L’Estat espanyol acumula molts problemes: una pandèmia que ha aguditzat les desigualtats socials i ha posat en relleu les mancances d’un estat de benestar brutalment retallat els darrers anys, una Monarquia desprestigiada que segons alguns és intocable, una estructura territorial en crisi permanent des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, els pactes constitucionals de 1978 trencats…
Aquesta situació tan complexa només pot tenir solució a partir de donar veu i vot a la ciutadania i que els poders executiu i legislatiu s’atreveixin a encarar les reformes que la gravetat del moment exigeix. Però hi ha un problema afegit: el Tribunal Constitucional, que en l’ordenament jurídic espanyol no forma part del poder judicial i que, de fet, no forma part de cap poder, ha esdevingut, controlat per una dreta que li va regalar noves prerrogatives, un àrbitre parcial i deslegitimat que actua com a fre conservador davant possibles canvis; i l’anomenat Poder judicial, que no hauria d’involucrar-se en la vida política, encoratjat i utilitzat també per la dreta, s’ha convertit en protagonista principal del moment que vivim. 
Foto: Panatheneos.com
Ara, el seu objectiu ha passat a ser el Govern central: sigui per la gestió de la pandèmia, sigui per les fantasmagòriques acusacions contra Podemos.
El fiscal del Tribunal Suprem, Javier Zaragoza, escrivia a La Vanguardia del 24 d’agost un article titulat “El desatino judicial belga”. El diari el va ubicar a la secció “Política”: significatiu. El fiscal, que va jugar un paper essencial en el judici als líders independentistes catalans, desacredita la decisió de la justícia belga de rebutjar l’ordre europea de detenció emesa pel Tribunal Suprem contra l’exconseller de la Generalitat, Lluís Puig. L’article inclou algunes perles: qüestiona al Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Nacions Unides i titlla, sense cap decisió judicial que ho justifiqui, de “cop d’estat” els fets d’octubre de 2017; no és una constatació jurídica, és un qualificatiu estrictament personal i polític. L’escrit del fiscal beu de l’argument que ja es va utilitzar durant el judici del “procés”: el paper del poder judicial com a salvaguarda de les essències i la unitat de l’Estat.
Si en el judici es va afirmar que l’any 2017 l’únic poder que quedava fora de la influència de la Generalitat era, davant la passivitat del Govern del PP, el judicial, a qui, en conseqüència, pertocava actuar, ara, davant l’ofensa i el “despropòsit” perpetrats a Bèlgica, sense que “cap institució espanyola o europea, política o judicial, hagi reaccionat”, el fiscal es veu obligat a entrar en el camp de l’opinió política per defensar les decisions i la dignitat del Tribunal Suprem espanyol.
Curiosament, Zaragoza acusa la justícia belga de “qüestionar la qualitat democràtica del nostre sistema judicial i l’estàndard de respecte als drets humans”. Faria bé d’explicar-li a la també fiscal del Tribunal Suprem i companya seva en el judici als independentistes catalans, Consuelo Madrigal, que en un altre article, publicat el mes de maig al diari El Mundo, titulat “La sociedad cautiva”, qualificava d’antidemocràtica la decisió de prorrogar l’estat d’alarma, arrenglerant-se així amb l’informe presentat pel PP davant el Comissari europeu de Justícia en el qual es qüestionava que a Espanya existís un estat de dret. En què quedem?
Dalt de tot del poder judicial hi trobem Carlos Lesmes, president del Consell General de Poder Judicial i del Tribunal Suprem, que fou director general dins el Ministeri de Justícia en els governs de José María Aznar; també hi juga un paper important Manuel Marchena, magistrat del Tribunal Suprem que va presidir el judici contra els independentistes catalans i candidat a substituir Lesmes, nomenament frustrat de moment a causa del revelador i indiscret missatge d’un senador del PP. Cal aclarir que dins l’estructura judicial hi trobem milers de jutges i jutgesses, magistrats i magistrades i fiscals que exerceixen les seves funcions amb dedicació i aplicant criteris estrictament professionals, malgrat patir, massa sovint, la migradesa dels mitjans de què disposen. Però la incidència de la cúpula del poder judicial és molt elevada.
El fiscal José María Mena explica a “De oficio, fiscal” (Ariel, 2010), un llibre imprescindible per entendre millor el món judicial, que la independència efectiva dels jutges conviu amb “l’existència d’unes estructures de subordinació que alguns anomenen dependència interna. Hi ha superiors jeràrquics amb facultats disciplinàries, hi ha expectatives de promoció professional, ascensos, nomenaments futurs, que depenen dels vots dels components del Consell General del Poder Judicial”. Aquest organisme és qui proposa el nomenament dels magistrats del Tribunal Suprem o dels presidents dels Tribunals Superiors.
