Permeteu-me fer un joc de paraules amb el títol de la novel·la de Jane Austen – una obra romàntica, en els dos sentits de la paraula: escrita a inicis del segle XIX, i de temàtica amorosa- per a enfocar el repte de les migracions, que fa anys va omplint portades a tots els mitjans de comunicació (Open Arms, CIEs, tanca de Ceuta, mur de Trump, etc.) i ha esdevingut un dels punts de conflicte polític i social més importants en l’àmbit global.
Tot i l’actualitat, el tema de les migracions humanes ha estat una constant de la història humana. De fet, la nostra espècie – els Sapiens – és el tipus d’homínid dominant gràcies al fet que els nostres pares i mares originaris varen decidir un dia abandonar la sabana de l’Est d’Àfrica, per culpa de la sequera, l’abundància de lleons i hienes o la falta d’aliments, i emprendre un camí cap a terres més adequades, sempre més enfora, amb l’esperança de trobar millors oportunitats per ells mateixos i pels seus descendents. I des d’aquesta primera colonització – assimilant o eliminant, encara no està clar, a la resta d’humans no sapiens– la migració no s’ha aturat, en forma de descobriment de nous espais, la cooperació pacífica amb altres grups o mitjançant la invasió violenta, l’annexió de territori i l’aplicació de neteges ètniques.
La nostra illa és testimoni de l’arribada de diferents tongades de població. Hi ha un cert consens entre arqueòlegs en el fet que els primers immigrants arribaren a Mallorca entorn del IV mil·lenni abans de la nostra era (ANE). La segona onada es va donar amb la conquesta romana al 123 ANE, quan el cònsol Quint Cecili Metel Baleàric va ‘repoblar’ Mallorca i Menorca amb 4.000 veterans, i les seves famílies, de les guerres a Hispània. Posteriorment, ja al 902 de la nostra Era, arribaren els clans àrabs i amazics del nord d’Àfrica amb la dominació islàmica, que es repartiren el territori i substituïren o assimilaren la població originària, totalment romanitzada. Però la gran onada migratòria es produeix amb la conquesta del Rei en Jaume el 1229, amb el consegüent repoblament i colonització per part de catalans i occitans, que desplaçà cap a l’exili o l’esclavatge la major part de la població musulmana, que, amb tot el dret, es consideraven com els autèntics mallorquins.
Caldrà esperar fins a la segona meitat del segle XX per a trobar una nova gran arribada, en forma d’immigrants d’origen majoritàriament espanyol, però també del nord d’Europa, atrets per la indústria turística. Una onada que continua en marxa el dia d’avui, amb l’arribada d’iberoamericans, magrebins, europeus del nord i de l’est i, en molta menor mesura, asiàtics i subsaharians.
L’altra cara de la moneda està en les onades emigratòries dels mallorquins i mallorquines que, per la fam, la violència o la cerca d’un futur millor decidiren abandonar l’illa per a trobar altres terres. A part de l’exili musulmà del 1229, hi ha la fugida dels jueus, després de la destrucció del call de Palma el 1391 i, finalment, amb l’expulsió de la Corona d’Aragó de 1492. Això no obstant, l’etapa migratòria més gran es va donar al segle XIX i primera meitat del XX cap a Sud-amèrica, especialment Cuba, Puerto Rico, Argentina, i França.
És increïble com la gent ha oblidat tan ràpidament com la població mallorquina ha passat, fins a temps molt recents, només una o dues generacions enllà, de ser una terra d’emigrants que, com sempre, fugien de la fam, la injustícia i la violència, o la manca d’oportunitats per a gaudir d’una vida digna, per a esdevenir refugi de gent que fugia de la seva terra exactament per les mateixes causes.
https://itsallaboutculture.com/wp-content/uploads/2014/01/World_Migrations_since_1500.jpg
I en tots i cadascun dels episodis històrics de migracions massives, a Mallorca o a qualsevol lloc del món, l’arribada dels nous habitants ha provocat canvis profunds, alguns positius i d’altres negatius, al territori d’acollida i, especialment, entre la població que s’autodefinia com a originària.
