les quals m’he aproximat tímidament, d’aquest entramat de festes populars s’hauria de destacar la seva potència en termes de relat polític-identitari, no sols a escala local sinó pel contagi a escala insular que generen. Un relat que parla d’una forma de fer comunitat i també d’una identitat que ‘està de moda’, la mallorquina. Una identitat en construcció que entronca amb elements i praxis del nacionalisme clàssic, de la tradició i que alhora usa allò que té al seu abast per forjar-se de bell nou. La festa, doncs, és un somni present que es construeix sobre la base de les aspiracions de la gent que la fa i que no resta al marge del seu espai i temps.
