El passat dia 5 d’octubre va morir a Palma Llorenç Noguera i Tomàs. Es tractava, juntament amb Magdalena Nebot Vaquer i Gabriel Riera Sorell, d’un dels principals supervivents de la generació de resistents al franquisme durant la postguerra que han desenvolupat un rol central en l’activisme memorialista de la Mallorca del segle XXI. Tot i això, la seva defunció ha passat molt desapercebuda, principalment a causa de la proverbial discreció de Noguera, qui des de fa gairebé un decenni defugia la presència a actes públics arran del deteriorament del seu estat físic.
Llorenç Noguera va néixer el 27 de gener de 1925, procedent d’una família treballadora compromesa amb els ideals republicans i d’esquerres. El seu pare, Jaume Noguera i Amengual (1897-1960), nascut a Biniali, era mecànic i militant socialista durant la Segona República. Noguera conservava, de fet, records molt clars d’esdeveniments històrics clau, que va conèixer d’infant, com la proclamació de la República a la plaça de Cort el 14 d’abril de 1931 i el cop d’Estat del 17-19 de juliol de 1936. En iniciar-se la contesa, la família Noguera hagué de refugiar-se a Vilafranca i Algaida, on romangueren fins al 1940.
Entorn de 1945-46 Noguera entrà en contacte amb altres joves, quasi tots familiars de represaliats republicans, i emprengueren la reconstrucció de les Joventuts Socialistes Unificades. Pensem que aleshores s’articulava a Mallorca un moviment de resistència organitzada contra la dictadura prou notable ateses les circumstàncies. Noguera es posà al capdavant del comitè balear de les JSU, on comptà amb la col·laboració de Jaume Serra Obrador, Lluís Billón,
Florenci Martínez, Melcior Bosch i Josep Palou. L’organització dirigida per Noguera tenia connexió directa amb el Comitè Regional amb seu a València, comptava amb un actiu nucli local a Llucmajor i editava el periòdic clandestí Juventud. Llorenç Noguera evocava amb entusiasme les actuacions desenvolupades en aquells anys bàrbars:
“Vàrem organitzar les Joventuts Socialistes Unificades devers l’any 46. Estàvem organitzats en cèl·lules, ens coneixíem de tres en tres, i així fèiem la cadena. De manera que els noms dels militants no et podien arribar, perquè en aquest cas jo hagués estat un perill. Editàvem un diari que es deia Juventud, i pràcticament et puc dir que el que l’editava era jo, encara que col·laborava més gent. Fèiem el clixé a màquina, amb uns papers aposta, que els duien d’una altra banda, perquè si els haguéssim anat a comprar a una impremta de per aquí, ho hagueren dit a la Policia: «Aquest ha comprat un clixé.» I ens ho duien de València. Jo duia el ciclostil, i feia totes les tirades. Havíem de traspassar la màquina d’un domicili a l’altre, perquè em seguien la pista, i no poguessin trobar la màquina. La vaig tenir a ca nostra, al carrer de Monti-sion, a un cafè de la Porta de la mar, que li deien Can Cifre. Era una màquina molt rudimentària, d’aquestes que es posava un clixé, s’untava, es passava, i rodava, i tirava… i havies d’eixugar, després, tots els papers, perquè fins que passava mitja hora, la tinta no se secava. Era una labor de titans, això!”
Com és sabut, la progressiva implantació de la resistència antifranquista mallorquina fou brutalment trencada amb la massiva agafada de març de 1948. Després de la caiguda del Comitè de València, s’inicià una cadena de detencions que dugué a la comissaria prop de vuitanta militants i col·laboradors del PCE, les JSU i l’AFARE. La gran majoria dels detinguts patiren tortures. Noguera no en fou una excepció:
“Jo vaig caure dia 16 de març de 1948, i vaig estar quinze-setze dies a comissaria, que em donaren dotze pallisses. Ple de gent, tenien els mateixos mètodes nazis. Per exemple, quan t’havien d’interrogar, sortia el guàrdia i deia, per exemple: «Lorenzooo… Noguera!» I tots els que es deien Llorenç, tremolaven.
Durant els interrogatoris, vaig veure que els policies nosabien de què anaven. Em diuen: «Ja vos hem agafats a tots, i tanmateix ja ho sabem tot. Ja tenim tres multicopistes i cinc màquines d’escriure.» I em dic: «Rellamps! I aquesta gent no sap el que diu! I només en tenim una, de multicopista! Ca, home, ja pots cantar aquí, jo som l’amo, a aquest interrogatori!» Em vaig fer el beneit. Fins i tot pronunciava paraules malament. Feia una mica el beneit, i d’aquesta manera no em tragueren res”.
Llorenç Noguera ingressà a presó l’1 d’abril i no sortí en llibertat fins al 10 d’octubre de 1948. Arran d’aquestes detencions, l’antifranquisme mallorquí restà pràcticament desarticulat, i no tornà a aixecar el cap fins al decenni dels seixanta. Tot i això, Noguera perseverà en el seu compromís polític i social. Des de finals dels anys cinquanta, després de completar estudis a Barcelona, treballà com a graduat social. Era un dels degans d’aquesta professió a Mallorca. Lògicament, aprofità aquesta circumstància per persistir en la seva tasca suport a l’obrerisme mallorquí, que es concretà fonamentalment amb col·laboracions puntuals i assessorament davant diversos conflictes laborals. A més a més, participà en accions concretes, com una pintada al cementeri de Palma en record de les víctimes del franquisme, realitzada en el decenni dels cinquanta juntament amb Marcos Peralta.
Arribada la democràcia, patí l’oblit a què foren sotmesos els veterans antifranquistes. A partir del decenni dels noranta, però, la seva figura fou recuperada.
Col·laborà en recerques històriques, concedí entrevistes a la premsa, participà en documentals i oferí el seu testimoni en actes públics com la multitudinària commemoració del 75 aniversari de la proclamació de la República el 2006- foto que il·lustra aquest article.
Fou un dels homenatjats quan, el 2008, el Consell de Mallorca concedí un guardó col·lectiu als veterans de la detenció de 1948. Lector impenitent i extraordinari conversador, fou fins als darrers dies un sagaç analista de la realitat política local, estatal i internacional.
El nostre país seria infinitament pitjor si no haguessin existit éssers humans com ell.
