Alguna vegada heu volgut donar la mà a una dona i ella s’ha negat? O, viceversa, heu tingut, com a dona, l’experiència de veure un home que no vos vol donar la mà?
Quan això passa, és molt desagradable per a la persona que estén la ma!
Ja se sap que la religió musulmana prohibeix a qualsevol practicant el donar la mà a una persona que no sigui membre de la seva família, especialment si és del sexe oposat.
Tots els musulmans que desobeeixin aquesta prohibició cometen un pecat. Perquè “Allah no vol que els seus servents transgredeixin les prohibicions de l’Alcorà”.
Per tant, està prohibit apropar-se o tocar qualcú causant sensacions fortes (vers. 20, surat «la llum»). És per això que alguns musulmans es neguen a donar la mà a un home o una dona amb qui poden formar parella. I només ho fan amb els seus germans i / o germanes consanguinis.
D’altra banda, el 99% dels musulmans saben de l’existència d’aquesta norma, però no s’abstenen de incomplir-la, argumentant que és per hàbit que donen la mà a tothom. Hauria de ser un pecat? Les opinions estan dividides sobre la qüestió.
Els Ibadou o l’excepció a la regla.
(del moviment Ibadou Rahman -Associació de Servents de Déu- que rebutja les confraries sufi i les pràctiques animistes)
Són els més estrictes, al carrer les dones es distingeixen per l’ús del vel i els homes per una barba llarga i roba curta.
Alguns, sovint per no frustrar, donen la mà als homes o a les dones perquè troben que no hi ha cap dany en això. Per a ells, és més un signe de respecte que un pecat, perquè la religió musulmana afavoreix les relacions humanes i tot això és “Bid’a”, innovació, que consisteix a afegir a la religió els elements que no existien en el temps del Profeta. l’islam és tolerant, diuen, i la gent tendeix a voler complicar les seves vides.
Donar la mà a qualcú de l’altre sexe no pot disminuir la fe, fa part dels nostres costums, com el petó dels toubabs!
La gent no es cansa de contar històries. Si cadascú havia de complir totes les recomanacions de la religió musulmana, les dones haurien de cobrir-se del cap fins als peus, per tant és paradoxal posar el vel i deixar que apareguin parts dels seus cos i refusar de donar la mà.
La intenció té prioritat sobre l’acte
En la religió musulmana, és la intenció la que és culpable i no l’acte. Si la persona saluda un altre sense mals sentiments, realment no importa. Si és tot el contrari, es greu.
Hi ha algunes persones casades que no prohibeixen a les seves dones a donar la mà als homes,
Per elles la gent ha de saber que no podem aplicar al peu de la lletra la religió musulmana. Donar la mà a l’altre sexe no és un factor determinant. La fe és dins el cor i no en petits gestos innocus.
Hi ha una dimensió religiosa i una dimensió sociocultural. Per la religió, està formalment prohibit, tan per a l’home com per a la dona. Però socio-culturalment, ens hem de saludar sense tenir en compte la religió.
També existeixen els «tiédo» (són nobles cavallers de la corona, qui durant molt de temps han resistit als intents d’islamització, cristianització i de colonització; rebels que constitueixen una forma d’aristocràcia rural) que no volen saber res de tot això.
Al Senegal, no tenim una educació religiosa, tot i que tots els musulmans van a l’escola alcorànica, que no té res a veure amb l’educació religiosa.
Les exigències de Déu 
Alguns predicadors sostenen que tots els musulmans han d’adoptar allò que l’Alcoran els exigeix. El que el profeta Mohamed defineix en tres eixos: comportament, les seves recomanacions i el consentiment.
Per a ells, la prudència ha d’animar qualsevol musulmà perquè el profeta deia “no heu d’apropar-vos a l’adulteri”.
Sempre segons ells, hi ha que frenar tota temptació consistent a donar la mà amb el pretexte de no faltar al respecte. El primer respecte per un musulmà és el respecte cap a Déu fent se seves les prohibicions. Després hi ha les recomanacions del Profeta.
