Escric aquest article abans que el Senat decideixi com aplicar l’article 155 de la constitució espanyola a Catalunya, per tant sense saber com evoluciona la política clarament repressiva dels aparells de l’Estat (Judicatura, executiu i ara legislatiu) iniciada amb les imputacions de membres del govern de la Generalitat que va implementar el 9N, de la Presidenta i mesa del Parlament i de més de 700 Batlles, que continuà el 20 de setembre amb els registres i intervenció de part de les institucions de la Generalitat i fa uns dies amb l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, presidents d’Omnium Cultural i de l’ANC.
Però acabi com acabi aquest nou episodi de repressió de l’estat espanyol contra Catalunya, que es produiex cíclicament a la història, podem dir sense por a equivocar-nos que el règim pots-franquista que apareix amb la constitució del 1978 i es consolida amb la victòria electoral del PSOE el 1982, és la primera víctima d’aquesta confrontació.
Aquest règim se sustenta en dos pilars inamovibles, la Monarquia i la “unidad indisoluble de España”. I amb un instrument polític que ha resultat molt eficaç fins ara, el bipartidisme.
Caldria no oblidar que al referèndum per aprovar la constitució el 6 de desembre del 1978, al País Basc majoritàriament es va votar que no. Però com que la sobirania, segon el sagrat text de la constitució, recau en el “poble espanyol” va quedar clar per tothom que la constitució s’aprovava.
Agradi o no la majoria del Poble Basc mai ha considerat aquesta constitució com seva i la inestabilitat política ha estat la tònica dominant durant aquests darrers 40 anys. Ja sigui utilitzant el terrorisme, que jo consider que mai té justificació possible, o senzillament amb la lluita política la majoria de la ciutadania basca mai s’ha sentit còmoda dins el Règim del 78.
Les coses s’agreugen quan des de Catalunya s’inicia un camí per eixamplar l’autogovern a través d’un estatut perfectament constitucional i després que fos aprovat per un referèndum legal és greument desautoritzat pel Tribunal Constitucional. Queda ja palès que els marges constitucionals espanyols no donen cabuda a les aspiracions sobiranistes de bona part del poble català.
Així mateix durant dècades els distints governs espanyols, tant del PP com del PSOE han estat incapaços de completar totes les competències de l’estatut basc, aprovat legalment pel Parlament Espanyol o per exemple del nostre com les inversions estatutàries, cogestió aeroportuària…
Com no podia ésser d’una altra manera, bona part de la societat i de les institucions catalanes, davant la humiliació que suposa la sentència del Tribunal Constitucional no es rendeixen i segueixen lluitant per les seves reivindicacions sobiranistes.
El Govern de Rajoy no accepta negociar un nou pacte fiscal, ni una llista de problemes que s’havien enquistat durant els anys. Es plateja un referèndum pactat i tampoc s’accepta.
En definitiva tenim una majoria molt important del poble català que vol un referèndum i si aquest no hi cap dins la constitució espanyola, com diuen des dels poders de l’estat, tenim un problema i gros.
Una majoria del poble català es col·loca enfront de la constitució i una part cada cop més important vol caminar cap a la separació de l’estat espanyol.
¿Algú mínimament assenyat pot creure que davant aquest problema l’única solució és imposar mitjançant la repressió l’acceptació del règim constitucional actual, i continuar com si res hagués passat?
¿És tant difícil d’entendre que quan un instrument, en aquest cas una constitució, no concita un consens suficient, no té capacitat d’integrar a tothom, és un instrument inútil, que cal canviar-lo.? Se’m podrà contra-argumentar que té la majoria del poble espanyol, però si no serveix per all País Basc i Catalunya com ho feim? O canviem l’instrument o l’imposem per la força als discrepants.?
