En un interessant article publicat ara fa uns anys a ElDiario, el periodista Iker Armentia criticava certes actituds de la gauche divine, espanyola –i per extensió, illenca- que es movia a partir d’uns profunds prejudicis i uns sentiments de superioritat moral cap als votants de dretes.
A l’article Armentia considerava que el vot conservador pot ser la suma de diferents factors. En primer lloc, una part de la societat, pot ser aquells més privilegiats, es mostra satisfeta amb la gestió de PP, Vox i Ciutadans. Són aquelles persones que es veurien directament afavorides per mesures com les amnisties fiscals o una reforma laboral que facilita l’acomiadament. En segon lloc, el centredreta seria l’espai natural d’aquells sectors més nacionalistes (espanyols) desitjosos d’una pàtria “gran i lliure”. Com diu Armentia en el seu article: “Si para evitar la independencia de un territorio hay que fabricar casos falsos de corrupción, puede que para muchos de estos nacionalistas españoles no sea demasiado problema frente al peligro de romper España.” En tercer lloc, l’articulista recordava que hi ha una Espanya més o menys conservadora que té en el projecte popular el seu referent natural. Tot i la corrupció, la mala gestió i les promeses buides. Són aquelles persones que seguiran confiant en ells perquè són cristianodemòcrates, conservadors, franquistes sociològics o neoliberals.
No obstant això, la combinació de xenòfobs, banquers, grans empresaris, nacionalistes espanyols i beats no aconsegueixen explicar, per si sol, els bons resultats de la dreta. Hi ha un altre tipus de votant: aquell que vol apuntalar el sistema sense fissures. És el vot de la por, i aquest triarà PP, PSOE o qualsevol altra opció que li ofereixi certa seguretat i estabilitat política i econòmica, ideologies a part.
En aquest sentit, els treballs d’Owens sobre la demonització de les classes populars són aclaridors. Parlant dels conservadors britànics, ell afirma que aquests han aconseguit grans quotes de poder afeblint el poder col·lectiu de la classe obrera com a grup social, alhora que festejant a les classes populars donant, amb les mateixes paraules dels conservadors: “allò mínim al nombre mínim de persones perquè ningú es queixi”», amb l’única finalitat de preservar l’ordre social existent. D’aquesta manera, l’aspiració social ha estat un reclam electoral de la dreta així com un altre mitjà per minar la identitat de la classe obrera, especialment entre les incipients classes treballadores mitjanes. D’aquesta forma el sistema promet a les baules més febles de la cadena que poden ascendir socialment si accepten les regles de joc i manegen bé les seves cartes. D’aquesta manera, l’enriquiment i les iniciatives personals han de ser les premisses a seguir, així com una certa hostilitat cap a l’acció col·lectiva i la perspectiva de classe, ja que si no això implicaria acceptar que un grup social té el poder i els altres no.
Així la dreta ha aconseguit que una persona no se senti de classe treballadora, encara que guanyi pocs diners, treballi a compte d’altri o no tingui poder sobre el seu propi treball, fent-li creure que per haver pogut accedir a cert nivell d’instrucció i tenir certes pautes de consum petit burgeses ja són classe mitjana. Aquí emergeix un altre punt clau, que Owens també descriu: la dreta guanya, també, per la incapacitat de l’esquerra de presentar un projecte coherent i cohesionat, capaç de combatre l’hegemonia cultural amb la dreta, així com per un discurs massa vegades allunyat dels interessos de les classes populars.