A més de les sancions evocades el dia de la resurrecció, aquests predicadors precisen que el simple fet de dir “Assalamou alaykoum”, que significa que la pau sigui amb vosaltres, basta per saludar-se, sense que ningú tingui necessitat de donar la mà a l’altre. La salutació dels musulmans ens és dictada pel profeta que la va rebre d’Al·là. Abans del naixement de l’islam, els nostres avantpassats no es donaven la mà i les dones s’agenollaven.
Alguns escrits divulgats sobre el tema expliquen que quatre grans imams de les quatre escoles jurídiques sunnites (el sunnisme és el corrent majoritari de l’Islam, el 90% dels musulmans són sunnites i sovint s’acosten a una visió ortodoxa de l’islam), són tots unànimes en la prohibició i es basen en molts dels hadiths (comunicacions orals del Profeta Mahoma i, per extensió, una col·lecció que inclou totes les tradicions relacionades amb els actes i paraules de Mahoma i els seus companys).
En un altre nivell, Altres islamòlegs coneguts també han plantejat el debat recolzant-se en el mateix hadith, per contradir aquesta interpretació. Per a ells, no hi ha cap vers a l’Alcorà que prohibeixi explícitament a una dona donar la mà a un home o viceversa.
Per tant, veurem els hadiths (a la Sunnah).
Aquests hadiths es poden classificar en tres categories:
1. Els hadiths que prohibeixen als musulmans saludar a la gent del llibre (La gent del Llibre o ahl al-kitâb són aquells als quals, segons l’Alcora, han rebut els missatges divins a través d’un llibre revelat a un profeta).
Aquí un exemple d’un hadíth a Sahih Muslim (deixeble del profeta) narrat per Abu Hourayra (deixeble del profeta): el missatger de Déu va dir:
“No saludeu els jueus i els cristians abans que vos saludin. I quan els trobeu a les carreteres, obligau-los a passar per la part més estreta “.
Per a ells, aquest hadith no es refereix explícitament a l’encaixada de mans sinó que forma part d’una sèrie de hadiths que s’han escrit contra la gent del llibre i que també s’interpreta com a font de prohibició de donar la mà als jueus i als cristians com a mínim. I més enllà de l’encaixada de mans, conviden els musulmans a pensar una mica sobre les implicacions que aquests hadiths podrien tenir en la vida dels creients …
2. Els hadiths informats pel profeta que mai va tocar una dona “estrangera”. Quan les dones es presentaven a prestar-li jurament, no els donava la mà com ho feia amb els homes.
Aquí hi ha dos exemples de hadiths que van en aquesta direcció:
L‘esposa del profeta Aisha va dir: El Missatger d’Al·là només requeria a les dones el que Al·là havia ordenat; la mà del Profeta mai no havia tocat la d’una dona; només registrava el seu jurament d’adscripció i els deia: “ho he acceptat“.
3. El famós hadith informat per Al Tabarani (deixeble del profeta) i autentificat per Al Albani (deixeble del profeta):
El missatger de Déu va dir: “És millor que es posi una agulla de ferro al cap d’un de vosaltres que “tocar” una dona que no és “la seva” …
Mantenen el debat obert i conviden a les persones que no volen donar la mà als altres a conèixer, com a mínim, el motiu pel qual ho fan, en comptes de replegar-se en discursos estèrils com “Estic aplicant la meva religió “, “Jo faig el que Déu m’ha demanat de fer “, etc., i deixar de fer el ridícul i de manipular a la gent honesta.
Si estam informats, som més lliures i solem prendre les decisions correctes. No donar la mà als seus similars, segurament no és una bona decisió.
L’encaixada de mans entre home i dona és lícita i les persones que es neguen a donar la mà al sexe oposat mai no han llegit cap dels hadiths que evoquen el tema i, estúpidament, apliquen el que alguns imams muftis (un sunní musulmà que és un intèrpret del dret musulmà, que, suposadament, té l’autoritat d’emetre opinions legals, anomenades fatwas) han legislat.
No obstant això, el fet que el Profeta feia o no feia alguna cosa no implica que es tractés d’un mandat per part d’ell o de Déu. A les hores, per què adoptar aquest comportament si això era una especificitat del Profeta?