Un primer impacte es troba en l’organització social i econòmica autòctona, en aspectes jurídics com els canvis en la propietat dels mitjans econòmics, l’aplicació de noves tecnologies i tècniques, l’establiment, o la ruptura de llaços comercials exteriors, o la subordinació jurídica de la població preexistent. Però també en els elements estrictament culturals com la llengua, la religió o el sentit d’identitat que els nous pobladors porten i que acaben imposant-se, o convivint en difícil equilibri, sobre les que ja eren majoritàries al territori.
Un altre impacte, gens menyspreable, es produeix sobre el propi territori i el medi natural, perquè, tret d’episodis de neteja ètnica, l’arribada de població no provoca el desplaçament dels habitants originaris, sinó una major càrrega humana, amb el que suposa de consum dels recursos naturals: aigua, espai agrícola, superfície forestal, reducció de la fauna i flora autòctones.
Però, sense dubte, l’impacte més gran és el psicològic. Tant és si es tracta d’una ocupació violenta com un assentament progressiu i pacífic, els autòctons reaccionen sempre amb hostilitat davant la pèrdua del que consideren el ‘seu’ espai vital, la ‘seva’ comunitat, del que l’identifica com un ‘nosaltres’ enfront dels estranys, dels ’altres’. I la resposta, invariablement, passa per les actituds bessones de l’orgull i el prejudici.
L’orgull es manifesta com una exaltació del que es considera propi i definidor. Poden ser elements ben visibles com la llengua, la religió o el color de la pell. Però també identificadors més quotidians com la gastronomia, la vestimenta, la música o les relacions familiars. Un orgull que destaca la necessitat de valorar ‘lo nostro’ davant la por que sigui substituït pel referent que aporten els nous habitants. Un perill que pot ser absolutament real -la conquesta de 1229 va suposar la desaparició total de les llengües, religió i cultura dels àrabs i amazics que habitaven Mallorca des de feia tres segles– o totalment fictici –l’arribada massiva d’immigrants magrebins no ha suposat la desaparició del cristianisme a França– però que es dóna per segur i absolutament vinculat amb els ‘forasters’.
Si l’orgull exalta ‘lo nostro’, la conseqüència lògica és el prejudici cap a tot el que suposa o identifica els nous arribats, com un primer pas de cara a menysprear i rebutjar els mateixos immigrants. En els casos extrems, aquest odi aboca a la solució definitiva per a defensar ‘lo nostro’: eliminant si cal, físicament, els immigrants; impedint que n’arribin de nous, i obligant als que ja hi són a integrar-se plenament, és a dir, a deixar de ser ‘estrangers’. Una política que s’aplica tant als que acaben d’arribar com a qui fa segles que hi és però no s’ha integrat a la identitat majoritària, com els jueus o els gitanos, per exemple.
Aquesta base psicològica de por i rebuig al migrant ha servit com a força electoral a la ultradreta que als diferents països del món i que els permet governar i imposar altres parts del seu ideari que no serien, sense la pantalla de l’odi a l’estranger, acceptades pels seus votants.
Es pot objectar que no cal una migració perquè una idea o tècnica nova sigui rebutjada o menyspreada en comparació a les que es consideren ‘nostres’. Però si suposen una millora per a l’estament social majoritari, s’acaba imposant sense dificultats en un temps extraordinàriament ràpid. Fins i tot, l’assumpció d’aquestes novetats pot suposar una ampliació del concepte ‘nosaltres’. Com a exemple, l’adopció generalitzada del Halloween, que ha substituït la significació del dia de Tots Sants, és definitòria de la cultura dita ‘occidental’, superant els límits tradicionals estatals, culturals i, també, els religiosos.
Seguirem parlant…
https://coas.missouri.edu/event/black-migrations-symposium
