6.1

Els descontents amb el papa Francesc

Els responsables de l’Altra Mirada em demanen una reflexió sobre “els entrebancs (persones, institucions) que barren el camí de renovació evangèlica del papa Francesc”.

Intentaré respondre amb poques paraules, així com ho veig jo ara, dient que a l’Església sempre hi ha hagut dues tendències pendulars, semblants a les tendències que hi ha a la Societat, anomenades “de dretes i d’esquerres” o “conservadors i progressistes”, encara que els continguts que determinen les tendències que hi ha a l’Església i a la Societat no siguin els mateixos.

Ja des del principi, com ho conta el llibre dels Fets dels Apòstols, hi havia els judeo-cristians (conservadors?) que volien exigir que tots els seguidors de Jesús es fessin circumcidar, perquè Jesús havia estat un jueu circumcís. Hi havia uns altres cristians (renovadors?) que eren partidaris d’admetre els incircumcisos sense obligar-los a la circumcisió. L’Assemblea de Jerusalem va donar la raó als renovadors, però amb algunes restriccions per acontentar els conservadors.

En el segle IV hi havia per una part els monofisites (conservadors?) que veien en Jesús el Déu-fet-home, i per altra part hi havia els arrians i els nestorians (renovadors?) que veien en Jesús l’home-fet-Déu. Els primers Concilis (Nicea, Constantinoble, Efes i Calcedònia) formularen el dogma del misteri de la Santíssima Trinitat, que defineix que en Déu hi ha tres persones distintes (el Pare, el Fill i l’Esperit), i que en el Fill, que és Jesús, hi ha dues naturaleses (la divina i la humana). En teoria era un empat entre les dues tendències, però en realitat va ser una lleugera victòria dels monofisites, perquè es va definir que la persona de Jesús no era humana, sinó divina.

No seguiré contant de quina manera aquestes dues tendències s’han anat manifestant al llarg de la història de l’Església. Sí que diré que l’Església com a institució ha estat sempre conservadora, no des del principi precisament, però sí ja des del segle IV quan, d’haver estat una secta jueva perseguida, va passar a ser la religió oficial de l’Imperi romà. Entenguem-ho bé: quan dic que l’Església ha estat sempre conservadora, no em referesc que fos conservadora dels valors evangèlics, ni conservadora de les actituds de Jesús, sinó conservadora de la seva nova situació de poder, del seu patrimoni creixent i del seu elevat “statu quo” social.

També en honor de la veritat històrica s’ha de dir que sempre de tant en tant hi ha hagut dins l’Església el contrapès de rebrots de renovació, o de retorn a la senzillesa i als valors evangèlics dels orígens, però aquests rebrots amb el pas del temps han acabat o domesticats dins el conjunt o han hagut de sortir de la institució.

Actualment en línies generals jo descriuria les dues tendències de l’Església de la manera següent (sé que és una descripció simplista i incompleta): La visió conservadora és més descendent o vertical, més propensa a creure en l’acció directa de Déu sobre el món, en els miracles i en la providència, en les cerimònies i els rituals, més inclinada a pensar que, com més ens separem del món, més ens podrem acostar a Déu… Per contra la visió renovadora és més ascendent o horitzontal, més confiada en la responsabilitat humana, desmitificadora dels miracles i de la providència, poc complidora de la lletra de la llei, més identificada amb un Jesús humà que va viure com un de tants enmig del seu poble…

Durant els segles passats la tendència renovadora de l’Església demanava una reforma de la seva doctrina teològica, bíblica, moral, social i litúrgica per a adaptar-se als avanços de la ciència i per assumir els canvis de mentalitat dels països desenvolupats amb l’entrada de les democràcies i amb la formulació i acceptació creixent dels drets humans. Així, el Concili Vaticà II, celebrat durant els anys 1962-1965, va ser com una primera entrada d’aire renovador dins una estructura tradicionalment tancada i conservadora.

I després del Concili Vaticà II l’Església catòlica està dividida en diferents grups:

-Hi ha una bona part de cristians que s’han anat distanciant de l’Església oficial, o perquè no estan d’acord amb ella, o perquè ja no se senten creients, o perquè es confessen creients però no “practicants”.

-Entre els qui es consideren fidels, hi ha un grup de conservadors extremistes que no accepten el Concili Vaticà II, perquè pensen que va ser un error històric.

-Hi ha un segon grup de conservadors (més moderats) que consideren el Concili Vaticà II com un simple “punt d’arribada”, és a dir com una concessió feta de cara a la galeria, perquè no quedava més remei per a no perdre una part de la clientela descontenta influenciada pel modernisme. Per a tots aquests la fidelitat al Concili consisteix a aturar-se on es va aturar el Concili, a no donar cap passa més enllà de les que va concedir el Concili.

