“La Terra serà el Paradís, pàtria de la Humanitat”
( La Internacional )
A punt de concloure la segona setmana de confinament a conseqüència del COVID19 m’adon que hem tengut molt de temps per fer moltes coses diferents de les que fèiem habitualment.
En el meu cas personal la tragèdia personal del coronavirus s’afegeix a una situació molt més natural i generalitzada, com és l’assimilació de la circumstància de la jubilació en què em trob ja des de fa dos anys llargs i a la qual, amb major o menor fortuna, estava mirant d’adaptar-me. Potser per això, i per la sort afegida de viure a foravila, a prop d’un poble del Llevant de Mallorca relativament allunyat dels grans nuclis urbans i, per això mateix, amb menys probabilitats d’un eventual contagi, la meva adaptació a les restriccions inevitables i imprescindibles del confinament ha estat fins ara bastant suau. Tot i que com els succeeix a tots els qui puguin llegir aquest text, amb la incertesa sobre la durada d’aquest drama universal i els seus ja terribles efectes.
He tengut per tant, com supòs que molts de vosaltres, molt de temps per pensar en allò que ens està passant i en allò que pot succeir en el món dels qui sobrevisquin (sobrevisquem?) a aquest espantós desastre.
Som conscient que aquest temps de restrictiva placidesa que ens aporta el confinament no el gaudeix tothom. Encara que molts altres ja ho hagin dit i escrit, i moltes vegades, no és ociós ni seria just no tenir un record emocionat i agraït per a totes i tots els qui en els serveis sanitaris, els transports, l’alimentació, la seguretat pública i altres serveis essencials s’estan jugant la salut i la vida per protegir les nostres. A tots ells i elles dedic aquestes humils reflexions.
No m’aturaré, per tant, en el desenvolupament d’aquesta crisi, crec que l’única en les vides de qui, com jo mateix, malgrat la nostra edat avançada, no vàrem viure la tragèdia de la guerra civil, de la guerra mundial o les terribles guerres que malauradament segueixen devastant el món avui. I pens de manera particular en la guerra de Síria i en els refugiats que la nostra egoista i apoltronada Europa és incapaç d’acollir. Per ells també hi va un especial record.
Lament, això sí, la trista instrumentalització política que gairebé arreu s’està fent d’aquest tremend drama humà. Com afortunadament no som nacionalista de cap obediència i no tenc més pàtria que el meu poble i la Terra, rebuig especialment l’ostentació patriotera d’uns i els altres, amb uniforme militar o sense. Estic convençut que els nostres Governs, tant estatals com autonòmics i locals, estan fent de veritat tot el que poden, amb mitjans molt escassos, per fer front de la millor manera a aquest terrible desafiament. No dubt de la bona voluntat de ningú, però sí que lament que des de gairebé tots els costats proliferin els retrets i els judicis d’intenció dels uns cap als altres.
Aquesta no és una guerra, i encara que hem d’agrair i aprofitar la contribució, sens dubte molt valuosa, dels membres de les Forces Armades, crec que hauríem d’esforçar-nos a evitar els desplegaments d’uniformes i condecoracions, i els vacus discursos patrioters. Això no és una guerra; això és una pandèmia, i davant aquesta pandèmia tots i totes hem de ser solidaris més enllà de pàtries, banderes, països i continents. Hem de ser conscients que cada vida humana que es perd en aquest drama, i ja són moltíssimes, és una tragèdia per a tot el gènere humà. El virus no coneix fronteres, però els responsables polítics i experts sanitaris sí que coneixen les fronteres dels focus infecciosos més greus de cada país o territori, i els haurien d’aïllar per protegir tant els seus habitants com els de les zones contigües. Pel bé de tothom.
I aquí concloc el meu repàs a la situació actual, reiterant el meu desig, sens dubte àmpliament compartit, que podem sortir d’aquest tràngol com més aviat millor, i amb el mínim de pèrdues de vides humanes. No sols a Mallorca, ni a Espanya, ni a Europa… A tot el món.