Un exemple clar de tots aquests processos és Balears. La dreta (primer PP i UM, i ara també Vox, El Pi i Ciutadans), ha estat, amb comptades excepcions, una força hegemònica. A primera vista podríem afirmar que Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera són unes illes on els valors conservadors predominen … Res més allunyat de la realitat. Cal recordar que el turisme de masses porta diners fàcils, i al cap i a la fi, el model de “totxo, pelotasso urbanístic i turisme de masses” és la marca del PP. En total, cada any a Balears 11 milions de visitants introdueixen milers de milions d’euros a canvi de destruir el nostre paisatge i hipotecar el nostre futur. Pot ser que la recepta de “sol i platja” sigui, per a molts, pa per avui i fam per demà, però no es pot negar que ha suposat un canvi a millor per a alguns sectors socials. Especialment per a aquells que s’han vist beneficiats directament d’aquest model econòmic a través de, per exemple, el lloguer d’alguna finca o la venda d’un terreny heretat, és una gentry mallorquina. Cal recordar que el petit hoteler segueix tenint un gran pes a les Balears, alhora que el lloguer vacacional beneficia a molts de petits propietaris de segones residències. Així, s’ha consolidat una classe mitjana rendista que combrega plenament –malgrat les crítiques retòriques que pugui fer- amb un sistema econòmic i social que, per ara, no ha col·lapsat.
No obstant això, les majories electorals del PP entre 1983 i 2011 no es poden explicar únicament pel suport d’aquells sectors que es beneficien directament del turisme. Hi ha una majoria silenciosa, aquesta majoria que Armentia anomena, com ja hem dit, “el vot de la por” i que Owens descriu tan bé en els seus estudis per al cas britànic: són obrers de la construcció, cambrers, petits comerciants de l’oferta complementària … i en general, tots aquells que han comprat el missatge que a Mallorca tot va bé i que de fet, no pot anar d’una altra manera.
Aquest procés de construcció d’un bloc hegemònic favorable a l’status quo ha anat en paral·lel d’un creixement demogràfic constant. La immigració, molt vinculada al turisme (i en els darrers anys també a la construcció) ha estat el principal factor d’augment de població, fins a tal punt que avui dia, prop de la meitat de la població de les Illes ha nascut fora. Nogensmenys, la població es va incrementar entre l’any 1970 i 2005 un 70% (per sobre del 29% de la mitjana espanyola), passant de 560.000 habitants a 940.000). De la mateixa manera, entre l’any 2000 i el 2010 la població va seguir augmentant, superant el milió cent mil habitants. Balears és la Comunitat Autònoma amb els percentatges més alts d’immigració. El resultat és esfereïdor: el 23% de la població de Balears, segons l’INE, no té dret a vot: són els immigrants. Una part de país clau i invisibilitzat, el seu futur, i que normalment pertanyen als grups més humils i vulnerables, que han vist en la migració la fórmula per millorar la seva vida.
I és en aquest context que l’esquerra balear punxa. I punxa perquè en cap de les tres legislatures en què ha ostentat la majoria parlamentària (1999-2003, 2007-2011, 2015 -¿?) Ha estat capaç de posar en risc l’hegemonia discursiva i econòmica de la dreta, especialment en relació amb el model turístic… Cosa que no és gens fàcil, per cert!
Malgrat tot, cada vegada hi ha més veus que plantegen que els progressistes d’aquest país haurien de recuperar conceptes com “classe” i deixar únicament de fer bandera, segons ells, de la participació i els drets civils. I si bé és veritat que l’esquerra institucional s’han reinventat després de la caiguda del mur de Berlín com els garants dels drets civils i de les minories (avortament, drets LGTBI+, feminisme…), això no ha passat perquè sí. La Globalització, la UE del Capital i el sacrosant lliure mercat ha deixat poc marge als partits de centreesquerra per actuacions de gran importància, de caràcter estructural com ara un canvi profund en les polítiques econòmiques i socials. Així, aquests s’han refugiat en la defensa dels drets civils i les prestacions socials com a elements diferenciadors de la dreta. Com tornar, doncs, a l’essència de l’esquerra sense fer una esmena a la totalitat al sistema? És el que realment vol, la societat? O vivim dins una contradicció que es mou entre el desencís amb el sistema imperant, i la voluntat d’evitat qualsevol alternativa que pugui en perill les nostres minses conquestes socials?
Mentre l’esquerra es troba a aquesta cruïlla, incapaç de donar resposta solvent a una part dels reptes que afronta una classe mitjana empobrida i unes classes populars criminalitzades, aquests miren amb curiositat cap a la dreta. I així es consolida el populisme conservador, que com diu Stanley, té un discurs fàcil, un llenguatge infantil i senzill, que connecta millor amb àmplies capes de la societat en un món cada vegada més desigual.