-Hi ha finalment el grup dels renovadors (uns de més moderats i uns altres de més extremistes) que consideren el Concili Vaticà II no com un punt d’arribada, sinó com un “punt de partida”, tímid però vàlid, és a dir com un primer intent de tornar a enganxar l’Església al tren de la història, al tren que ja havia perdut, perquè no se’n torni a desenganxar mai més i pugui fer el seu camí al costat de la Societat, amb la missió d’il·luminar-la amb la seva llum específica de l’Evangeli.

I el papa Francesc, tot i esser un papa només tímidament renovador, ha romput la tradició dels seus antecessors conservadors. Però, ben mirat, no ha fet altra cosa que assumir com a pròpies algunes de les orientacions sortides del Concili Vaticà II. Però el papa Francesc, per fidelitat al Concili, no vol dirigir l’Església ell tot sol com a autoritat suprema, sinó que vol tenir en compte un dels principis redescoberts pel Concili, que és la col·legialitat episcopal, és a dir governar l’Església amb el conjunt de la jerarquia que són els bisbes. I un dels entrebancs amb què es troba és l’estructura fèrria tradicionalment conservadora de la Cúria romana del Vaticà dirigida pels cardenals.

Tot i això, un dels principals recursos que té cada papa de torn en les seves mans per a poder dur endavant el seu programa de govern és l’elecció dels bisbes i dels cardenals, com també l’assignació de les seves responsabilitats. I per això necessita temps i uns informadors que li siguin lleials.

Segons la constitució jeràrquica de l’Església els bisbes són bisbes tota la vida i són ells els qui tenen veu i vot en els Concilis ecumènics, que són els òrgans per a poder modificar les directrius fonamentals de l’Església. És a dir que mentre la majoria de bisbes no sigui de la corda del papa Francesc, el futur de la renovació de l’Església no està garantit.

Per la seva part, els cardenals que no hagin sobrepassat els 80 anys són a la mort del papa els electors del seu successor. És a dir que mentre la majoria dels cardenals electors del futur papa no sigui de la mateixa tendència del papa Francesc, el futur de la renovació de l’Església es troba en perill.

Per acabar i respondre a la petició que m’ha fet l’Altra Mirada, vos diré que els descontents amb el papa Francesc són les persones i les institucions més conservadores, que són les que desitjarien un recanvi ràpid del papa Francesc per a poder mantenir en el futur la mateixa estructura conservadora de l’Església actual, mentre que els renovadors desitgen una llarga vida al papa Francesc, perquè pugui continuar elegint bisbes i cardenals de la seva corda i així puguin somiar un futur renovador per a l’Església.

Intentaré respondre amb poques paraules, així com ho veig jo ara, dient que a l’Església sempre hi ha hagut dues tendències pendulars, semblants a les tendències que hi ha a la Societat, anomenades “de dretes i d’esquerres” o “conservadors i progressistes”, encara que els continguts que determinen les tendències que hi ha a l’Església i a la Societat no siguin els mateixos.

Ja des del principi, com ho conta el llibre dels Fets dels Apòstols, hi havia els judeo-cristians (conservadors?) que volien exigir que tots els seguidors de Jesús es fessin circumcidar, perquè Jesús havia estat un jueu circumcís. Hi havia uns altres cristians (renovadors?) que eren partidaris d’admetre els incircumcisos sense obligar-los a la circumcisió. L’Assemblea de Jerusalem va donar la raó als renovadors, però amb algunes restriccions per acontentar els conservadors.

En el segle IV hi havia per una part els monofisites (conservadors?) que veien en Jesús el Déu-fet-home, i per altra part hi havia els arrians i els nestorians (renovadors?) que veien en Jesús l’home-fet-Déu. Els primers Concilis (Nicea, Constantinoble, Efes i Calcedònia) formularen el dogma del misteri de la Santíssima Trinitat, que defineix que en Déu hi ha tres persones distintes (el Pare, el Fill i l’Esperit), i que en el Fill, que és Jesús, hi ha dues naturaleses (la divina i la humana). En teoria era un empat entre les dues tendències, però en realitat va ser una lleugera victòria dels monofisites, perquè es va definir que la persona de Jesús no era humana, sinó divina.

No seguiré contant de quina manera aquestes dues tendències s’han anat manifestant al llarg de la història de l’Església. Sí que diré que l’Església com a institució ha estat sempre conservadora, no des del principi precisament, però sí ja des del segle IV quan, d’haver estat una secta jueva perseguida, va passar a ser la religió oficial de l’Imperi romà. Entenguem-ho bé: quan dic que l’Església ha estat sempre conservadora, no em referesc que fos conservadora dels valors evangèlics, ni conservadora de les actituds de Jesús, sinó conservadora de la seva nova situació de poder, del seu patrimoni creixent i del seu elevat “statu quo” social.

