6.1 Precariat (i identitat nacional)

Segons diverses enquestes, com per exemple el baròmetre postelectoral del CIS del 2015, i del 2019 els votants mallorquinistes són joves, de classe mitjana, amb estudis superiors, en bona part catalanoparlants i de la Part Forana. Algú diria que partits com MÉS o El Pi tenen problemes per arribar a nínxols de votants importants, com l’empresariat hoteler; els castellanoparlants o els nouvinguts… i en general, amb els sectors de la classe treballadora més humils. Sobre aquests darrers, vull fer alguna reflexió.

Ara m’atrevesc a posar un concepte damunt la taula, un element que podria ser un pont amb aquestes comunitats –i dic un, no el més important ni tampoc potser el més clau: “el precariat”.
Ara fa uns anys, quan estava realitzant una recerca sobre el sentiment d’identitat col·lectiva a Mallorca, alguns peninsulars entrevistats em digueren que quan varen aterrar a l’illa als anys 60 el seu món era l’hotel. En aquell context, els únics “mallorquins” amb els que es relacionaven –entesos com els catalanoparlants- eren els amos i, en alguns casos, els caps de recepció, ningú més.

Com sentir-se identificat amb un país on els “nadius” eren qui et feien treballar 10 o 12 hores diàries per uns salaris baixíssims?, em deien. Els mateixos entrevistats afirmaven que la situació era ben diferent a Catalunya: allà hi havia obrers, teixit industrial, i a les fàbriques, els catalanoparlants hi eren presents. El país era la terra dels amos, però també d’una part dels seus companys de feina, dels seus amics. Així justificaven perquè el castellanoparlant immigrant s’acabava integrant a Catalunya, mentre que a Mallorca, no.

Òbviament, això és una simplificació. En cas d’haver-se donat d’aquesta forma, el català hauria desaparegut de Mallorca. Els meus entrevistats obvien d’altres elements que jugaren (i juguen!) com a eines d’unió del país. Em referesc a factors com la simple interacció entre persones als barris i als pobles, a l’associacionisme divers i més recentment, a l’escola en català, per dir-ne els més importants.

Només així es pot entendre com, amb unes condicions demogràfiques, polítiques i socials tan adverses, bona part dels mallorquins hem arribat a grans consensos socials entorn del paper fonamental de la llengua catalana així com a interioritzar la importància del seu ensenyament i la seva protecció. Recordem que l’any 2013 100.000 persones sortiren al carrer defensant aquests valors contra el TIL i la dreta espanyola més rància.

Sigui com sigui, aquestes converses amb els immigrants que arribarem als anys 60 em feren pensar que, entre els mallorquins “de soca-arrel” i els “nouvinguts” existien als inicis del “boom turístic”, ara fa més de cinquanta anys, unes diferències de classe importants… algunes potser, encara hi són presents.

I això que suposava? Que “mallorquins” i “forasters” tenien problemes materials objectivament diferents, que feia difícil que es vehiculessin mitjançant partits polítics similars. Què podia tenir en comú un petit pagès de l’interior de la Mallorca rural, que vivim d’esquena al turisme, amb un treballador peninsular que vivia i treballava a un hotel de la costa? I encara més: què tenia en comú un treballador de classe baixa amb el seu cap, catalanoparlant i botifarra?

Aquesta és una idea que se’m corrobora en part quan llegesc els estudis demoscòpics sobre el perfil del votant mallorquinista avui, però també quan veig les diferències de suport per municipis a la independència de Catalunya. Així, una part del país, hi viu d’esquena a ell.

Aquí em ve al cap, com ja he dit al títol de l’article, el terme “Precariat”. Guy Standing va teoritzar sobre aquesta nova classe social l’any 2014. Per saber sobre ella, no fa falta anar més enfora, Viquipèdia la defineix molt bé: “En sociologia i economia, el precariat és una classe social formada per persones que pateixen de precarietat, una condició de l’existència sense previsibilitat o de seguretat, el que afecta el benestar material i/o psicològic (…)

L’aparició d’aquesta classe ha estat atribuït al fiançament del capitalisme neoliberal.” Potser és un terme post-modern i que no triomfarà, però defineix molt bé la situació en la qual ens trobem gran part dels illencs, majoritàriament joves, avui en dia. El “precariat” afecta a tothom: gent amb, i sense estudis, especialitzats en qualsevol de les branques productives, i de qualsevol origen i llengua, i aquests darrers dos punts són molt importants. Perquè el fet que aquesta nova classe social sigui un element trans-indentitari, ens iguala a tots (per baix): així, “nous” i “antics” mallorquins comparteixen, avui, mateix país, i el que és més important: mateixos problemes de classe.

Correspon, doncs, al mallorquinisme, ser capaç de vehicular aquests anhels en una mateixa proposta política.