I després?
Sense cap dubte hem d’aprendre les lliçons d’aquesta terrible prova, i també les de la menys mortífera però molt nociva crisi econòmica de fa una dècada. La primera lliçó em sembla òbvia. Els qui varen privatitzar la sanitat pública i la varen convertir en un negoci privat; els qui varen retallar la despesa pública en sanitat, educació i serveis socials; els qui es varen finançar il·legalment damunt la corrupció i el malbaratament,… estan totalment desautoritzats, ja que les seves nefastes polítiques ultraliberals i inhumanes de deu anys enrere són darrere la penosa situació amb la qual els nostres sanitaris han de fer front a aquest brutal desafiament.
No crec necessari assenyalar a qui em referesc a Espanya i a Europa; tots ho sabem. Avui mateix veiem om la irresponsabilitat de governants com Boris Johnson o Donald Trump està abocant els seus països al desastre. El capitalisme és el mal, i no el remei. És necessari cercar alternatives humanes i solidàries d’índole econòmica que, tot respectant escrupolosament els Drets Humans i el pluralisme democràtic social i polític, posin l’economia al servei de la societat i els diners al servei de la persona humana -és a dir, tot el contrari del capitalisme.
Però també vull donar la veu d’alerta davant els cants de sirena amb els quals alguns ens volen vendre altres models. I em referesc concretament a Xina, el país on es va originar el virus i que avui pretén donar-nos lliçons sobre com combatre’l, i vendre’ns una falsa “generositat” que oculta desitjos hegemonistes econòmics i polítics.
Un règim totalitari que reprimeix amb brutalitat tota forma de dissidència, que posa la innovació tecnològica al servei de la vigilància absoluta dels individus, que “confina” des de fa ja dos anys a més d’un milió de uigurs musulmans a camps de concentració i que persegueix el designi de dominar econòmicament, militarment i ideològicament Àsia i el món no pot ni ha de ser el nostre model per al futur.
També convendria que aprenguéssim les lliçons sobre una institució tan anacrònica, desigual i rància com és la monarquia. No té cap sentit que les nacions i Estats del segle XXI segueixin confiant la seva direcció, ni tan sols simbòlica, a famílies tancades, egoistes i corruptes. Esmentaré aquí quatre casos de manifesta podridura monàrquica: Aràbia Saudita, Marroc, Tailàndia i Espanya. El món hauria d’arribar a ser qualque dia una República Universal Humana, i per això hem de dotar-nos més prest o més tard de Repúbliques democràtiques als nostres països, tombant les monarquies despòtiques i corruptes que encara subsisteixen. I aquí mateix tenim molta feina!
En una paraula: ni el capitalisme ultraliberal de tall occidental ni les dictadures totalitàries de cap signe no poden ni han de ser el model del món després del virus. No girem la nostra mirada cap a models rancis i desfasats; ni la monarquia, ni el capitalisme, ni l’estalinisme high tech no poden ni han de ser els qui dissenyin el món del futur. Ni tampoc els nacionalismes patrioters de cap signe ni obediència.
Crec en un model universal, en el qual tots els territoris i continents cooperin entre ells per enfrontar-nos junts -TOTES i TOTS junts!- als desafiaments comuns de les epidèmies, el canvi climàtic, la degradació de la terra, la desigualtat social i econòmica, l’opressió i la injustícia Un món lliure de l’egoisme capitalista, però que conservi el preciós llegat de la democràcia, el pluralisme i els drets humans. Un món que reculli el millor del llegat del socialisme marxista, però sense totalitarismes ni dictadures. Un món, en suma, en el qual no hi caben les discriminacions per gènere, raça, idioma, orientació sexual o condició social. Un món sense guerres ni mesquineses… Un món, en suma, que com diu una de les estrofes de La Internacional, esdevengui vertaderament la pàtria de la Humanitat. I més enllà, en la de tots els éssers vius que l’habitam.
