6.1 La gestió de la diversitat

La gran assignatura pendent de MÉS per Mallorca

MÉS neix com una formació política sobiranista que considera Mallorca el seu subjecte polític per què té una història, cultura i llengua pròpia, però també perquè la insularitat és una senya d’identitat i aspira a un món millor des d’una Mallorca millor. Que posa l’accent no tant en allò que som o hem estat, sinó en allò que volem esser. Que vincula la lluita per la sobirania plena a la millora efectiva de les condicions de vida, al progrés i a la sostenibilitat. Que aposta per un patriotisme social i republicà.

La seva constitució representà un bot quantitatiu i qualitatiu d’allò que fins aleshores representava el nacionalisme d’esquerres. Fou la suma, dins un mateix projecte polític, del PSM, la màxima representació des de la seva fundació del nacionalisme d’esquerres, que amb audàcia i generositat liderà la construcció de MÉS. D’Iniciativaverds, que sumava la tradició dels Verds i d’una part de l’esquerra mallorquina que va lluitar a la clandestinitat contra el franquisme i dins Esquerra Unida durant anys posteriors. I d’agrupacions polítiques municipalistes de distints pobles.

MÉS ha sabut situar el sobiranisme com a punt de trobada entre el nacionalisme d’esquerres, el republicanisme, l’ecologisme polític i el feminisme i sap fer bandera de la pluralitat interna i Una pluralitat que a mesura que MÉS es faci més fort i més arrelat a la societat s’anirà incrementant. Perquè actualment la pluralitat no és una excepció, és la norma. Respon a la mateixa pluralitat de la societat.

I ha estat capaç de construir un projecte polític que a pesar dels entrebancs patits i les moltes mancances que encara té, ara com ara, és imprescindible per avançar cap a una Mallorca igualitària, ecològicament sostenible i sobirana. Però per seguir endavant cal que aprovi l’assignatura de gestió de la diversitat. No es pot ser un partit que aspiri a majories socials si no s’aprèn a gestionar la diversitat.

Això obliga a considerar la pluralitat com quelcom positiu, com un valor i mai un entrebanc. Per tant és vital mantenir la seva aposta fundacional per un projecte transversal, inclusiu i amb vocació de majories, com ho estan fent aquests darrers anys, forces amigues com ERC o EHBildu.

Que a ningú se l’ocorri cercar l’enemic dins les nostres pròpies files. Tots lluitem per una Mallorca i un món millor i ens podem equivocar i ens hem de corregir els errors però amb un profund respecte i orgull d’allò que som i pel que lluitem. Caldria que els militants de l’esquerra sobiranista no oblidéssim mai que lluitar per una Mallorca sobirana, justa, feminista i ecològica, contra els poderosos té molt de mèrit. I que tots els que ho fan mereixen el nostre respecte.

Per gestionar bé la pluralitat cal que els militants ens coneguem, parlem, confrontem idees mirant-nos als ulls i mai ens conformem amb el whatssap o les xarxes socials. Sabem que no pensem el mateix sobre moltes coses però també sabem o hauríem de saber que hem d’aconseguir el consens per un objectiu superior. La unitat no és uniformitat, però per la bona salut del projecte fan falta les dues.

Per això és vital trobar espais propis pel debat. Com poden ser les assemblees locals, que han de saber tenir una agenda de debat que no contempli solament el treball municipal. O les sectorials, instruments imprescindibles per l’aportació programàtica. O quan calgui, reunions comarcals o senzillament les trobades entre companys. Cal desterrar la idea que trobar-se per debatre punts de desacord polític o per comentar quins dirigents o candidats ens convenen més és una “conspiració”. Mai serà negatiu parlar molt i entre molts.

I això no entra en contradicció amb què una formació política que faci bandera dels valors republicans, laics i sobiranistes no es pot permetre cap dèficit democràtic en el seu funcionament. L’apoderament de la militància ha de ser una premissa imprescindible i irrenunciable per pura coherència amb els seus principis.

Però perquè la democràcia sigui plena calen algunes premisses prèvies. En primer lloc la més amplia participació possible de la militància en la presa de decisions. I també és necessari que els militants tinguin tota la informació per prendre les decisions i que hagin pogut formar-se la seva opinió d’acord ambl debat polític entre uns i altres.

La presa de decisions democràtiques requereixen un procés previ de maduració. D’un debat obert i franc entre companyes que gaudeixen de la informació necessària que s’escoltin i tinguin com un objectiu important, trobar punts en comú.

Decidir, per posar un exemple, amb quina coalició electoral s’ha de presentar MÉS, a una assemblea a la qual assisteixi un centenar d’afiliats sense informació prèvia, sense haver discutit aquest tema abans i que tenen dos o tres minuts per argumentar les seves opinions té molt poc de democràtic. Aquesta pràctica s’assembla més a una democràcia formal que real.

Les assemblees, els referèndums, les primàries sempre haurien de ser la darrera estació d’un procés de debat que no cerqui en primera instància la confrontació sinó la recerca del consens.

El risc de fracàs més greu que té una formació política i l’esquerra sobiranista no és una excepció, és la divisió interna i la ruptura. La història està plena d’organitzacions que han quedat pel camí per aquesta causa.

I per cert els nostres enemics, la dreta neofeixista i espanyolista, ho sap i una de les seves tàctiques preferides per destruir-nos és provocar les nostres divisions. Estic ben convençut que això que dic no és “una novel·la de conspiracions” sinó un fet real i molt quotidià. Solament per això hauríem de fer el contrari.

No oblidem mai que la unitat del partit és un requisit imprescindible per continuar endavant

i abans de dur endavant determinats plantejaments que comporten confrontació convé pensar-ho molt bé