6.1     Els límits del que és possible

El novembre del 1989 va caure el mur de Berlín, i amb ell, el bloc socialista. Sobre els seus enderrocs Fukuyama escrivia el seu polèmic llibre, La fi de la història i l’últim home amb una tesi aparentment senzilla: “no hi ha alternativa al capitalisme”. Així, deixava molt clar on eren els límits del que és possible, en la democràcia liberal. A l’Europa Occidental, era la fi de les utopies possibles. Tota una frustració per a una esquerra que no s’ha sabut recuperar.

Des de finals del segle XX i principis del segle XXI vivim un procés de desestabilització, crisi i empobriment del nostre entorn més proper, i en bona part de la població, s’ha instal·lat una interpretació que apunta a la colonització de la política per l’economia i el consegüent segrest de la democràcia per una tecnocràcia més interessada a mantenir els privilegis de les classes benestants que a treballar en benefici de l’interès general. Dit d’una altra manera, si la política no pot, és perquè no la deixen; i passaria a poder en cas que la deixessin sortir rectament. És una idea que anem escoltant de manera reiterada en aquests temps de crisi econòmica i contestació social, en què són molts els ciutadans que es rebel·len davant les reformes plantejades pels seus governs. Quins són, doncs, les fronteres de la política possible?

Existeixen, òbviament, multitud de limitacions conjunturals a l’hora de fer política: el tancament d’una fàbrica, un cas de corrupció, una polèmica mediàtica, les desavinences internes dins l’equip de govern per tal o el qual política, un funcionari poruc que dificulta la feina, l’enfrontament electoralista o la sempre difícil gestió de l’equip humà… Són diferents elements que alteren l’agenda política de qualsevol governant. Ara bé, existeixen d’altres limitacions, aquestes de caràcter estructural. I justament per això mateix –perquè hi són sempre, en ser estructurals- convé tenir-les molt presents a l’hora de qüestionar-se on són les fronteres de la política possible.

La primera, potser la més important d’aquestes, és el fet que ostentar el govern no vol dir tenir el poder econòmic, polític i social del país. Dins el món capitalista on vivim, els poders fàctics –i els mitjans de comunicació al seu servei- no es queden mai de braços plegats davant qualsevol amenaça, malgrat que sigui petita, a la seva preeminència. Aquesta situació es veu reforçada per un entramat legal i administratiu que limita tota acció, començant per la Constitució del 1978, passant per Brussel·les i Estrasburg, la justícia espanyola i finalitzant en un conjunt de lleis estatals que pareixen quasi inamovibles, com la reforma laboral, la llei Montoro o la llei mordassa. Finalment, la política depèn d’uns minsos recursos dineraris per als reptes que ha d’afrontar.

Un exemple de les limitacions que sofreix qualsevol govern es pot observar en el desglossament dels seus pressuposts. A tall d’exemple, en el cas del Govern de les Illes Balears, dels 4.668 milions d’euros dels pressuposts del 2017 només s’invertiren de facto 3.839. L’altra part va anar destinada a pagar deutes (que arriben avui a més de 9.000 milions)! Dels doblers que es va gastar en prestar serveis públics, el 72% es destinà a Sanitat i Educació en partides, en la seva majoria, finalistes. És a dir, en realitat es gastaren en mantenir els serveis públics que tenim. Amb relació a les inversions–en totes les àrees- aquestes foren de 354 milions d’euros (el 7.5% del total del pressupost). Davant aquestes dades, convé recordar els milions acumulats per algunes de les grans fortunes illenques, com són, segons la revista Forbes, els germans March (2.500 milions), Miquel Fluixà o Gabriel Escarrer (1.100 milions respectivament). Qui té el poder a les Illes?

L’altra gran limitació estructural que tenim a casa nostra és el deteriorament de la Cultura de la Transició, que es plasma en l’esgotament del Règim del 78. Així, cada vegada el marge per qüestionar-se dins el sistema els temes candents són més estrets. A tall d’exemple, un botó: ara fa vint anys, per exemple, era políticament correcte, dins la nostra societat, parlar de si volíem religió o no a les escoles, però no posàvem en dubte el Concordat amb el Vaticà; podíem debatre si érem republicans o monàrquics, però mai dubtàvem que el rei Joan Carles havia treballat per aturar el 23F; també podíem estar a favor o en contra de tal mesura de foment del català, per ningú qüestionava la necessitat de la seva protecció.

Hi havia tòtems, temes sagrats, però també espais per al debat on es movia la majoria de la gent del políticament correcte.

Ara, la situació és ben distinta. Els debats giren entorn de qüestions com independència o supressió de les autonomies; en la utilització o no de la justícia per fer política, sigui legal o no; en demanar-se si Joan Carles I i Felip VI són uns corruptes o no. Avui bona part dels debats públics, del que interessa a la gent, posa en dubta d’una forma o l’altra els fonaments de la societat que es va construir entorn de la Constitució del 78. Som una societat iconoclasta.

