6.1   La cruïlla de l’esquerra

Per què al món figures com Trump, Le Pen, Salvini, Bolsonaro o a casa nostra, Santiago Abascal, estan a l’alça?

El geògraf i periodista Christophe Guilluy planteja una hipòtesi prou interessant per explicar-ho. En tots aquests casos els votants diuen No! A la combinació d’austeritat, lliure comerç i precarietat laboral… i aposten per unes opcions polítiques que, si bé no plantegen cap alternativa al liberalisme econòmic, sí que impugnen a la totalitat les formes liberals del sistema democràtic.

D’aquesta forma aquest autor considera que les classes dominants, impulsores de la globalització, han destruït els seus vincles de lideratge moral de les comunitats nacionals. Els perdedors d’aquest procés –classes populars, però també una part de les elits locals- han quedat en part impermeabilitzades, als discursos i influències dels poders fàctics del país, que han prioritzat els seus interessos transnacionals (a casa nostra, serien els hotels del Carib, per exemple). Així, Guilluy entén que les expressions del populisme –tot i diferir en ideologia i objectius- no són fruit de la irracionalitat, sinó l’expressió d’uns processos econòmics i socials de fons, que cerquen refusar la globalització gran-empresarial, el neoliberalisme i l’establishment polític que el legitima. I de fet, malgrat que les opcions d’extrema dreta no plantegen superar el neoliberalisme econòmic, sí que sacsegen els pilars del neoliberalisme polític, amb les seves actituds desacomplexades i fins i tot barroeres, sent l’antítesi de les formes políticament correctes dins una democràcia representativa.

Si això és cert, existeix una autèntica picabaralla entre les elits mundials, que es debaten entre el localisme i la globalització. Només a partir d’aquest prisma podem entendre la virulència dels mass media contra figures com Trump o Salvini, parvenus dins la primera línia política mundial. En aquest nou panorama de lluita entre les elits que es genera… on és l’esquerra?

Els valors tradicionals de l’esquerra estan en crisi,(i dir això no és cap novetat). Als anys noranta, amb la caiguda de la Unió Soviètica, l’espai progressista hagué de reestructurar-se davant un sacrosant lliure mercat que pareixia incontestable. La des-regularització dels mercats financers, les privatitzacions, el desenvolupament tecnològic i l’ascens de les economies emergents a Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica, varen forçar tot aquest procés de redefinició ideològica. Formacions com el PSOE o el PS Francès adoptaren polítiques econòmiques connivents amb el liberalisme i favorables a la reducció del paper redistributiu de l’Estat. Eren els anys dels Chicago boys, de Reagan als EUA i Thatcher al Regne Unit… i de la Perestroika russa. Era “La fi de la història”, com anunciava Francis Fukuyama. Era la fi de les Utopies.

En aquest difícil context, la socialdemocràcia i la seva esquerra hagué de reinventar-se. L’any 1977 el Partit Comunista Italià (PCI), el Partit Comunista Francès (PCF) i el Partit Comunista Espanyol (PCE), reunits a Madrid, ja havien plantejat la necessitat de fer un camí propi per assolir el socialisme, desvinculat de l’URSS: era l’eurocomunisme. La socialdemocràcia, en aquella època, no es trobava en millor situació. Així, es va anar forjant una síntesi entre socialisme i capitalisme que cercava ampliar la base electoral, adaptar-se al nou marc postsoviètic i fer polítiques socials sense qüestionar les bases del lliure mercat: era Bill Clinton, Tony Blair i la Tercera Via d’Antoni Giddens. Aquestes tendències varen suposar, a la pràctica, un desdibuixament de les diferències entre els partits comunistes, el socio-liberalisme i la socialdemocràcia.

La Tercera Via va plantejar no només un disseny de la societat que calia construir, sinó també una redefinició de les fites polítiques a assolir pels partits d’esquerres. Així, en unes societats postindustrials (líquides, individualistes, globalitzades, centrades en el sector serveis i la societat de la informació) on es desenvolupen noves formes de pobresa i exclusió social, s’imposà un nou consens econòmic (centrat més en els ingressos i no en el patrimoni) que prioritzava polítiques monetàries i fiscals orientades a l’estabilitat. D’aquesta forma els seguidors de Guiddens plategen l’augment de l’eficàcia econòmica, mitjançant la iniciativa privada i el lliure mercat i la igualtat d’oportunitats (en contraposició a l’equitat), entenent la plena ocupació com a l’eina primordial de redistribució de la riquesa.

