El propvinent 29 d’octubre farà 40 anys que els mallorquins i mallorquines omplirem per primera vegada a la història la Plaça Major de Palma reivindicant un Estatut d’Autonomia que, com va quedar palès amb el manifest que va llegir Josep Ma Llompart, volíem que no fos una mera descentralització administrativa sinó l’assumpció de determinades quotes de poder polític. Un estatut d’autonomia que garantís institucions polítiques pròpies elegides per la ciutadania de les Illes i que responguessin davant aquesta. Així també constava al text del Pacte autonòmic signat a la Fundació Dragan per tots els partits polítics de les Illes excepte Alianza Popular. 
Després de les primeres eleccions del juny del 1977 es constituí l’Assemblea de Parlamentaris amb tots els membres electes i presidida per Jeroni Albertí que va aconseguir introduir a la Constitució del 1978 el concepte d’insularitat i el reconeixement dels Consells insulars i Cabildos canaris com a instruments de poder polític, que va permetre suprimir la Diputació provincial i a les eleccions municipals de 1979 a més dels Ajuntaments s’elegiren democràticament els Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa, que constituïren un provisional Consell General Interinsular. En definitiva les Illes pogueren gaudir d’una estructura política pre-autonòmica, elegida democràticament, abans de tenir un Estatut d’autonomia.
Lamentablement perdérem la batalla de la via ràpida de l’article 151 de la Constitució per la tramitació de l’Estatut i acaba essent un dels tres darrers que s’aprovaren a l’estat espanyol, conjuntament amb la Rioja i per més inri el partit que guanyà les primeres eleccions autonòmiques i li correspongué gestionar la recentment inaugurada autonomia fou precisament l’únic que no signà el pacte autonòmic i en conseqüència que no creia amb l’autonomia, ni tan sols havia donat suport a la Constitució Espanyola del 1978, el PP.
És evident que la nostra autonomia comença amb mal peu. Hegemonitzada per la dreta conservadora i espanyolista i amb una força molt petita de l’esquerra nacional. Però òbviament obre una nova etapa històrica que a l’hora de fer-ne una avaluació té llums i ombres. Aquestes hi hauria de situar-les amb la forma de governar clientelar, caciquil i corrupta que han caracteritzat al PP i UM i que ha marcat a la nostra societat. I el corsé que sempre ha suposat la preponderància dels interessos de l’estat per sobre la nostra autonomia, fet que ha dificultat la solució de molts dels problemes que afectaven la ciutadania de les Illes.
Però si parlem de llums, el més evident és el que suposa la proximitat del poder a la ciutadania. No hi ha el més mínim dubte que els menorquins, eivissencs i formenterers valoren positivament l’existència dels Consells insulars i no es poden ni imaginar que suposaria dependre exclusivament i directa del govern de Madrid passant per un Governador Civil a Mallorca.
Però solament per posar alguns exemples, sense autonomia seria difícil imaginar-se les polítiques de normalització del català i de defensa de la nostra cultura que s’han implementat en aquests anys. Així com les distintes lleis i normatives de defensa del territori aprovades i implementades, el desenvolupament de serveis públics tants socials com de transports i/o altres i per descomptat les polítiques de suport als municipis que han suposat seriosos beneficis pels ciutadans i ciutadanes.
Sense oblidar les lluites que la nostra societat civil ha protagonitzat en defensa de la llengua catalana i la nostra cultura, del nostre territori i dels interessos dels treballadors i treballadores.
No és possible entendre la llei de normalització lingüística o la derogació del TIL, la llei d’espais naturals i la salvació de la picota urbanitzadora de molts d’indrets emblemàtics de la nostra geografia o la figura dels fixos discontinus, per posar sols alguns exemples, sense el protagonisme de la lluita del poble i de les organitzacions de la societat civil organitzada.
Però especialment amb l’entrada del nou mil·lenni comencen a quedar paleses les febleses de la nostra autonomia per cobrir les moltes mancances i necessitats de la ciutadania illenca. La concessió d’unes competències tan sensibles pels ciutadans com educació i sanitat pèssimament dotades, comença a despertar les alarmes, sobretot si es partia d’un sistema de finançament molt injust per a les nostres Illes.
Igualment l’actitud bel·ligerant del Govern de Madrid contra el primer Pacte de Progrés en polítiques com l’ecotaxa, el tren o les millores pels fixos discontinus per posar alguns exemples.
I l’arribada de la crisi confirma l’agressió de l’estat cap a les comunitats autònomes i els municipis, culpabilitzant-los del deute públic, que era responsabilitat fonamental seva i de la gran banca.
La crisi és la coartada perfecta per aplicar retallades a l’estat del benestar que coincideixen en les polítiques que gestionen les autonomies. I obrir una ofensiva recentralitzadora sense precedents en els darrers quaranta anys amb l’objectiu de buidar encara més de competències a les comunitats autònomes per via de lleis i decrets, en moltes ocasions entrant directament en contradicció amb els mateixos estatuts d’autonomia. I utilitzant el Tribunal Constitucional per suspendre infinitat de lleis dels parlaments autonòmics.
Ara tenim un Estatut d’Autonomia que ja no suposa una esperança de futur sinó més bé no ens atorga les eines de poder necessàries per aplicar les polítiques que considerem útils pels ciutadans i ciutadanes de Mallorca.
A més a més, seguim patint un model de finançament profundament injust, un capítol d’inversions de l’estat cada cop més minso, als darrers pressuposts estatals del 2017 tornen a baixar les inversions per la nostra comunitat, un REIB que no acaba d’arribar, un fort deute històric i una balança fiscal clarament desfavorable en relació a la Unió Europea.
Si a més està pràcticament acceptat per molts de sectors econòmics i socials que ens cal un canvi de model econòmic, més just socialment i més sostenible com ho podem fer sense finançament per desenvolupar les polítiques socials, d’educació i de sanitat. O si no tenim capacitat de decisió sobre els nostres ports i aeroports, o les costes o la nostra mediterrània. No podem canviar el model energètic i apostar per energies renovables si depèn de la legislació estatal. Ni podem defensar els nostres treballadors de la temporalitat, l’estacionalitat i la precarietat si no controlem la Inspecció de treball ni la legislació laboral.
En definitiva l’autonomia que conquistàrem després de la dictadura franquista i que jugà un paper en el seu moment s’ha convertit amb un instrument insuficient pel servei del nostre poble. Cada cop s’assembla manco a una autonomia política que empodera a la ciutadania de les Illes i més a una mera descentralització administrativa. Cada cop estem més prop d’una simple província.
Per una Mallorca i unes illes més socials, més sostenibles i més cultes cal fer el bot de l’autonomia a la plena sobirania