També en honor de la veritat històrica s’ha de dir que sempre de tant en tant hi ha hagut dins l’Església el contrapès de rebrots de renovació, o de retorn a la senzillesa i als valors evangèlics dels orígens, però aquests rebrots amb el pas del temps han acabat o domesticats dins el conjunt o han hagut de sortir de la institució.

Actualment en línies generals jo descriuria les dues tendències de l’Església de la manera següent (sé que és una descripció simplista i incompleta): La visió conservadora és més descendent o vertical, més propensa a creure en l’acció directa de Déu sobre el món, en els miracles i en la providència, en les cerimònies i els rituals, més inclinada a pensar que, com més ens separem del món, més ens podrem acostar a Déu… Per contra la visió renovadora és més ascendent o horitzontal, més confiada en la responsabilitat humana, desmitificadora dels miracles i de la providència, poc complidora de la lletra de la llei, més identificada amb un Jesús humà que va viure com un de tants enmig del seu poble…

Durant els segles passats la tendència renovadora de l’Església demanava una reforma de la seva doctrina teològica, bíblica, moral, social i litúrgica per a adaptar-se als avanços de la ciència i per assumir els canvis de mentalitat dels països desenvolupats amb l’entrada de les democràcies i amb la formulació i acceptació creixent dels drets humans. Així, el Concili Vaticà II, celebrat durant els anys 1962-1965, va ser com una primera entrada d’aire renovador dins una estructura tradicionalment tancada i conservadora.

I després del Concili Vaticà II l’Església catòlica està dividida en diferents grups:

-Hi ha una bona part de cristians que s’han anat distanciant de l’Església oficial, o perquè no estan d’acord amb ella, o perquè ja no se senten creients, o perquè es confessen creients però no “practicants”.

-Entre els qui es consideren fidels, hi ha un grup de conservadors extremistes que no accepten el Concili Vaticà II, perquè pensen que va ser un error històric.

-Hi ha un segon grup de conservadors (més moderats) que consideren el Concili Vaticà II com un simple “punt d’arribada”, és a dir com una concessió feta de cara a la galeria, perquè no quedava més remei per a no perdre una part de la clientela descontenta influenciada pel modernisme. Per a tots aquests la fidelitat al Concili consisteix a aturar-se on es va aturar el Concili, a no donar cap passa més enllà de les que va concedir el Concili.

-Hi ha finalment el grup dels renovadors (uns de més moderats i uns altres de més extremistes) que consideren el Concili Vaticà II no com un punt d’arribada, sinó com un “punt de partida”, tímid però vàlid, és a dir com un primer intent de tornar a enganxar l’Església al tren de la història, al tren que ja havia perdut, perquè no se’n torni a desenganxar mai més i pugui fer el seu camí al costat de la Societat, amb la missió d’il·luminar-la amb la seva llum específica de l’Evangeli.

I el papa Francesc, tot i esser un papa només tímidament renovador, ha romput la tradició dels seus antecessors conservadors. Però, ben mirat, no ha fet altra cosa que assumir com a pròpies algunes de les orientacions sortides del Concili Vaticà II. Però el papa Francesc, per fidelitat al Concili, no vol dirigir l’Església ell tot sol com a autoritat suprema, sinó que vol tenir en compte un dels principis redescoberts pel Concili, que és la col·legialitat episcopal, és a dir governar l’Església amb el conjunt de la jerarquia que són els bisbes. I un dels entrebancs amb què es troba és l’estructura fèrria tradicionalment conservadora de la Cúria romana del Vaticà dirigida pels cardenals.

Tot i això, un dels principals recursos que té cada papa de torn en les seves mans per a poder dur endavant el seu programa de govern és l’elecció dels bisbes i dels cardenals, com també l’assignació de les seves responsabilitats. I per això necessita temps i uns informadors que li siguin lleials.

Segons la constitució jeràrquica de l’Església els bisbes són bisbes tota la vida i són ells els qui tenen veu i vot en els Concilis ecumènics, que són els òrgans per a poder modificar les directrius fonamentals de l’Església. És a dir que mentre la majoria de bisbes no sigui de la corda del papa Francesc, el futur de la renovació de l’Església no està garantit.

Per la seva part, els cardenals que no hagin sobrepassat els 80 anys són a la mort del papa els electors del seu successor. És a dir que mentre la majoria dels cardenals electors del futur papa no sigui de la mateixa tendència del papa Francesc, el futur de la renovació de l’Església es troba en perill.

Per acabar i respondre a la petició que m’ha fet l’Altra Mirada, vos diré que els descontents amb el papa Francesc són les persones i les institucions més conservadores, que són les que desitjarien un recanvi ràpid del papa Francesc per a poder mantenir en el futur la mateixa estructura conservadora de l’Església actual, mentre que els renovadors desitgen una llarga vida al papa Francesc, perquè pugui continuar elegint bisbes i cardenals de la seva corda i així puguin somiar un futur renovador per a l’Església.