Durant l’any 2019, el Consell, tot i trobar-se en funcions, va decidir 47 nomenaments, entre ells dotze jutges del Tribunal Suprem, inclosos dos presidents de Sala. La influència de la dreta en el Consell és més que evident, tant com en el Tribunal Constitucional. I aquí trobem el quid de la qüestió: la cúpula del poder judicial es considera imbuïda de la sacrosanta missió de mantenir i defensar la seva visió conservadora d’Espanya enfront de les febleses o les traïcions dels poders executiu i legislatiu. La separació de poders salta pels aires. Hi ha un poder intocable que es considera per damunt dels altres dos poders i de la mateixa ciutadania. El Consell General del Poder Judicial nega el dret del Govern central a criticar als jutges, però el poder judicial pot criticar (i, si cal, investigar) a la resta de poders; s’auto-situa així en una posició de superioritat, encara que els membres del Govern i del Parlament hagin estat elegits pel vot de milions de persones.
Alguns destacats jutges i fiscals que s’han erigit en defensors de la seva particular visió de la Constitució de 1978 semblen haver oblidat el que diu l’article 117 del text constitucional: “La justícia emana del poble i s’administra en nom del Rei per jutges i magistrats integrants del poder judicial, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei”.
Si la justícia emana del poble, es pot administrar prescindint de la voluntat del poble? Segur que els jutges estan sotmesos únicament a l’imperi de la llei sense cap interferència ideològica o política? El magistrat Carlos González Zorrilla, que lamentablement ens va deixar fa poc més d’un any, criticava en un altre llibre de referència, ¿“Quién controla a los controladores?” ( Editorial Base, 2013), la decisió del Tribunal Constitucional, de setembre de 2013, de considerar que no era causa d’abstenció la militància del seu president en un partit polític, el PP.
L’any 2007, en canvi, el magistrat Pérez Tremps, recusat pels populars, havia estat apartat de la discussió de la sentència de l’Estatut, per haver elaborat un informe per a l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat quan encara no era magistrat molt abans no comencés l’elaboració de l’Estatut. González comentava en relació al capteniment del Tribunal el 2013: “és un cop gairebé decisiu al principi d’imparcialitat i, en conseqüència, al prestigi del màxim intèrpret de la Constitució”.
No per casualitat, l’any 2010, el Tribunal Constitucional s’havia carregat la modesta proposta d’adaptació del poder judicial a l’estat de les autonomies que l’Estatut català preveia i que tant molestava a alguns jutges: ai, si les taules d’alguns restaurants de Madrid parlessin! El doctor Octavio Pérez-Vitoria ens advertia a la Facultat que en Dret tot és opinable, tot és interpretable. Però em permeto afegir que si la interpretació arriba a ser tan esbiaixada que traeix la voluntat del legislador pot caure en la injustícia. Dos exemples entre molts: la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya i la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar als líders independentistes catalans a molts anys de presó.
La pretesa independència de la cúpula del poder judicial i del Tribunal Constitucional no té avui cap credibilitat davant la majoria de la ciutadania: només cal mirar les enquestes. Segons el CIS, l’any 2019, el 50’ 8 per cent de les persones enquestades considerava que el grau d’independència del poder judicial era bastant baix o molt baix; només el 29’ 4 per cent afirmava que era bastant alt o molt alt.
Podem intuir moltes causes: els mecanismes d’elecció d’alguns organismes, la visió sectària dels grups parlamentaris majoritaris en efectuar les propostes dels seus membres, els obsolets sistemes de formació i selecció de jutges i fiscals que afavoreixen una endogàmia persistent… I potser alguna cosa més: José María Mena va ingressar a la carrera fiscal en ple franquisme, l’any 1964 i, arrenglerat amb l’oposició democràtica, va intentar evidenciar les contradiccions de la dictadura.
Carlos González, jutge, magistrat a l’Audiència Provincial de Barcelona entre el 2002 i el 2006, havia estat els anys setanta un destacat líder del moviment estudiantil contrari al franquisme. Les conviccions democràtiques de tots dos estan fora de dubte. Però no tothom té aquests orígens: l’any 1978 no es va procedir a depurar el poder judicial d’elements franquistes.
Mena acaba el seu llibre explicant l’impacte que li va provocar la situació que va viure a l’illa de La Palma l’any 1965 en veure uns treballadors morts en el que es volia fer passar per accident laboral i era un cas clar de delicte d’homicidi imprudent.
A partir d’aquella experiència José María Mena escriu una reflexió final que reprodueixo en castellà per no trair els sentiments de l’autor: “Mis convicciones teóricas, ideales, democráticas, progresistas, antifranquistas se vieron, de repente, golpeadas por un drama cuya percepción sensorial directa no puede salir de los libros. Como de las entrañas, de ese sitio donde dicen que está la conciencia, me subió una desconocida e intensa sensación de tristeza, indignación y autoexigencia. Era un compromiso conmigo mismo no sólo profesional, sino integral, ético, íntimo, mudo, terco, acuciante. Y definitivo”.
El Parlament espanyol i el Govern central, que són els que disposen de les competències per fer-ho, han de posar fil a l’agulla en la reforma urgent i radical del sistema judicial. El ministre de Justícia, el magistrat Juan Carlos Campo, ha de prémer l’accelerador superant qualsevol pressió corporativa. El Congrés de Diputats ha de legislar sense por. I també caldria que es comencés a notar algun efecte derivat del nomenament de Dolores Delgado com a Fiscal General. Però, per damunt de tot, ens caldran molts jutges i jutgesses, magistrats i magistrades i fiscals que vulguin fer seu el compromís del fiscal Mena.
