Com veiem a l’article anterior a L’altra mirada -núm. 67- l’autonomia fou una esperança de futur per molts de ciutadans de les nostres Illes que veien com moltes de les seves reivindicacions es duien a bon port. Lamentablement passades unes primeres dècades la generalització de la corrupció amb la qual el PP i UM embruta les nostres institucions i les actituds cada cop més centralistes de part de l’Estat van frustrant aquestes esperances i l’Autonomia per a molts de ciutadans passa a ser d’una esperança a una eina insuficient.
Comencen a quedar paleses les debilitats de la nostra autonomia amb l’arribada d’unes competències tan sensibles pels ciutadans com educació i sanitat, pèssimament dotades, així com l’actitud bel·ligerant del Govern Central contra el primer Pacte de Progrés utilitzant tots els instruments de poder al seu abast per dificultar o impedir les reivindicacions o les polítiques executades pel Govern Autònom com l’ecotaxa, el tren o les millores pels fixos discontinus per posar alguns exemples.
I l’arribada de la crisi confirma l’agressió de l’Estat vers les comunitats autònomes i els municipis, culpabilitzant-los del deute públic, que era responsabilitat fonamental seva i aplicant retallades a les polítiques de l’estat del benestar molt sensibles a l’opinió pública i que coincideixen en les competències que gestionen les autonomies.
La crisi és la coartada perfecta per aplicar mesures recentralitzadores que tenen com a objectiu buidar encara més de competències a les comunitats autònomes per via de lleis i decrets, en moltes ocasions entrant directament en contradicció amb els mateixos estatuts d’autonomia. Passem d’una etapa que moltes veus dins l’Estat espanyol propugnaven eixamplar les autonomies pel camí de l’ampliació de les seves competències a la més absoluta defensa de la recentralització, una ofensiva recentralitzadora per part del Govern espanyol sense precedents en els darrers quaranta anys.
Des d’aleshores les decisions del Govern de Rajoy que estan afectant negativament a les nostres Illes no fan més que incrementar-se. La darrera ha estat la prohibició de dur a terme el tancament d’Es Murterar que havia decidit el nostre Govern. Era la gota que fa vessar el tassó. No basten tots els entrebancs legals de l’Estat per desenvolupar les energies renovables, que ara calia mantenir oberta contra la voluntat del Govern, una de les centrals elèctriques més contaminants de la Unió Europea.
Així com el fet que la mesa del Parlament estatal, controlada per PP i Ciudadanos, impedeixi que es pugui debatre en el plenari l’aplicació de la tarifa plana pels vols entre Illes i d’aquestes amb la península, contemplada al REIB i la prohibició de fer perforacions petrolíferes a les nostres costes. Tenint en compte que les dues són iniciatives legislatives aprovades per unanimitat al Parlament de les Illes.
El menyspreu cap al nostre Parlament és palès si veiem que totes les lleis aprovades tenen un avís d’inconstitucionalitat del Govern de Rajoy i tres ja han arribat al Tribunal Constitucional, la de Comerç de l’època de Bauçà, la d’impacte ambiental, que el tribunal ja ha dictaminat declarar quatre articles anti-constitucionals i la de la festa de toros.
Per no parlar de l’abusiu control que exerceix el Ministeri d’Hisenda a través del FLA condicionant políticament els préstecs, com per exemple a complir una despesa important a les indústries farmacèutiques. I sobretot a través de la Llei Montoro que impedeix als Ajuntaments determinades despeses que duen a l’absurd que els nostres Ajuntaments tenguin més de quatre-cents milions d’euros de superàvit que no poden gastar ni en serveis socials, ni cultura, ni esport…O que no puguin fer contractacions de personal que són absolutament necessàries per funcionar.
Si a això afegim que seguim patint un finançament profundament injust, un capítol d’inversions de l’Estat cada cop més minso, un REB que ni arriba ni se l’espera, un fort deute històric i una balança fiscal clarament desfavorable en relació a la Unió Europea queda palès que tenim un Estatut d’Autonomia que no ens atorga les eines necessàries per aplicar les polítiques que considerem útils pels ciutadans i ciutadanes de Mallorca.
Sense un finançament just no podem aplicar polítiques socials, educatives i sanitàries satisfactòries pels nostres ciutadans. Sense la gestió de ports i aeropostal no es pot afrontar seriosament una millora del model turístic i econòmic. Sense capacitat legislativa no podem impulsar decididament un canvi de model energètic basat en les renovables o defensar els nostres treballadors de la temporalitat, l’estacionalitat i la precarietat si a més no controlem la inspecció de treball.
Si volem una Mallorca més justa socialment i més sostenible hem de ser capaços d’aixecar una gran majoria social que surti al carrer a lluitar per un millor finançament i a defensar i ampliar el nostre autogovern, com estan fent al País Valencià i altres indrets de l’Estat. Avui en dia més justícia social i més defensa del nostre territori i medi ambient suposa més sobirania.
