6.1 L’esquerra i el Minotaure

Jaume Vicens Vives va utilitzar la metàfora del personatge mitològic del Minotaure per explicar com, de fet, els catalans havien restat lluny del poder durant segles. “El poder és la pau i la guerra, la revolució i la reforma, la justícia i la injustícia, el mal i el bé comú”. El Minotaure és una realitat quotidiana que cal saber manejar. La relació entre el govern central i el progressisme illenc té moltes similituds amb el Minotaure de Vicens Vives.

Les Illes Balears, en els termes en què es defineix la política espanyola, no existeixen. Representem únicament el 2.3% de la població i menys de l’1% del territori nacional. Triem des de 1977 una desena de diputats i senadors a Corts que han estat sempre fills dels grans partits estatals i en comptades excepcions som notícia en una Espanya on sembla que la “política” neix, creix i es reprodueix en els grans centres de poder de Madrid, Barcelona i el País Basc.

Malgrat que l’any 2001, la renda per càpita de les Illes era la més elevada de l’Estat i l’esperança de vida una de les més longeves, era una societat dividida, un 16.5% de població sota el llindar de la pobresa, avui és un 25%. La màgia del turisme, que genera una entrada fàcil de divises estrangeres a Espanya, té una doble cara: sous per sota de la mitjana estatal, alta estacionalitat i precarietat, alta sinistralitat laboral, problemes d’habitatge, recursos públics insuficients per a una demanda en creixement i una manca de correlació entre benestar de la població i creixement turístic. D’aquesta forma, tal com diu Murray, el 20% de les llars més riques acumula 6 vegades més renda que el 20% de les llars més pobres. Així, vivim a unes illes on en termes monetaris, els iots de luxe són el primer producte d’importació, però som la tercera Comunitat Autònoma que aplica més deficientment la Llei de Dependència.

En paral·lel, i de forma independent –malgrat que els sectors més espanyolistes vulguin enllaçar-ho tot- hi ha el problema del finançament i la vertebració territorial d’Espanya. L’anomenada Espanya buidada (que reivindica millores per al món rural), o les campanyes per a un finançament just al País Valencià o les Illes Balears, en serien exemples de la necessitat de donar resposta a les demandes dels territoris perifèrics de l’Estat. Recordem, si més no, que les Illes Balears tenen un dèficit fiscal situat entorn del 14%.

Davant aquestes desigualtats estructurals, els progressistes de les Illes que no tenen el cap i el cor a Madrid, es troben en una espècie d’atzucac a l’hora de resoldre els problemes específics de les Illes. Per un costat, el sobiranisme polític és l’opció que, en el món de les idees, defensarien millor els interessos dels ciutadans de les Illes Balears a Madrid, com que no tenen cap lligam a partits o interessos estatals… però el fet és que de contesa en contesa electoral, els illencs no donen el seu vot a aquestes opcions quan es presenten a les eleccions al Congrés i el Senat.

De fet, si un dia un partit mallorquinista arribés a tenir representació a les Corts, aquesta seria sempre testimonial (1, 2, 3, 4… diputats en els somnis més humits del nacionalisme). És a dir, només podria aspirar a arrabassar alguna regalia del govern central o a influir en la cosa pública de Madrid, però mai a formar part del govern o intentar canvia estructuralment el poder central.

Per altre costat, aquella part del progressisme illenc que vehicula les seves reivindicacions mitjançant partits i organitzacions estatals, no es troben en una situació millor. El fet de participar dins organitzacions amb representació a Madrid i amb capacitat de governar l’Estat permet a aquestes persones un fil directe amb el poder central, però sempre de forma molt precària, aconseguint minsos resultats, i a vegades, de rampellada perquè un diputat o altre nacionalista de Canàries o Catalunya aconsegueix una victòria que també ens beneficia als illencs. Arribam a tal paradoxa, que moltes vegades ens sortim beneficiats d’una mesura o l’altra impulsada dels nacionalistes canaris o catalans de dretes, que no tant per l’acció dels nostres representants.

Així el progressisme illenc es troba en un cul de sac. Els polítics illencs són incapaços de tocar el poder real quan es tracta de resoldre els problemes i especificitats de Mallorca. És, com ja comentàvem, la metàfora del Minotaure. L’Estat són els altres. L’Estat és, d’alguna manera, una cosa aliena a la idiosincràsia pròpia mallorquina, especialment d’esquerres. Aquest és el nostre drama.