6.1                    Gabriel Riera i Sorell

Memòria viva de la República

Gabriel Riera i Sorell va complir el passat 18 de gener cent anys rodons. Amb aquest motiu, un grup de companys i amics del moviment veïnal de Palma organitzaren a Son Cladera un merescudíssim acte d’homenatge en què participaren nombrosos veïnats, activistes de la memòria democràtica i responsables institucionals municipals i autonòmics. Les ratlles següents pretenen ser un simple esbós biogràfic del degà de la lluita per la República i contra la dictadura franquista a Mallorca.

Gabriel Riera va néixer a Sant Joan el 1919, però des de molt petit es va traslladar a Sóller, on va estudiar a l’escola pública i s’inicià, a 14 anys, en la feina de ferrer. Procedent d’una família marcadament d’esquerres, son pare –Gabriel Riera i Llodrà– va ser militant de la Unió General de Treballadors i president del Sindicat Metal·lúrgic de Sóller. Ell mateix va presenciar amb emoció la proclamació de la Segona República en aquesta localitat:

«Record perfectament quan es va proclamar la República. Jo era a Sóller i hi havia molt d’entusiasme. Es va celebrar a la plaça de l’Ajuntament. Molta de gent. Vàrem hissar la bandera republicana. Record que hi havia un home que va ser regidor al primer Ajuntament republicà i vaig veure que plorava. Això em va cridar l’atenció i li vaig demanar a mon pare com així aquell home plorava, si tothom estava tan content. I mon pare em va dir que plorava d’alegria! Hi va haver una festa, en aquella època hi havia molta il·lusió per la República. La il·lusió la vàrem mantenir tots els anys de la República.»

El 1934, arran del boicot empresarial a què fou sotmès son pare, la família es traslladà a Palma. Aviat s’instal·laren al barri de ses Cadenes, prop de s’Arenal. Es tractava d’un dels indrets més marcadament d’esquerres de l’illa de Mallorca, amb una important activitat sindical al voltant dels trencadors de marès. En aquells anys, Gabriel Riera va conèixer destacades figures de l’esquerra mallorquina com Ignasi Ferretjans, Heriberto Quiñones, Aurora Picornell i Ateu Martí. Ell mateix es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades i al PCE, alhora que col·laborà activament en el col·lectiu recreatiu obrerista Salut i Cultura, del qual era vicesecretari el desembre del 1935:

«Em vaig afiliar a les Joventuts Socialistes. A ses Cadenes érem per ventura uns 20-25 militants. No hi havia cap al·lota. Ens reuníem a un bar, no teníem local. Fèiem teatre i esport. Record, per exemple que férem boxa. Va venir moltes de vegades en Martí II, que va ser campió d’Espanya de boxa, a donar-nos classes de gimnàstica. I representàrem obres al teatre de ses Cadenes i al Pil·larí. La majoria dels militants de les Joventuts Socialistes de ses Cadenes eren trencadors de marès. Jo crec que a ses Cadenes les Joventuts Comunistes tenien més força que les Socialistes. Quan es va fer la unificació ens consolidàrem.»

Després del cop d’Estat contra la República s’amagà, però el setembre del 1936 fou detingut i empresonat a la presó de Can Mir. D’aquí passà, pel desembre, a diversos camps de concentració situats als municipis de Campos, Sóller, Pollença i Manacor. Acabada la Guerra Civil, fou deportat a uns altres centres de reclusió d’Andalusia i al nord d’Àfrica. Riera té records particularment espantosos sobre la seva estada al camp de Sierra Carbonera, a Màlaga. Sis anys de presó i treballs forçats sense haver estat mai processat, únicament a causa de la seva condició de jove militant d’esquerres.

Retornat a Mallorca el 1942 i després d’un temps de servei militar obligatori, s’incorporà a les obres de construcció del moll de Portopí. En aquells anys, s’integrà en una cèl·lula del PCE, partit que articulava aleshores la resistència des de la més estricta clandestinitat. La catastròfica situació econòmica de l’illa i l’asfixiant ambient polític el decidiren a optar per l’exili. El 1947 va partir amb una barca clandestina cap a Algèria, on visqué fins al 1962, tret d’una breu estada a Veneçuela.

Retornat a Mallorca arran de la independència algeriana, s’establí al barri de Son Cladera. En els darrers temps del franquisme i el principi de la transició reprengué el seu compromís social i polític, i participà en la constitució de la primera associació de veïnats de Son Cladera. El 1991 publicà en l’editorial El Tall Cròniques d’un presoner mallorquí als camps de concentració (1936-1942), unes honestes i àgils memòries que aviat s’exhauriren, i que, sens dubte, caldria reeditar. Des de llavors ha col·laborat activament amb el moviment per la recuperació de la memòria democràtica. Cal destacar la seva contribució al documental Nosaltres els vençuts (2003), als actes de commemoració del 75è aniversari de la proclamació de la República (2006) i, sobretot, les seves conferències col·loqui en instituts d’ensenyament secundari i a la Universitat de les Illes Balears. El darrer, de moment, va tenir lloc el passat 15 de maig de 2018 a l’edifici Ramon Llull de la UIB i generà, com sempre, l’entusiasme dels estudiants del Grau d’Història.

En Biel és, sens dubte, el millor de tots nosaltres. Per molts d’anys!