6.2 El repte del lideratge i la comunicació política en temps de crisi

La seva extravagància i el seu estil maldestre l’han convertida, per a bé o per a mal, en una de les estrelles del confinament. Declaracions exagerades, entrepans de calamar a IFEMA, menús de Telepizza, el seu aparthotel, fotos d’estudi amb ulls tristos i llàgrimes de cocodril. Ho ha aconseguit, ja tothom la coneix. Isabel Díaz Ayuso, llicenciada en Periodisme i actual presidenta de la Comunitat de Madrid, és l’excusa perfecta per a encetar una reflexió sobre lideratge polític i comunicació en temps de Covid19.

L’objectiu de l’equip de comunicació d’Ayuso sembla haver-se centrat a mantenir-la al centre mediàtic jugant amb la memòria curta de la gent: donar-la a conèixer creant polèmica, polaritzant amb el contrari i reforçant la unió dels seus, obligats a defensar-la. Una cortina de fum que ens fa centrar l’atenció en els seus posats, les seves ocurrències i declaracions mentre ens fa oblidar episodis qüestionables de la seva gestió, com la dimissió de la directora de Salut Pública o la situació de les residències de persones majors.

Ayuso – que s’ubica, per cert, als antípodes del batle madrileny Almeida en la qüestió comunicativa – ha fet de la controvèrsia, l’histrionisme i la vaguetat en les declaracions la seva senya política. Es tracta d’una estratègia no tan allunyada del que pot parèixer de l’estil de Trump i, en tot cas, arriscada – encara més en plena crisi sanitària. Precisament, els experts en comunicació política coincideixen a apuntar que, en el context actual, són necessaris líders amb missatges empàtics i de calma, decidits a trobar consensos, que no només parlin “als seus”, sinó que també interpel·lin l’oposició amb la voluntat d’arribar a acords.

Es pot dir que, fins a cert punt, l’emergència ha alimentat la política dels gestos, dels símbols i dels personalismes arreu del món. Es tracta d’una resposta previsible i que s’emmarca dins del gir personalista del poder i els populismes a l’alça de l’escenari Pre-Covid19. La pregunta és, resulta eficient? De moment, tot apunta que les reaccions personalistes tendran un baix rendiment per dos motius.

En primer lloc, una de les principals necessitats comunicatives en el context d’una crisi tècnica, com la sanitària, és la credibilitat. L’existència d’una font d’informació creïble, amb experiència i amb capacitat d’oferir dades objectives – en definitiva, un Fernando Simón – és un valor fonamental. Existeix, així, una tendència cap a la revalorització dels experts i del coneixement tècnic, que han de servir de guia per al disseny de les noves polítiques públiques. No són bons temps per al negacionisme científic propi dels líders populistes com Trump, que continua amb el seu tractament d’hidroxicloroquina, o Bolsonaro, per a qui la pandèmia mundial es deu a una simple “gripezinha ou resfriadinho”.

En segon lloc, la crisi del coronavirus ha tornat a ubicar les institucions al centre. La resposta ha sorgit d’un esforç institucional, probablement sense precedents, que ha exigit la coordinació d’institucions, administracions i competències de diferents nivells de govern. Així, les respostes personalistes i els lideratges verticals, elements propis del populisme, semblen anar en direcció contrària a les necessitats comunicatives actuals.

Donant una ullada ràpida a diferents països i amb el marge temporal que ens ofereixen aquests darrers tres mesos de crisi sanitària, poden observar-se diferents estils a l’hora d’encarar la crisi del coronavirus. En primer lloc, el to bèl·lic del president francès Emmanuel Macron amb el seu “Nous sommes en guerre”. Durant la crisi ha aparegut constantment en imatges al costat de l’exèrcit, s’ha referit als hospitals com el “camp de batalla”, ha posat en marxa l’operació militar “Resilience” per combatre la pandèmia i ha centralitzat la gran majoria de missatges en ell mateix, com un gran líder de batalla.

S’han vist, també, lideratges d’estil més pedagògic, com és el cas de Justin Trudeau, primer ministre del Canadà, o el d’Angela Merkel a Alemanya. Tots dos, professor i científica de professió, varen optar per reaccionar prest i oferir, amb sinceritat, explicacions i consells perquè els ciutadans entenguessin el sentit i la importància de romandre confinats.

Finalment, val la pena fer una breu menció als líders que han apostat per estratègies de replegament i s’han immers en lògiques proteccionistes. Per una banda, la incendiària i finalment abandonada aposta de Boris Johnson per la immunitat de grup en el qual sembla, ben a les clares, un intent desesperat per diferenciar-se d’Europa – per allò del “Take Back Control” que tant repetiren els partidaris del Brexit. Per l’altra, el lideratge de Trump, centrat a protegir els Estats Units dels enemics exteriors: el virus xinès – expressió voluntàriament estigmatitzant – i el multilateralisme.

Sigui com sigui, el més probable és que, d’aquí a cinc anys, les cares visibles que gestionen la crisi sanitària d’avui, desapareguin de la primera fila. Només aquells que aconsegueixin un lideratge de caràcter transformacional sobreviuran en el món de la política i, encara que no sigui amb la seva imatge en primera línia, podran garantir la continuïtat dels seus valors. La transformació que s’acosta es manifestarà en àmbits clau com l’economia, la geopolítica o la mateixa relació dels humans amb el medi. Per això, en termes normatius, el lideratge en temps de Covid19 no pot limitar-se a una bona gestió de la urgència d’avui, sinó que hauria d’implicar la visió i la generositat suficient per liderar la transició cap al món de demà.