Aquesta tensió de la nostra societat no passa perquè sí. La Crisi Econòmica del 2008 i la Crisi Política entorn del Procés Català han evidenciat les fortes mancances del nostre país. En aquest sentit, la Fundación Alternativas avalua des del 2008 la qualitat democràtica espanyola. El resultat cada any és similar. Si bé el sistema institucional és l’adequat, garant de la convivència entre grups socials i territoris, existeixen fortes mancances democràtiques, sobretot en les pràctiques dels actors socials (ciutadans, partits, mitjans de comunicació, empresaris, associacions, oposició, govern).

Així aquest informe enumera una sèrie de problemàtiques constants, com ara la falta d’independència del poder polític respecte del poder econòmic i els grups de pressió (generant corrupció), la falta d’independència dels mitjans de comunicació respecte al poder econòmic i polític; una societat poc participativa, on existeix una falta de cultura democràtica i de mecanismes institucionals de participació i la falta de cooperació entre els distints nivells de l’administració (govern central, autonòmic, local) i més recentment, la cessió de sobirania per satisfer les demandes dels mercats internacionals i les institucions europees. A més, altre element clau és l’al·litització de la classe política, sigui de dretes o d’esquerres, que acaben esdevenint elements desmobilitzadors de les bases polititzades a les seves respectives organitzacions.

El deteriorament del sistema democràtic liberal està íntimament lligat a l’empobriment de les classes mitjanes. Sense classe mitjana no hi ha democràcia, com diria el ja citat Fukuyama, i aquesta, no pot ser entesa només com votar. El progrés material i polític de bona part de la societat estaria, doncs, molt lligat a l’enfortiment de les institucions democràtiques, i per descomptat a la seguretat jurídica.

En aquest sentit el periodista i geògraf Christophe Guilluy afirma que la fi de la classe mitjana occidental és un fet, i aquesta és una de les causes de la crisi en què es troba Occident. Així, ell considera que les classes dominants, impulsores de la globalització, han destruït els seus vincles de lideratge moral de les comunitats nacionals, entregades a un individualisme capitalista. Excloses, precaritzades i condemnades a l’ostracisme polític per part de les elits, podríem pensar que les classes populars han sortit de la història, però el fet és que –segons Guilluy- han quedat en part impermeabilitzades, als discursos i influències dels poders fàctics del país.

D’aquesta forma, exerceixen un cert poder al marge del sistema podent establir dins l’agenda política i mediàtica qüestions políticament incorrectes (regulació econòmica, fronteres, proteccionisme…) que prenen forma amb en Trump, LePen, Vox i Salvini. Així, aquestes expressions del populisme no són fruit de la irracionalitat, sinó l’expressió d’uns processos econòmics i socials de fons. D’aquesta forma, l’auge del populisme i l’extrema dreta és, en bona part la reacció d’una societat que veu els seus fonaments perillar a causa del model econòmic neoliberal imperant.

Amb tot això, no s’ha de caure en l’anàlisi que no hi hagi cap marge per canviar les coses des del poder institucional, sinó més ben dit entendre les dificultats que suposa fer qualsevol política que no sigui continuista a una institució.

Així, en primer lloc, s’ha de tenir clar que el marc de llibertats civils que estableix un govern progressista és diametralment oposat a un conservador. La sensibilitat cap a les minories culturals, sexuals, religioses, els immigrants o les dones, dins els governs conservadors, moltes vegades és quasi inexistent. A més, l’esquerra reivindica la memòria democràtica vehementment, entén que l’Estat ha de tenir un paper redistributiu i que la forma de resoldre els problemes ha de ser comunitària. A més, l’esquerra té dins el seu ADN el sagrat respecte a la llibertat d’expressió i de reunió, cosa que fa que quan governa se sigui especialment permissiu amb aquests drets. Tot això, és una filosofia que impregna qualsevol acció de govern de les forces progressistes, malgrat que sigui en molta poca mesura.

En segon lloc, els Ajuntaments i les Comunitats autònomes – per no dir l’Estat i la Unió Europea- gaudeixen d’unes competències que sí que es poden exercir, malgrat les limitacions ja citades. Per exemple, el govern autonòmic té àmplies competències per regular el turisme i ordenar el territori, elements clau dins una societat com la balear. La pregunta és si tots aquests marges d’actuació són suficients perquè la gent normal hi vegi un canvi?

Sigui com sigui, cada dia, el marge per fer política – i sobretot, de fer política transformadora- és més petit. Però alerta, no siguem simplistes. El filòsof López-Aranguren relativitza aquesta afirmació. Tal com ell afirma, sent certa aquesta situació no ho és el del tot. Perquè també hi ha problemes sense solució, així com problemes que no poden solucionar-se, totalment o parcialment, sense haver descartat prèviament un bon nombre de preferències per als quals la realitat no té acomodament. I encara hi ha no pocs problemes l’abordatge dels quals requereix l’acceptació d’un conjunt gens menyspreable de límits tècnics. Davant aquesta situació, sorgeix la pregunta: I si la política estigués afectada d’una certa impotència constitutiva, i si no pogués fer tant com volem pensar, tot i que no deixa de gaudir d’una notable capacitat per influir sobre la realitat social?