A un article anterior feia referència als impactes que l’arribada de nous habitants provoquen sobre el territori d’acollida i, especialment, sobre la població preexistent.Per una part, els canvis en l’estructura econòmica i jurídica de la societat d’arribada, amb canvis de la propietat dels mitjans econòmics o l’entrada de noves tecnologies. Per altra banda, també s’han de considerar les repercussions sobre el medi natural, amb la càrrega que suposa l’arribada massiva d’immigrants, que, a més del consum més gran de recursos naturals, sovint suposa l’arribada de flora i fauna que desplaça les autòctones.
Però l’impacte més gran es dóna en la psicologia col·lectiva de la població preexistent, en el sentiment de grup i la sensació, real o imaginària, d’atac i pèrdua d’aquesta identitat comunitària amb l’arribada de persones nouvingudes d’altres territoris i cultures. La reacció d’una part de la població preexistent consisteix a sobrevalorar el que identifiquen com a ‘nostre’ i en menysprear el que arribi de fora, fins i tot si, a curt o a llarg termini, serà positiu i esdevindrà un element d’identitat. Són l’orgull i el prejudici que donaven títol a l’article anterior.
Però aquestes actituds, fomentades pels interessos de qui vol mantenir l’statu quo previ a l’arribada de migrants, amaguen unes quantes paradoxes, convenientment silenciades.
Per una banda, la població preexistent considera que ha estat al territori «des de sempre», obviant que és en si mateixa el resultat de la integració, forçada o voluntària, de diverses onades migratòries. És molt difícil definir qui és mallorquí «de soca-rel»: qui pot remuntar la seva història familiar cinc – o deu, o vint- generacions enrere vivint a Mallorca? En qualsevol cas, en algun moment de la seva història familiar hi haurà un antecessor immigrant que, en arribar, va patir el menyspreu pel seu origen estranger.
Per altre costat, que un territori sigui receptor o emissor de migrants només és fruit d’una conjuntura històrica. A Mallorca, fa només dues generacions, érem terra d’emigrants a Amèrica del Sud o a França. Gent que, com els que ara vénen del Magreb o de l’Àfrica subsahariana, estaven disposats a tot per a poder sobreviure i fer arribar uns minsos ingressos a les famílies que havien deixat al poble d’origen. Ser avui una terra d’acollida no garanteix que en un futur, pròxim o llunyà, no sigui novament una terra d’emigrants. De fet, avui mateix, una part del jovent més preparat es mou cap a diferents parts d’Europa cercant condicions professionals més favorables que les que troben a una terra a la qualel mercat laboral juvenil està centrat en treballs precaris i mal pagats.
També cal recordar que, tret d’invasions amb substitució de població, els immigrants esdevenen els sectors més desfavorits i laboralment més precaris de la societat d’arribada. Però les següents onades d’immigrants s’incorporen a treballs de pitjor qualitat que els anteriors, precaritzant més el mercat laboral i arrossegant a la baixa als immigrats que havien començat a integrar-se. A partir d’aquí, es produeix un rebuig des dels que han arribat fa poc als que acaben tot just d’arribar.
Només des de la consciència d’aquests mecanismes perversos es pot lluitar contra els mals que provoca l’actitud de rebuig a la immigració. Davant l’orgull i el prejudici, cal oposar l’empatia i l’esperança.
L’empatia amb l’altre, entendre que avui som nosaltres qui acollim, però demà pot ser a l’inrevés. Comprendre que els immigrants han deixat moltes coses enrere, sovint arriscant fins la vida, només per voler una vida millor en un entorn en pau o amb millors perspectives econòmiques. I qui no ho faria si sap que la seva vida o la de la seva família està en perill?
Entendre l’altre suposa també aprendre del que pugui aportar enriquint la nostra vivència i les nostres tradicions que, com totes, són vives i han d’entrar en contacte amb altres per a evolucionar i renovar-se. Què hi ha més mallorquí que un trempó, o un tumbet? Doncs no existirien si no fos perquè algú va aprendre a Amèrica a cultivar i cuinar les tomàtigues, els pebres i les patates.
L’empatia fa més fàcil la convivència, permetent que l’altre se senti part d’una comunitat que, en lloc de trobar-se tancada i a la defensiva, accepta les innovacions i adopta les que considera més positives.
Però l’empatia hi va més enllà quan permet entendre que l’esperança de l’immigrant de trobar una vida millor en la societat d’acollida suposa que també s’esforçarà a formar-ne part i millorar la comunitat de la qual vol formar part. Davant les reaccions de por i rebuig, que només generen més por i més rebuig, cal afrontar obertura i esperança per a assolir una vida millor per nosaltres i per les generacions que vendran.
