6.1 Sínode de bisbes de l’Amazònia i accés d’homes casats al sacerdoci

Sota la llum de la història i de la teologia cal una revisió profunda dels ministeris eclesiàstics. Els diaques o “servidors” foren els primers que aparegueren al segle primer. Els sacerdots o “preveres” provenen del consell d’ancians dels rituals jueus i la seva adscripció a l’actual ritual cristià és del final del segle segon o inicis del tercer. Els bisbes o “administradors” a l’inici actuaren sempre conjuntament, mai individualment, i sempre supeditats a les decisions de la seva “església” o assemblea. El Primer Concili del Laterà, al segle XII, imposà el celibat als clergues per motius econòmics: evitar que els béns eclesiàstics passessin als hereus fills de capellans, però fins al segle XVI, al Concili de Trento, el celibat dels sacerdots d’occident no fou clarament legislat.

Ara els bisbes d’Alemanya obren un nou període de revisió de la situació actual de l’Església i el mes de desembre començaran també un sínode que durarà dos anys. La gent catòlica alemanya els exigeix adequar-se al temps i a la cultura d’avui. A França hi ha un fort moviment contestatari que reivindica el rol de batejats i batejades incloent laics i clergues. (Vegeu la Conférence Catholique des Baptisé-e-s Francophones).I a l’Estat espanyol, com actua l’Església? Què diuen els seus bisbes? Davant del consumisme i capitalisme ferotges, com es coneix i practica avui a Mallorca a l’Evangeli? Hem de reconèixer que “Tot allò que un dia canvià, avui també pot canviar”.

Vivim un temps decisiu, una nova època, i calen canvis radicals per assegurar la pervivència humana a la Terra. L’Església catòlica —i tota altra organització religiosa— si no vol morir, no li queda altre remei que fugir de l’anacronisme, viure el moment present i adequar-se al llenguatge i a les necessitats urgents d’avui. Té una eina antiga massa poc utilitzada: conèixer bé les vivències de la gent de la Bíblia i posar descaradament en pràctica les fites clares de l’evangeli de Jesús de Natzaret, proclamat i viscut per les primeres generacions cristianes. La greu crisi actual pot provocar un renaixement nou i engrescador del cristianisme, o bé fer-lo quedar com a record del passat.

Avui encara és gran la influència mundial de l’Església Catòlica en l’àmbit religiós, com també ho és a escala social i política; per això, cal una “altra mirada” al recent esdeveniment del passat mes d’octubre viscut a Roma, referit específicament a la situació dels catòlics a l’Amazònia, regió immensa de set milions de quilòmetres quadrats que pertany a nou països d’Amèrica Llatina i d’importància capital per a la conservació ecològica del nostre planeta.

Durant vint-i-dos dies es reuniren i discutiren cent vuitanta-un bisbes, acompanyats d’assessors experts entre els quals hi havia una trentena de dones. Aquestes, malgrat la participació activa, no tingueren opció a votar, tot i que algunes conclusions es referiren directament a creients femenines. També resulta anecdòtic el lloc escollit per celebrar la reunió del sínode de bisbes; no fou un lloc de l’Amazònia (Recordi’s que l’any 2009 a Belém, ciutat a la vora del riu Amazones, es va fer el vuitè Fòrum Social Mundial, que reuní milers de persones). A Roma, situada en un distant continent d’Amèrica, s’hi traslladaren expressament més de tres-centes persones convocades a l’assemblea de bisbes.

Els mitjans d’informació han tramès quasi únicament tres temes discutits i aprovats: 1) possibilitar l’accés al sacerdoci a homes casats, b) valorar el treball de les dones dins l’Església i 3) estudiar la incorporació femenina com a diaconesses, grau immediatament inferior al sacerdoci. Cal dir que la temàtica de la trobada fou molt més ampla i que el document final amb el flamant títol “Amazònia: nous camins per a l’Església i per a una ecologia integral” inclou cinc capítols amb cent vint punts que demanen nous camins de “conversió integral”, “conversió pastoral”, “conversió cultural”, “conversió ecològica”, i “conversió sinodal”.

En aquesta darrera “conversió” són demanats nous ministeris que inclourien el sacerdoci per a homes casats, la valoració del treball de les dones i el seu possible servei diaconal. El document està ple de belles paraules i bones intencions; ara bé, la teoria no serveix per a res si no és posada en pràctica. Aquests últims anys ja se celebraren altres sínodes (de la família, de la joventut) i no es veuen efectes pràctics de la seva eficàcia; a Occident cada dia és més gran el nombre de persones que s’allunyen de l’Església catòlica; basta veure arreu la minsa assistència d’assistents als temples catòlics.

Cal dir que el sínode no té cap valor real. Tot el que va aprovar ha de ser necessàriament acceptat pel papa, el qual prepara un decret que segurament sortirà aquest Nadal de 2019. Hi ha veus que diuen que la veu papal serà fins i tot més progressista que el conjunt expressat pels bisbes; el papa Francesc hi té la darrera i definitiva paraula. Així es constata que l’Església Catòlica és completament jeràrquica i que oficialment tot depèn del seu cap.

En aquest sínode s’ha tractat sobre la situació religiosa, social i ecològica de la gran regió amazònica que inclou uns cinc milions de catòlics. Allí hi ha una gran manca de capellans i es veu convenient ordenar homes casats per a aquesta missió. Ara bé, idèntica situació arriba igualment a molts altres indrets del món on els capellans són cada dia més vells i escassos, molts seminaris tancaren portes i des de fa cinquanta anys cent mil preveres han deixat d’exercir com a sacerdots. Ara s’ha vist, com a solució del problema, ordenar sacerdots també homes casats, però no dones, com fan moltes altres Esglésies cristianes no catòliques.