Mai l’autocomplaença ha estat una bona eina per analitzar i resoldre les coses. I a vegades, sense adonar-nos, ens passa a l’esquerra quan creiem que les nostres argumentacions vessen de raó, són irrefutables, i per tant, s’imposen per si mateixes per la força de l’evidència.
Malauradament les coses a la història no funcionen d’aquesta manera. Els corrents d’opinió, la construcció del sentit comú de la gent, la conformació d’accions col·lectives, sempre tenen un component de motivació emocional, de justificació primària, de sensacions intuïtives, que al mateix temps han d’agafar una cobertura de discurs racional, i acaben consolidant un discurs amb una lògica i una coherència pròpies. Al final, en la societat de les classes socials, la classe dominant és aquella que aconsegueix que la societat s’articuli sota uns principis morals i de regles de convivència, que s’apropin més als seus interessos de conveniència.
El discurs de VOX, s’alinea amb els de Trump, Bolsonaro, Aznar, Salvini, Le Pen, Urban…no tant en la reivindicació formal del feixisme del segle XX, com en la interpretació sui generis dels principis de llibertat, igualtat i fraternitat. Fins ara, i simplificant, el debat recent entre les dretes i les esquerres sobre el contingut del concepte de democràcia, després de dues sagnants guerres mundials, era que mentre les dretes i les esquerres coincidien en el substancial de les formes polítiques liberals, diferien en l’abast de què haurien de ser els conceptes d’igualtat i fraternitat. La pluralitat social era un fet objectiu, la contradicció d’interessos una evidència, articular una forma civilitzada de convivència, una conscient necessitat. Sobre aquests principis s’estructura un camp de joc mútuament acceptat, sobre com establir la disputa del poder i la dinàmica del debat polític.
Aznar i la FAES primer, i ara VOX, són el component espanyol de l’ofensiva ideològica neocon per trencar les actuals regles de joc de la democràcia liberal. I ho fan des de la disputa del sentit comú i dels valors hegemònics que articulen la convivència de la societat. La base de la seva nova construcció és apropiar-se del concepte d’igualtat per donar-li un contingut d’uniformització. Entendre la fraternitat com l’element que cohesiona aquesta societat uniformitzada. Agafar la llibertat com un element de defensa d’aquesta societat uniformitzada enfront de l’enemic extern que no ha de tenir el privilegi de poder utilitzar-la. Pretenen que els estats actuals s’han de regir per aquests principis malgrat porti a la confrontació frontal dintre la seva pròpia societat. I pel que fa als resultats electorals que obtenen, es demostra que ja han aconseguit una bretxa ideològica prou important en el sentit comú de les societats occidentals.
El discurs de VOX té sempre un denominador comú de verbalisme igualitari que agafa la música d’un discurs d’esquerres antisistema, amb una lletra de contingut profundament reaccionari, i amb un embolcall de transversalitat que es ven com a defensor de l’interès general, enfront dels diferents particularismes de l’«esquerra progre» i dels «nacionalismes». No hi ha violència de gènere, és violència intrafamiliar. Tots els espanyols són iguals, les autonomies creen ciutadans insolidaris i privilegiats.
Reivindiquen l’estat-nació espanyol com la frontera defensora enfront dels atacs exteriors de les polítiques liberals de la Unió Europea. Volen abanderar la reconciliació nacional amb l’oblit de la guerra civil, mentre els defensors de la memòria històrica tornen a reproduir la divisió entre els espanyols. El poble senzill té raó, les elits intel·lectuals manipulen, tal com passa amb el canvi climàtic. «L’esquerra progre» posa imposts abusius, ells posaran els mínims imprescindibles. Les polítiques de protecció de les minories són «chiringuitos», ells són els valedors dels drets universals de tots.
El catolicisme és l’element estructural de la cohesió de la nació espanyola, els immigrants són un perill per aquesta cohesió. La tauromàquia és el símbol unificador de la cultura espanyola, els abolicionistes uns desgraciats indocumentats. Sols hi ha una manera de ser espanyol, els que no ho siguin com ells, són antiespanyols. Els antiespanyols que volen imposar els seus criteris no tenen dret a la democràcia, han de ser il·legalitzats.
Aquest discurs falsament igualitari, groller, simple, aconsegueix per la seva senzillesa, una eficaç interpretació global del món, enfront de les cada vegada més complexes situacions per entendre’l. Dona una sedant seguretat enfront de les incerteses no compreses. Ofereix solucions aparentment fàcils i ràpides, enfront de la paràlisi i complicacions dels governants tradicionals i de les situacions polítiques estancades.
El que realment ens hauria de preocupar és perquè aquest discurs ha obert una bretxa important en el sentit comú de la gent, com es reflecteix en les xarxes socials i en les votacions. I en conseqüència, si des de l’esquerra i les forces democràtiques, estam tenint la millor estratègia per a combatre’l. Particularment no sé com respondre aquesta qüestió. En qualsevol cas, crec que el primer que cal fer és no menysprear ni ridiculitzar el que suposa aquest discurs. Més que una política d’aïllament polític, que podria tenir sentit en un estat embrionari de VOX, crec que cal una articulada i argumentada ofensiva de disputa ideològica i cultural sobre els valors i la gestió de la democràcia en una societat complexa com la nostra.
Com crear un conjunt de raons, emocions, de treballs compartits amb comunitats plurals que, des de la pràctica de les mobilitzacions democràtiques, trenquin la closca hermètica d’aquesta nova societat uniformitzada i uniformitzadora, que aquesta dreta involucionista està construint com un tumor nociu dintre del cos de l’actual marc constitucional, i que pot acabar amb la nostra concepció del que suposa la convivència democràtica.
