Sortíem de la bombolla del Seminari on havíem respirat les esplendors del nacionalcatolicisme. És ver que durant els darrers anys de formació ja ensumàvem la contestació dels estudiants universitaris i dels capellans tancats a la presó. L’any 1967, als meus 23 anys, m’enviaren a pasturar tot sol la cristiandat d’Es Port d’Andratx. Em vaig negar a dir l’afegit obligat anomenat “Et famulos” a l’oració de la missa: “Pels vostres servents, el papa Pius, el bisbe Rafel, el Cap d’Estat Francesc amb el seu poble i l’exèrcit”. A mi no em va passar res, però a un company capellà que per sorteig li havia tocat fer el servei militar el desterraren uns mesos a Cabrera per haver-se negat a resar aquella oració.
Dos anys després vaig anar a Burundi, on vaig viure una repressió brutal dels governants de l’ètnia tutsi contra les elits emergents de l’ètnia hutu. I els bisbes locals, tutsis i hutus, guardaren un silenci còmplice, semblant al silenci dels bisbes espanyols (que no tots) durant la nostra guerra incivil.
Cinc anys després, des de l’any 1974 fins a l’any 1980, vaig viure l’anomenada transició espanyola estant a Sa Pobla, el primer any com a vicari i després com a rector de la parròquia. I els tres darrers anys també com a vicari episcopal amb el bisbe Teodor Úbeda.
M’heu demanat que vos digui com vaig viure aquells anys de la transició. Record que en el funeral d’en Franco, que estic segur que no vaig malparlar d’ell, però que tampoc no el vaig omplir d’elogis, la meva actuació no va ser del gust de les forces vives del poble. Algun temps després uns simpatitzants dels antics republicans em demanaren un funeral per un amic seu afusellat en temps de la guerra i que no havia pogut tenir mai un funeral. Vaig celebrar una missa per ell, i els seus camarades esperaven que a ell sí que l’ompliria d’elogis, però també varen quedar decebuts. Consideraven que, si no eres d’un bàndol, eres de l’altre.
El nostre bisbe pertanyia a un grup minoritari de bisbes, que havien estat nomenats burlant les ternes de candidats que havien de passar necessàriament pel vistiplau d’en Franco. En Teodor pertanyia a la camarilla del cardenal Tarancón, amb qui molts de capellans ens sentíem identificats per l’homilia que havia pronunciat dia 27 de novembre de 1975 una setmana després de la mort d’en Franco a la missa de Coronació del rei Joan Carles.
Va venir el temps de posar en mara la democràcia i començar a organitzar els partits polítics, que haurien de votar els diputats del Parlament. El batle de Sa Pobla, que també era el president de la Cooperativa Agrícola, no deixava utilitzar els locals de l’Ajuntament ni de la Cooperativa per a fer-hi reunions dels partits que no fossin de l’Aliança Popular, que era el seu, ni tampoc reunions de la Unió de Pagesos. Si anaven a demanar altres locals a un bar o a un restaurant o a una sala de festes i el primer dia els havien dit que sí, l’endemà els mateixos propietaris els avisaven que per motius diversos els era impossible cedir-los el local. D’aquesta manera, els grups rebutjats pel batle o el seu entorn acabaven reunint-se en els locals parroquials.
Un grup de capellans de per tota Mallorca, que s’anomenaven del “Primer dimarts”, ens reuníem per parlar de la democràcia, de la constitució, dels partits polítics, i convidàvem persones que ens explicassin els seus objectius, els seus programes i les seves opinions. Ens reuníem en el Seminari Nou i semblaven reunions clandestines, perquè teníem la consigna que si a mitjan reunió entrava una persona desconeguda, immediatament havíem de canviar de tema i parlar de la catequesi, o dels batejos, o de les primeres comunions.
Durant aquells anys hi va haver uns quants capellans mallorquins que s’implicaren molt directament amb la lluita obrera, fent un treball civil, o amb els sindicats, i donant suport a partits polítics, no centralistes, que defensaven la llengua i l’autonomia de les Balears. Alguns d’ells arribaren a haver de patir la presó durant algun temps.
Va ser un temps d’una gran allau de secularitzacions de capellans per motius molt diversos, que no és ara el cas d’analitzar. El bisbe, sense fer costat directament o públicament als capellans que no encaixaven amb els esquemes habituals del món eclesiàstic, personalment es feia molt proper a ells i els respectava les seves decisions.
Els tres anys que vaig ser vicari episcopal (1977-1980) record que ajudàrem el bisbe a redactar una normativa diocesana sobre si els locals parroquials es podien cedir per a fer-hi reunions de caràcter polític. Record que el criteri era que no, que no els podíem deixar utilitzar per a fer campanyes d’un partit polític determinat, tret del cas que en el poble no hi hagués altres locals disponibles o amb la cabuda suficient, i en aquests casos els locals de les parròquies s’havien de posar a disponibilitat de tots els partits polítics, els demanassin o no, i fossin del color que fossin.
Record també que es va publicar una normativa sobre la creu i la inscripció dels “Caídos por Dios y por la Patria” que hi havia a les façanes de les esglésies o al costat dels portals d’entrada. El criteri era que s’havia de llevar la llista dels morts, però que es podia quedar la creu amb una inscripció que digués les paraules següents, o unes altres de semblants: “En record de totes les víctimes de la guerra civil”. I en el cas que es mantingués la llista dels morts del bàndol franquista, també s’hi havien d’afegir els noms dels morts del bàndol republicà.
També es va publicar una normativa sobre la presència de les autoritats civils en els actes de culte, que deia així: “Els responsables de l’Església no convidaran oficialment les autoritats civils, socials o polítiques a assistir corporativament als actes de culte. Si voluntàriament s’hi volen fer presents, se’ls podrà reservar un primer lloc en el temple, evitant tot signe d’ostentació i de presidència de l’assemblea. Ningú, revestit d’autoritat cívica, se sentirà obligat pel seu càrrec a participar en els actes de culte”.
La realitat que es vivia en aquells moments (i que encara ara perdura en alguns llocs o circumstàncies) és que hi havia capellans, sobretot de les promocions anteriors a les nostres, que havien viscut tant de temps identificats amb el nacionalcatolicisme, que els resultava difícil entendre que ésser cristià o catòlic no coincideix necessàriament amb ser de “dretes”.
L’any 1978 es va votar la Constitució Espanyola, i el mateix any acabava de ser elegit el papa Joan Pau II. Els papes anteriors Joan XXIII i Pau VI havien estat els papes del Concili Vaticà II i de la renovació de l’Església. Però el seu successor Joan Pau II, que va ser papa durant més de vint-i-sis anys i que venia de Polònia, segurament pel fet d’haver viscut l’opressió del comunisme contra la religió cristiana, semblava identificar el socialisme amb l’ateisme i somiava reinstaurar la cristiandat del nacionalcatolicisme.
Molts de capellans actuals són hereus de la mentalitat de Joan Pau II, mentre que molts dels qui ja hem arribat -o els qui estan a punt d’arribar- a l’edat de la jubilació ens sentim hereus del Concili Vaticà II.