El debat públic entre la dreta i l’esquerra pivotaria, doncs, damunt els drets civils i de les minories. Així, les reivindicacions del “reconeixement de la diferència” estimulen les lluites de grups que es mobilitzen sota la bandera de l’etnicitat, la raça, el gènere o la sexualitat. En aquests conflictes la identitat del grup substitueix l’interès de classe. La dominació cultural substitueix l’explotació en tant com a injustícia fonamental, i enllaçat, el reconeixement cultural reemplaça a la redistribució socioeconòmica com a remei contra la injustícia, esdevenint principal objectiu polític. Tot això suposa també que l’esquerra legitima el lliure mercat com a únic model social i econòmic possible, tot esdevenint peça dins l’engranatge del Règim del 78, elititzant-se els grups dirigents de les forces progressistes. En definitiva, l’esquerra de les institucions i per les institucions neteja la imatge del capital.

El resultat de tot plegat és que la socialdemocràcia tradicional, construïda a partir dels consensos posteriors a la Segona Guerra Mundial, ha estat situada després de la caiguda del Mur de Berlín a l’extrem esquerre del taulell polític. Avui, la defensa d’un capitalisme pròsper basat en el consens amb els treballadors, la regulació per part de l’Estat dels sectors clau de l’economia, la promoció d’un complet sistema de previsió social que protegeixi als treballadors del mercat mitjançant una política redistributiva moderada, l’augment del consum i de l’educació o el paper clau dels sindicats en la vida de les grans empreses, són posicionaments sostinguts únicament per l’esquerra dels grans partits socialistes, amb un to, fins i tot, alternatiu.

La sociòloga Nancy Fraser considera que aquests processos ha suposat canviar la base social de les esquerres. En el cas dels Estats Units, per exemple, fou amb Bill Clinton que la tradicional base electoral demòcrata, formada per treballadors industrials, sindicats, afroamericans i classes mitjanes urbanes fou substituïda per una aliança d’empresaris, gentrificadors i població que es desplaçava a les urbanitzacions situades a la zona periurbana de les ciutats, nous moviments socials i joves. És el que ha convingut a denominar neoliberalisme progressista. En el cas britànic, amb Tony Blair, es va generar una situació semblant. Això s’ha vist reforçat per la incapacitat dels moviments anticapitalistes de vertebrar-se com a alternativa, més enllà d’expressions de protesta com Occupy Wall Street o el 15M.

Aquest nou progressisme, llavors, manté al país entretingut en debats entorn de la “diversitat” i “apoderament” i la “no discriminació”. L’esquerra política i social passa així, a centrar les seves polítiques en el reconeixement (en detriment de la recerca de redistribució). Es tracta d’una idea de progrés liberal i individualista, que entén l’emancipació com l’ascens d’elits de dones, homosexuals i persones racialitzades dins el món del lliure mercat. D’aquesta forma, s’aconsegueixen avenços socials i polítics, un canvi del pensament col·lectiu, però en cap cas es posa en dubte les desigualtats estructurals.

Per què, doncs, els sectors d’esquerres entren dins aquest joc pervers que representa neoliberalisme progressista? Bàsicament perquè, com ja hem apuntat, la correlació de forces socials no permet altra cosa dins la política que es fa a les institucions. La gent, tot i els que es consideren progressistes, combrega de facto amb un model social i econòmic que, malgrat totes les desigualtats, la depredació mediambiental i tots els símptomes d’esgotament, ha permès un cert benestar material, una gran diversificació dels hàbits de consum i una mobilitat ocupacional (que no sempre és sinònim de mobilitat social). En aquest context, el suport a opcions i postulats transformadors per part de la població –normalment en temps de crisi- no s’ha d’entendre com una impugnació al sistema, sinó més bé, com la voluntat de trobar un contrapès dins el lliure mercat, com una palanca que permeti tornar a l’equilibri perdut, on les molles del neoliberalisme basten a la immensa majoria de la població, que mai es planteja transitar per l’insegur camí de la transformació social. A més, existeix altre argument de pes favorable a les polítiques neoliberal-progressistes: a diferents llocs on hi ha hagut durant dècades governs de la dreta conservadora, tradicionalista i retrògrada, un canvi és necessari. Així, l’alternança en el govern possibilita en un primer moment avançar àmpliament –en comparació amb els governs de dretes- en qüestions com la participació o el respecte a la diversitat i les minories.

En resum, l’esquerra política i social occidental es troba davant una disjuntiva. Per un costat, pot optar per atrinxerar-se en el que s’ha convingut denominar com “liberalisme progressista”: defensar l’ampliació dels drets civils i de les minories com a eina d’emancipació, sense posar en dubte el sistema capitalista. Per altre costat, pot voler tornar a les velles receptes socialdemòcrates de postguerra. Finalment, s’obri un tercer camí, nou, angost i incert, aquell que cerca combinar la lluita pel reconeixement de les minories i la redistribució de la riquesa. Quin camí es triï, determinarà la seva utilitat per transformar la societat.